Divendres, 22 d'octubre de 2021 - Edició 1184
La República

12 d’Octubre: La teva festa, la teva derrota

Els drets humans sempre han d’anar per davant de qualsevol ideologia. Aquesta incapacitat d’avançar, aquesta indiferència davant la brutalitat de la “descoberta” d’Amèrica són una terrible derrota

Miquel Ventura
Miquel Ventura 11/10/2021

Quan volem conèixer quin és l’estat de salut d’una democràcia inevitablement ens caldrà recórrer a un seguit d’indicadors democràtics o condicions que haurien de complir-se per viure en un espai plenament lliure.

La separació real de poders, la llibertat de manifestació, la llibertat d’expressió i el control efectiu de l’executiu en són alguns exemples. No obstant això, un dels que és més clar és que la societat s’oposi radicalment als genocidis.

Val la pena insistir que probablement les pitjors barbàries han succeït amb la instrumentalització de les estructures de l’estat. És a dir, quan s’ha atorgat suficient poder al govern perquè la ideologia i el futur daurat passessin per damunt dels drets humans. Quan el totalitarisme es disfressa de democràcia.

Quan els posicionaments tolerants poden combatre la intolerància en el camp argumentari, sempre guanyen. Per tant, per paradoxal que sembli, s’ha de ser absolutament intolerant amb la intolerància fugint d’estudi, escapolint-se de la tribuna. No es pot permetre que esquivi l’argumentació, perquè senzillament, és on mor. Tampoc es pot admentre que usi la violència, perquè aquest és el seu únic argument.

Afirmar que els causants d’un genocidi no han de demanar perdó és violència. Ironitzar sobre un genocidi és violència. Celebrar un genocidi és violència. És una manera planera de dir que hi estàs d’acord i que ho consideres legítim. Llavors, podríem preguntar-nos per què una “societat democràtica” ho permet.

Ho fa perquè hi ha un grupuscle que vol totalitarisme, també perquè hi ha altres actors polítics que els volen usar com a arma llancívola per irritar, oposar-se als seus adversaris i sumar forces amb qui pactar. Aquest és segurament l’error més greu. No pots usar políticament el totalitarisme, perquè el totalitarisme vol cruspir-se la dissidència política. Vol ser absolut i no voldrà pactar res que no l’apropi al totalitarisme. Per enfrontar-s’hi, s’ha de combatre els totalitaris, però també qui els dona ales, ja que són qui els pot fer arribar al poder.

El fet que se celebri el Dia de la Hispanitat el mateix dia que va iniciar-se la colonització és molt greu. Vull creure que la majoria de gent espanyola no vol que la seva essència sigui assassinar un continent per saquejar-lo i destruir tota cultura diferent. Vull creure que l’estat espanyol ha fet coses molt millors que interpel·len sentiments més positius que la imposició i la violència.

El 12 d’octubre són fantasmes i projeccions d’un passat llunyà, perquè Espanya ja no és l’Imperi on el sol mai es pon. Per molt que els dolgui, mai més ho serà. Superar-ho demostraria la voluntat d’integrar qui no se sent representat, de reconèixer el passat i els seus errors i entendre que els drets humans sempre han d’anar per davant de qualsevol ideologia. Aquesta incapacitat d’avançar, aquesta indiferència davant la brutalitat de la descoberta d’Amèrica són una terrible derrota.

Però no tot està perdut, qui vulgui pot decidir avançar i recórrer a magnífics autors contemporanis posteriors al 1492. Ras i curt, com deia Bertolt Brecht, “la indiferència no és res més que la catifa per on passeja el feixisme”. Cal que decidim si el volem seguir passejant.