Referent del món empresarial independentista, el co-fundador del Cercle Català de Negocis i la companyia Petrolis Independents, Joan Canadell, es defineix com un “multiemprenedor”. També forma part del secretariat nacional de l’ANC des d’on, darrerament, està fent grans esforços per impulsar unes primàries republicanes amb actes arreu del territori.
– Per què cal fer primàries?
És un moviment que neix de l’ANC i, en el seu moment, s’impulsa veient que no hi ha la sensació que els trets partits independentistes vagin a una ni que existeixi una unitat estratègica real. Així, decidim que una bona manera de forçar això és crear les primàries de cara a les municipals -que són les primeres eleccions a la vista- i, a més, ho proposem com una eina perquè els tres partits puguin anar conjuntament. A cada municipi es pot fer una cosa diferent, per tant, està oberta al fet que els partits decideixin -amb una coordinació de l’ANC- què volen fer. Si els partits no es posen d’acord i no volen fer-ho, es manté la proposta de fer unes primàries amb la gent del municipi. Es tracta de fer una crida primer als partits i, sinó, a la gent del poble. En els mesos que portem (que no són molts, però hem anat avançant) el que estem veient és que, en general, ERC no està per la labor enlloc -tot i que algun candidat diu, en privat, que li agradaria però el partit no el deixa-, el PDeCat està una mica més obert però també té moltes pors -ens diuen ‘i si posem el nostre candidat i, finalment, no guanyem… Què passa?- i la CUP, a la seva manera, ja té un funcionament una mica així i per tant no ho veuen necessari; tot i que en algun lloc hem sentit un ‘per què no?’ de forma molt puntual.
– Aquest primer objectiu, doncs, no ha acabat de quallar.
No i, d’alguna manera, la societat civil està reemplaçant als polítics. Les primàries estan sent una mena de continuïtat de l’1-O saltant-nos als polítics. És a dir, l’1-O es va fer conjuntament entre els partits polítics i la societat civil; als partits els vam demanar que el continuessin proclamant la independència i fent-la efectiva, la van proclamar però no la van fer efectiva i -en un any- ens han demostrat que no estan (a curt termini) per fer-ho. Per tant, la societat civil es torna a saltar els polítics i es decideix a fer política. I és una manera de pressionar, de sacsejar, perquè els polítics s’adonin que, si no ho fan ells, ens hi acabem posant la societat civil. És d’alguna manera l’eina d’empoderament de la societat civil més clara que tenim en aquest moment.
– En una entrevista a ‘La República’, Jordi Graupera deia que “les primàries són una esmena a l’autoritat dels partits”…
Sí. No era la idea, no tenien per què ser-ho; però com no han acabat fent allò que se suposava que havien de fer, acabarà sent una esmena als partits. En això estem d’acord.
– Pels actes que has anat fent arreu del territori, com creus que percep la societat civil les pròximes eleccions municipals? Prevaldrà l’eix nacional després dels esdeveniments polítics des de l’1-O?
Des de la societat civil, el primer que surt quan planteges les primàries són molts dubtes; els mateixos que jo tenia, perquè recordo que no ho veia clar quan es va plantejar a l’ANC. Ara sóc un ferm convençut: com més he revisat el tema, n’hem parlat i més he vist la reacció de la gent, més penso que és una eina molt positiva. Pel que fa a si es plantegen les eleccions municipals com un plebiscit per la independència, és evident que no són com unes eleccions al Parlament de Catalunya (on obtens majoria independentista amb 68 diputats), però no hem d’oblidar que l’any 1931 les llistes republicanes van arrasar i la monarquia va caure. Va ser una conseqüència directa dels resultats d’unes eleccions municipals. Per tant, ningú et diu que, al maig, no pugui haver-hi un efecte en aquest sentit: que les llistes independentistes guanyin amb més del 50% i això provoqui un canvi. Aquesta finestra d’oportunitat hi és, sobretot -i per això són molt importants les primàries- si la gent percep que ha d’anar a votar a les municipals per continuar el procés en positiu; perquè sinó… A les darreres municipals la participació va ser molt baixa, però en canvi a les autonòmiques va ser molt alta. Aquesta forquilla, de votar el 50%-60% a votar el 80%, representa un milió de vots: si els deixem a casa perquè la gent interpreta que tornem a votar en clau només municipal, probablement molts dels nostres no aniran a votar i no sabem si les llistes del 155 voldran anar a votar més que abans. Per tant, hi ha un risc molt alt: que els nostres votin com el 2015 i votin 1,4 milions de persones independentistes i que -en canvi- els del 155 vegin que aquesta és la segona fase del que van fer el 21-D, tornin a votar en contra de la independència i que 1,9 milions que van anar a votar en clau 155 tornin a votar. 1,9 contra 1,4… Jo no dic que s’hagi acabat el procés, però com a mínim seria un forat molt gros i voldria dir que fins aquí uns anys no tornaríem a treure el cap. En canvi, si els 2,1 milions d’independentistes que van anar a votar el 21-D van a votar i els altres interpreten que són unes eleccions municipals i voten com el 2015 (un milió de vots), la diferència és que guanyaríem pel 66%. Entre aquests dos extrems crec que quedarà la cosa, a on no ho sabem. Per tant, hem de fer que la gent percebi que la continuació del 21-D -que ve de l’1-O- són les municipals i, per tant, hem d’anar a votar. Si només hi ha tres llistes de les quals cap de les tres acaba de convèncer -ERC perquè ja veiem que aposta per allargar, el PDeCat perquè no sabem ben bé on està i, segons com, ja li va bé fer el mateix que Esquerra, i la CUP perquè no acaba de tenir la força o perquè hi ha gent que no pot estar d’acord amb els seus postulats, potser la gent no anirà a votar cap d’aquests tres. La quarta pot ser la llista que vagi a votar la gent que simplement voti en clau independentista, que som la majoria dels que van anar a votar el 21-D i no havien votat abans; perquè aquest milió de vots ve de gent que abans no se sentia interpel·lada per anar a votar però en clau nacional sí que ho va fer.
“La llista de les primàries és la llista de la gent que sinó es quedaria a casa”
– La societat civil reclama unitat de l’independentisme i, amb les primàries, hi haurà quatre llistes. No hi ha risc de dividir encara més el vot?
Aquesta és la qüestió que em va fer dubtar en un principi però, des del meu punt de vista, és al revés: la llista de les primàries és la llista de la gent que sinó es quedaria a casa. És a dir, la clau és que molta gent no vol votar cap dels tres partits perquè ha vist que no han complert amb el que van dir el 21-D o perquè fins i tot els vol castigar. Jo conec i sento molta gent, quan vaig pel territori, que ho diu. Aleshores, pot ser que aquesta quarta llista serveixi perquè aquesta gent els castigui no sense anar a votar sinó votant a una llista que farà allò que els partits no han fet: només fixar-se en procés, de forma transversal, sense mirar quina ideologia té cadascú. El que farem és ampliar el nombre de vots i, per tant, aquesta llista que afegeix gent que sinó no aniria a votar el que fa és sumar més votants a favor del sí per guanyar els del 155.
– Presenteu la iniciativa com una eina d’empoderament pel poble. És el que demana molta gent…
Les primàries no només fan que la gent del poble triï els seus candidats, sinó que també triiïel seu programa electoral. Estem traspassant al poble l’empoderament de decidir què volen que els seus polítics facin al seu municipi: no que votin per tres opcions, sinó que creïn la seva. I, això, diria que no passa enlloc del món a nivell tan obert, de forma tan transversal. En la nostra República, aprofitarem per fer un pas més cap a una democràcia molt més avançada, de la qual alguns en diem democràcia líquida; és a dir que realment sigui el poble qui faci que flueixi la democràcia en funció del que decideix. I hi ha una altra cosa molt interessant: imagina que les llistes de primàries que guanyin, després de les eleccions al maig, tenen un programa informàtic (que pot subministrar l’ANC) des del qual es demana als electors que facin votacions periòdiques d’allò que volen que passi al poble. No només poden decidir el programa electoral sinó que -com passa a Suïssa- poden participar en consultes sobre temes municipals durant els quatre anys. Estem empoderant a la gent, això és realment un canvi democràtic que altres països no tenen la necessitat de fer i nosaltres (com estem en aquesta onada de canvi) podem fer estirant una mica més del fil. Crec que aquest tema, del qual encara no es parla gaire, s’impulsarà molt des de l’ANC.
– Seran les eleccions municipals, doncs, una data clau pel procés?
Jo crec que sí. De dates clau i de pantalles hem passat moltes, però -sense dubte- aquesta no la podem desaprofitar. Pot ser un moment clau. El president Torra diu que les sentències seran el desencadenant, ho poden ser o no, depèn -fins i tot- del que vulgui fer el Tribunal Suprem. El full de ruta de les municipals depèn només de nosaltres i, si el sabem gestionar bé, en podem treure molt de partit. Si deixem passar l’oportunitat anant a votar en clau de partit (com sempre) -de manera que Esquerra s’alia amb els de les esquerres i PDeCat amb les dretes o els centres- tornarem a estar com sempre i molta gent no anirà a votar.
– Amb les municipals venen les eleccions europees. Us plantegeu repetir la iniciativa a nivell europeu?
No ho podem descartar. Pel que estem veient (tot i que només fa poc d’un mes que hem començat amb les primàries per les municipals), la reacció de la gent està sent molt bona i, en paral·lel, la dels partits està sent molt dolenta pel que fa al que nosaltres volíem. De fet, aquesta setmana, amb la proposta de Carles Puigdemont, ja s’ha vist que ni la CUP ni ERC estan per la labor. Per tant, a nivell personal (l’ANC encara ni s’ho ha plantejat) crec que podria ser un moment per pensar si també hauríem d’impulsar una llista de primàries per les europees i deixar que sigui la gent qui realment s’hi presenti i -si algun partit s’hi vol presentar- doncs que s’hi posi buscant la transversalitat amb la societat civil. I si la vol encapçalar el president Puigdemont, potser també és una opció.
– A l’ANC, està a la llista de coses pendents?
Jo, personalment, miraré que se’n parli; però encara no he fet cap pas endavant.
– Canviant de tema. Recentment, l’ANC ha llençat una campanya per promoure el consum estratègic entre la ciutadania, amb empreses responsables amb la República catalana. Enfrontar l’Estat des del vessant econòmic és la millor manera de fer-ho?
Això neix perquè, des del secretariat nacional de l’ANC, constatem que a partir de l’1-O moltes territorials i els CDR ja ho proposen i la gent ho va fent i demanant. Per tant, nosaltres ho estructurem perquè ho faci encara més gent. El que sí que ha de quedar clar és que això no és en clau de boicot a ningú, sinó que es fa per potenciar aquelles empreses que no han condicionat negativament el dret a l’autodeterminació del poble català. Hi ha hagut empreses que, clarament, han fet una amenaça directa al dret a decidir dels catalans com a nació i això -d’una manera o altra- s’ha de tenir en compte. Per tant, l’únic que diem és que hi ha empreses que no han fet això que, a més, estan majoritàriament arrelades al territori i que algunes comencen a fomentar els valors més republicans (empreses amb responsabilitat social, amb estructures cooperatives, de proximitat…) i s’allunyen del model econòmic de l’Estat espanyol, que és bàsicament oligarquia i com més gran millor. Doncs nosaltres anem ja cap al model que creiem que hem de tenir com a país en el futur. No només és un cop d’atenció a les empreses que ens han volgut fer mal, sinó que és un punt de sortida cap a un nou model econòmic que hem de tenir quan siguem una República efectiva. De fet, relacionat amb el consum estratègic i ja que tenim unes municipals a la vista, des de l’ANC podem demanar que -en els programes electorals- els partits diguin si pensen fer un canvi d’empreses municipals, si pensen apostar per empreses que no siguin de les que ens han amenaçat. Perquè el consum estratègic comença pel poble, però no només és del poble i, de fet, la Generalitat també s’ho hauria de plantejar. De moment (i en positiu), les llistes de primàries hauran de dir com miraran de canviar per no deixar que cap empresa de les que (en el seu moment) ens van atacar, subministri al poble.
– La Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, en aquest moment, segueixen treballant amb aquestes empreses?
Segueixen treballant amb aquestes empreses i, des de l’ANC, arribarà un moment que haurem de fer alguna cosa al respecte. De moment, hem impulsat que sigui el poble qui comenci aquesta revolució del consum estratègic, però el següent pas serà a les institucions: segurament, primer a les municipals (perquè les tenim a la cantonada), però després vindrà la Generalitat i -en el seu moment- demanarem que revisi amb qui està treballant. Evidentment, hi ha un tema de legalitat que ho fa més complicat, però en els plecs de condicions es poden posar condicions.
“Hem impulsat que sigui el poble qui comenci aquesta revolució del consum estratègic, però el següent pas serà a les institucions”
– Parlaves del model econòmic espanyol. És l’economia catalana suficientment forta per superar els atacs per part de l’Estat que ha forçat -per exemple- el trasllat de seus de grans empreses fora de Catalunya?
L’economia catalana és una de les més fortes del sud d’Europa i està feta a prova de bombes, perquè tenim un Estat en contra des de fa segles i -tot i així- som un dels quatre motors industrials d’Europa, la segona destinació turística preferida de la UE o una de les regions més exportadores de tota Europa (i si fóssim un Estat i comptéssim tot el que venem a Espanya, en aquests moments seríem dels 5 primers del món sobre el PIB). Tenim Barcelona, la ciutat que organitza més congressos del món, i som una de les cinc potències en ‘startups’ tecnològiques d’Europa. I això amb un estat en contra, és a dir, tenim una economia molt forta i -a més- en una fase de creixement molt més potent que la mitjana europea i espanyola. Des d’aquest punt de vista, no ens ha de preocupar. Des del punt de vista de si els atacs de l’Estat ens poden fer mal, ens van condicionar però bàsicament han estat amenaces que no s’han fet reals, perquè quan diuen que han traslladat 4.000 empreses, l’únic que han fet és anotar-les en un registre però no han mogut ni una persona o ni una màquina. Això només espanta els que es volen deixar espantar, però no hi ha un canvi real. En canvi, des de l’1-O, no han parat de venir més inversions a Catalunya, fins i tot més que l’any anterior. Per tant, estem més forts que mai i això té a veure amb el procés: les inversions venen perquè cada cop ens coneixen més, Catalunya s’està posant de moda al món per fer les coses bé. Està demostrant que vol ser independent però no a qualsevol preu, no amb violència, i això també es veu en positiu. La gent ens mira, analitza i veu que Catalunya és un lloc perfecte per invertir. El procés ha anat bé en aquest sentit, por no n’em de tenir. De fet, ells comencen a tenir-ne. Moltes empreses arrelades al territori estan creixent moltíssim i cada cop anirà a més. No només estem anant cap a un model econòmic més nostre, sinó que -a més- estem potenciant la nostra economia. És com el boicot al cava, va anar molt bé perquè el sector del cava ha entès que el seu mercat no és Espanya sinó el món i avui exporta molt més que fa deu anys. Doncs això que han fet amb l’1-O les empreses, també ens ha anat molt bé perquè estem reforçant una sèrie d’empreses que generen més potencial econòmic.
– I el sector empresarial independentista, com veu el moment del procés en el qual ens trobem?
L’empresari és més sobiranista, proporcionalment, que la resta de la societat civil perquè normalment està més informat respecte a la mitjana de la població. I, com més ben informat estàs, més independentista ets. Amb les enquestes que s’han fet, s’ha demostrat que quasi un 60% d’empresaris estan a favor de la independència.
– Parlem de grans empreses o PIME?
En general. Jo puc dir que hi ha empresaris de l’IBEX35 que són independentistes, i no només dels que parlem sempre. Però, evidentment, el gruix d’empresaris (el 95%) es dediquen a la petita i mitjana empresa i -per tant- parlem bàsicament d’aquestes. Però també hi ha de grans, tot i no ser de l’IBEX35, amb els directius o -fins i tot- els presidents independentistes.
– Per exemple?
No te’n puc dir cap, però t’asseguro que hi són.
– Per què no s’atreveixen?
No s’atreveixen perquè tenen por a les represàlies, sobretot aquell que cotitza en borsa perquè podria ser un problema per a l’accionariat. I, després, per possibles boicots. Sabem que això passa i no ens ha d’estranyar, perquè tenim al costat un Estat que és molt agressiu amb aquest tipus de coses. És simplement una autoprotecció. Per tant, l’independentisme empresarial està en la mateixa situació que la societat en general però amb una característica -que, per mi, és una gran sorpresa en positiu-: està més disposat a contribuir econòmicament i, de fet, ho està fent molt més que fa quatre o cinc anys. Jo he estat sempre relacionat amb el món empresarial i, fa anys, era molt difícil arrencar diners per qualsevol cosa relacionada amb el procés. Ara, és molt més fàcil i, de fet, hi ha molts que estan aportant molts diners. Per tant, això ha evolucionat: l’empresari no només s’ha tornat independentista sinó que ha fet un pas més per dir que ‘ara ja no és només una qüestió de bandera sinó també de cartera’. Aquesta frase me l’ha dit un empresari bastant grandet.
– En aquest sentit, estarien disposats els empresaris independentistes a desobeir l’Estat en matèria fiscal?
La sobirania fiscal és quelcom que haurem d’encetar tard o d’hora, i no crec que triguem molt. De fet, empreses com la meva i alguns centenars més ja paguem els impostos a la Generalitat des de fa temps. Això no és ben bé un tancament de caixes, però si ho féssim milers d’empresaris probablement donaria una imatge molt important. Disposats crec que ho estan, però hem de tenir clar que els empresaris són molt més pragmàtics que la majoria de la societat i, per tant, no ho faran si no es veu que hi ha una solidesa al darrere, un acte realment definitiu. No dubto que hi haurà molts quan hi hagi un suport clar no només des del Govern sinó des de la societat civil, un moviment determinat i pràcticament definitiu. Perquè si ho fas i pateixes la repressió… Evidentment, poden haver-hi càstigs molt severs i poden fer tancar moltes empreses. L’Estat amb això ho té claríssim. Per tant, si això ho fas a la fase final, quan ja estàs a punt, és una cosa i si ho fas ara pensant que encara no sabem si trigarem 4, 8 o 10 anys… Al final, l’empresari no només mira el seu patrimoni sinó tot el que representa l’empresa, i també representa llocs de treball.
– I, davant la possibilitat de convocar una aturada de país indefinida, donarien suport als treballadors?
Passa el mateix. Si fos un tema clarament preparat des de tota la societat i els polítics, no descarto que molts empresaris s’hi sumarien. Indefinida potser fa por a més d’un, però crec que tots som conscients que si es planteja una vaga indefinida durarà uns dies. Parar Catalunya quatre o cinc dies ensorra Espanya i, segons com, Europa i -per tant- si es planteja sabent que al cap d’uns dies s’haurà d’aturar no descarto que molts empresaris puguin acabar donant-hi suport. Però, amb molt de rigor, unitat de tota la societat i la política i amb una determinació clara.
