Divendres, 1 de juliol de 2022 - Edició 1436
La República

El català no s’ho mereix

Només un front comú dient NO a aquesta llei i exigint al Gobierno que defensi el patrimoni lingüístic de l’estat té sentit

Pilar Calvo 23/05/2022
La reivindicació de la llengua tornarà aquest dissabte als carrers de Perpinyà.

Dijous votarem al congrés la llei general de la comunicació audiovisual, el text més important pel futur del català en els pròxims 15 o 20 anys. I no, no és cap exageració, perquè, sent important l’ús del català a l’escola, a casa o amb els amics, la seva supervivència només la pot garantir una presència, ajustada al seu pes poblacional, a les grans plataformes internacionals audiovisuals que ens serveixen continguts.

Hi ha qui sembla haver oblidat que estem en emergència lingüística. Hi ha qui fa uns mesos va comprar com a titulars de victòria el que en realitat eren els exercicis obligatoris de l’estat espanyol, instat per la transposició de la directiva de la Unió Europea a protegir la diversitat cultural i lingüística. De victòria, res. Ans al contrari.

Aquesta llei, tal i com està, suposarà un retrocés lingüístic pel català i queda molt lluny dels mínims objectius exigibles. Siguem clars, no garanteix cap quota a les principals plataformes internacionals. A més,  obliga a aquestes a un ridícul 5%  de finançament per producció d’obra europea.  És un dels tickets més baixos, si no el que més, dins de la UE. El que pretenen a Moncloa és ser atractius per les grans productores internacionals, amb les que es vol crear un gran hub audiovisual a Madrid, deixant el projecte del hub audiovisual català, aparcat.

Amb aquest infrafinançament tampoc hi haurà prou recursos pels productors independents, que inicialment celebraven l’arribada de la llei com un nou manà i que s’han adonat que els socialistes no respecten ni tan sols la definició de “productor independent” proposada, ja que han esmenat el text perquè també ho sigui “qui treballi per encàrrec”. Ja sabeu, feta la llei…. I encara un últim punt: es cert que es recupera el “fondillo” per ajudar en la subtitulació i el doblatge. Però el que no s’explica públicament és que la meitat d’aquest fons el posa Catalunya, malgrat que el text de la llei diu que l’estat “transferirà”, com si els diners només sortissin del calaix del Ministerio. “Molt hàbils” o “quines penques”. Vosaltres mateixos.

El projecte tampoc no salvaguarda les competències dels organismes autonòmics, com el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, respecte dels continguts emesos per plataformes d’àmbit estatal dins de Catalunya. És a dir que és un projecte de l’audiovisual que ni escolta el sector ni veu el que és a punt de provocar.

I us preguntareu, com és possible que s’hagi arribat a aquesta situació? Fa uns mesos , quan ens van vendre l’acord ERC-Gobierno Sànchez, no ens van explicar la lletra petita del 6% de quota per les llengües cooficials que no aplica a les plataformes de les grans audiències.

El català es mereixia molt més i no s’ha fet el que tocava per defensar-lo. Ras i curt. Si ara us vénen a dir que era el millor pacte possible, que ens arriscàvem a perdre-ho tot, rebel·leu-vos. Perquè és absolutament fals.

D’entrada, podíem i podem exigir l’aplicació de la jurisprudència europea que diu que la defensa de la llengua és una raó imperiosa d’interès general que permet restringir els drets fonamentals de les empreses de serveis  de l’audiovisual dins de la UE, sempre que la mesura que es prengui sigui proporcionada.

Però el millor argument que podeu esgrimir és que, per defensar el català, es necessitava consens, fermesa i, sobretot, front comú. I aquest va morir el 15 de desembre del 2021, minuts després de celebrar-se una reunió a Madrid, convocada per Òmnium i on eren presents totes les entitats i partits defensors de llengües pròpies de les comunitats autònomes. Recordo el moment precís en què va saltar una alerta al mòbil, anunciant l’acord del 6% amb ERC a canvi de l’aprovació dels pressupostos generals. La majoria dels assistents a la reunió ja havien sortit per la porta de l’hotel on ens van convocar. Però hi havia la gent d’Òmnium esperant que acabés la roda de premsa del Jordi Cuixart. Ell advocava pel front comú, mentre ERC anunciava el seu acord, menystenint la resta de partits i entitats. I lo de “seu” és literal. Us recordo a Gabriel Rufián dient, en roda de premsa, que el PSOE només negociaria amb ells la llei de l’audiovisual. No va ser del tot així ja que l’esmena a la totalitat registrada pel PNV va forçar els socialistes a ampliar, lleugerament, les concessions nacionalistes- hi ha hagut gairebé 50 esmenes acceptades a la formació euskera- però el front comú, tal i com s’ha dit, no va arribar a  nèixer. I per això tot el que s’ha fet després ha estat negociar amb les mans lligades a l’esquena.

L’esforç d’Òmnium, Plataforma per la Llengua i tants altres actors de l’activisme cultural, s’ha anat en orris. Amb el pacte de mínims del Gobierno aconseguint el sí d’ ERC i del PNB, i l’empenta feta abstenció de Bildu, han tirat endavant el dictamen que dijous, previsiblement, serà ratificat en el ple.  Només un front comú dient NO a aquesta llei i exigint al Gobierno que defensi el patrimoni lingüístic de l’estat té sentit. Si més no, és l’única sortida digna si no es vol passar a la història des del costat equivocat.

El català no es mereix això, sinó que siguem fidels per sempre més al que cridava Espriu “hem viscut per salvar-vos els mots / per retornar-vos el nom de cada cosa”.

Pilar Calvo

Diputada de Junts a Madrid