Dilluns, 26 d'octubre de 2020 - Edició 823
La República

Anguita, el predicador carca

No només perquè en sabia moltes coses, sinó perquè entre comunistes i feixistes, almenys fins al 1945, les diferències del programa, programa, programa, no eren gaire substancials.

Jordi Galves
Jordi Galves 17/05/2020

No m’agraden els predicadors, per això no m’agradava Julio Anguita, ni el Papa Wojtyła ni Pablo Iglesias, el fundador del PSOE. Ni tampoc l’altre, el Pablo Iglesias d’ara, un dels seus més destacats alumnes. Estudiant una mica el mestre potser aprendrem més coses de l’actual cabdill de Podem, d’aquest comerciant d’utopies triomfador, que ha passat de vendre’s bé a comprar millor, concretament un xalet valorat en sis-cents mil euros a Galapagar, proveït de servei domèstic. Una compra tan prodigiosa com el casori que féu Aznar a l’Escorial, una compra realitzada amb l’aval del responsable de finances del seu partit. A això don Julio Anguita no hi va arribar mai, el polític que fou alcalde de Còrdova, diputat al Parlament andalús i al Congrés de Diputats, secretari general del Partit Comunista d’Espanya i d’Esquerra Unida mai no va tenir els possibles del noi de la cueta, sembla que sempre va viure de manera modesta i endreçada, sense estirar més el braç que la màniga. Anguita fou estret de butxaca i d’imaginació. Jugava durant els anys de jubilació al mus i al dominó, caminava molt perquè el cor li funcionés bé, però ahir la sort se li va acabar tot d’un plegat, confinat com devia estar com tot Cristo, movent-se poquet. “Tinc molta sort de tenir jardí a casa meva” va afirmar, per la seva banda, Pablo Iglesias farà ja uns dies, a l’hemicicle de San Jerónimo. De cap de les maneres. El Comunista en Cap no ha tingut cap cop de sort sinó una barra monumental, un enriquiment sospitós, un capitalet que segur que no ha sortit de fer classes a la Complu ni del sou de diputat. La sort és esdevenir ric, ricco subito, i, alhora, continuar predicant la pobresa, omplir-se la bocassa de lloances a Julio Anguita com a referent ètic de l’esquerra. Alguns vells comunistes, com el meu venerat mestre Josep Soler-Vidal, efectivament, van morir pobres com a rates, perquè no feien política per omplir la butxaca.

No m’agradava Julio Anguita pel seu to olímpic, de superioritat moral, per les seves ínfules de milhomes amb la barbeta molt fineta, molt retalladeta, com el bigoti de Sazatornil, no m’agradava pels seus sermons de comunisme científic més proper al reduït catecisme catòlic d’un beat que no pas a la intrèpida termodinàmica. Venia de família de militars i se li notava, no només perquè durant molts anys va circular per la vida amb una pistola al damunt —“Si vénen a buscar-me em trobaran preparat”— sinó sobretot perquè parlava amb l’aplom de qui dicta sentència. Amb la pretensió de qui es pensa que ha descobert la Mediterrània, amb l’arrogància del professor que ha tingut la desgràcia de trobar, un bon dia, la prístina veritat i després ja no pot parar, ja no pot deixar de tenir raó, mai més ja no deixa de fer classe des que s’aixeca fins que se’n va a dormir. I no, no t’il·lustrarà pas per al teu benefici personal, per al teu bon saber d’alumne sinó per sentir-se bé ell mateix, per sentir-se una vegada i una altra en posició de transcendència i d’encert còsmic, en posició de majestat. Li deien califa amb una notòria manca d’imaginació, quan en realitat era un pantocràtor romànic del dia del judici final. Un pantocràtor bufat. Per molts alcaldes comunistes que hagin tingut a Còrdova és una de les ciutats sociològicament més conservadores i ràncies de l’Espanya eterna. M’assabento per la premsa d’avui que Anguita era amic personal de José María Aznar i de Pedro J. Ramírez, tots dos, guardonats, respectivament, com sap tothom, amb el primer i segon premi del campionat de la modèstia espanyolista. Amb el primer va fer una necessària, imprescindible, benèfica, oposició contra la política criminal i absolutista del Felipe González dels GAL i amb el segon va lligar certa intimitat, va compartir certes afinitats, fins al punt de col·locar-li el fill a El Mundo, el malaguanyat fill periodista que va perdre la vida a l’Iraq.

Julio Anguita fou un home amb certa cultura i es veu que va arribar a il·lustrar a Adolfo Suárez, secretari general del Movimiento Nacional sobre la vida, miracles i escrits de José Antonio Primo de Rivera. No només perquè en sabia moltes coses, sinó perquè entre comunistes i feixistes, almenys fins al 1945, les diferències del programa, programa, programa, no eren gaire substancials. Perquè entre feixistes i comunistes compartien el programa d’acabar amb la democràcia. De manera que alguns vells comunistes i anarquistes es van fer seguidors i peons de Franco acabada la guerra. A Joan Peiró, per exemple, com que s’hi va negar, el van pelar, però no a d’altres. Adolfo Suárez era molt simpàtic i va tenir la virtut de passar per aquesta vida sense aprofundir gairebé en res, si exceptuem Bárbara Rey, de manera que em sembla molt comprensible que Anguita li parlés dels fonaments i la intrahistòria del feixisme espanyol. Un moviment polític que no és altra cosa sinó un espanyolisme exaltat i supremacista, que ha impregnat per sempre més tots els partits de la política madrilenya. El patriotisme espanyol va ser una de les principals preocupacions de Julio Anguita, més o menys dissimulada de constitucionalisme o de justícia social. En un dels darrers vídeos que li he vist, vídeos recents he identificat un home autoritari, recobert d’una moralina petitburgesa tronada, disposat a renyar els joves perquè no li feien cas, com tants i tants vells que estan atònits, ofesos, per la indiferència amb què els tracta el jovent, un jovent al que se li en refoten les prèdiques de totes les esglésies juntes, i particularment la catòlica i la comunista. En el vídeo dedicat a la joventut, mireu-lo si podeu, discrepa de l’autenticitat de l’actual anarquisme dels joves: “si us sentissin els anarquistes de veritat us haurien fotut ja tres hòsties…” Les hòsties, això mateix, les hòsties que no faltin, aquesta és la gran herència de falangistes i comunistes. Sobretot perquè els joves no s’hi poden tornar als adults, sobretot perquè els vells sempre estan ressentits amb els joves, com si fossin els culpables de la seva senectud. Sempre els he conegut així aquests vells fatus espanyolistes. Sempre la pedagogia de la intimidació castradora, sempre la masculinitat desbordada i intransigent, sempre l’actitud amenaçadora d’una Espanya pedant, carca i desproveïda d’autocrítica. Que estigués en contra de la independència de Catalunya és el de menys.

Relacionats