Dimarts, 18 Desembre 2018

ENTREVISTA

Graupera: “Les primàries són una esmena a l’autoritat dels partits”

"Maragallisme? Mentre totes les ciutats del món es pregunten què passarà d'aquí a vint o trenta anys Barcelona respon mirant trenta anys enrere. És patètic"

Es va presentar al Teatre Victòria fent una crida a la unitat mitjançant unes primàries republicanes, ara l’escenari electoral planteja quatre candidatures independentistes. Graupera té un projecte a curt, mitjà i a llarg termini per Barcelona. Admet un cop acaba l’entrevista que només accepta concórrer amb una altra llista si abans hi ha primàries per escollir els candidats. El filòsof és, en definitiva, qui abandera aquesta “esmena a l’autoritat dels partits”.

Diuen que són les primàries de Graupera, però ja tenen més de 40 candidats i 22.000 inscrits a Barcelona per votar. És un projecte personal per justificar que siguis candidat a l’alcaldia?

   

És l’únic argument que han trobat, jo surto per fer una proposta d’incorporació de qui vulgui. Si el 22 de març surt Bosch i/o Munté a dir que se sumen a les primàries, jo ho tenia pelut per guanyar davant l’organització, mobilització i els recursos que té un partit. Estava disposat a perdre-les, en el sentit total, ni tan sols anar a la llista. O anar a la llista liderada per qui fos. És un argument xorra, ells es retiren de la proposta i diuen “no, només són les teves primàries”. Ho són perquè t’hi trobes a faltar tu.

L’altra pota de les primàries era fer emergir la gent amb talent polític i logístic, l’1-O és el zenit d’aquests dos elements. Quan vas als CDR, o a les assemblees dels barris, de l’ANC i als col·legis electorals de l’1-O escoltes arguments i idees que no se senten mai als mitjans i a les tertúlies. Volíem un mecanisme que incentivés l’aparició d’aquesta gent que resta fora de l’espai mediàtic i polític.

Amb projectes propis.

Nosaltres, com a candidatura de ‘Barcelona és Capital’, hem vist com se’ns ha apropat gent que va des d’un dissenyador gràfic a un especialista en urbanisme. Tenim un equip de 30 persones que cuida molt els detalls, no hi ha molts diners a darrere, hi ha un capital humà que et diu, “vull participar en això”.

L’altre dia, en la roda de premsa que vam fer a l’ANC per presentar les primàries, em vaig emocionar. M’havia de posar les mans a la butxaca perquè em tremolaven, fa sis o set mesos això eren paraules en un Word. Ara és un moviment de gent autònoma que ha sortit a l’esfera pública a dir, “sí, volem tenir aquest poder”.

“Els partits no tenen dret a veto a les primàries, perquè si acceptem que quan les direccions dels partits diuen que no els hi agrada una cosa, estem cedint l’espai polític”

Hi ha un detall, i és que les primàries es van presentar com una eina per a la unitat republicana a Barcelona i ens trobarem amb quatre partits: PDeCAT, ERC, CUP i la llista de les primàries.

Des de la primera pàgina del discurs al Teatre Victòria ja dic que la unitat per si sola és un problema, vivim en una paradoxa que si no anem junts, perdem. Però si anem junts i aquesta idea l’anem sostenint en el temps ens convertim en un moviment folklòric, amb tons populistes i tics autoritaris com la lleialtat als lideratges; xantatge emocional i folklorització de l’acció política. Això és un problema, perquè el moviment es fa decadent des del punt de vista de les idees polítiques. Necessitem la competència entre idees, ideologies, persones i projectes. Les primàries resolien aquesta paradoxa, assumies unitat però amb el debat et distingies de l’altra. Guanyes en la mesura que et distingeixes i ets millor que l’altra.

Els partits no tenen dret a veto a les primàries, perquè si acceptem que quan les direccions dels partits diuen que no els hi agrada una cosa, estem cedint l’espai polític a gent que pren decisions a partir dels seus interessos personals. Si el joc que volen jugar és el joc de la pluralitat a les urnes, juguem-hi. No és acceptable dir que no et presentis perquè fracciones el vot i així només podran votar-me a mi. És ridícul.

Però hi haurà quatre llistes.

Hi haurà dos espais, un dels partits polítics que diuen unes coses durant la campanya i, un cop tenen assegurat el lloc el refan i enceten una campanya de comunicació bestial a les tertúlies, als mitjans i als diaris subvencionats per transformar allò que van prometre per fer-nos creure que som uns flipats i hiperventilats que diuen que coses que no són possibles. Què no són possibles? Si ho vas prometre tu! És un espai, per tant, on les direccions canvien els candidats quan no els interessa. Després hi ha un altre on la lucidesa de cadascú ajudarà a construir un discurs amb les seves tensions i contradiccions d’unitat genuïna, com la que es va donar l’1-O que ens permetrà un moviment més vigorós, viu, polític i menys folklòric. No hi haurà quatre llistes, hi haurà dos espais.

Que la teva proposta hagi topat amb un quòrum discursiu de les direccions que es mou entre el “té un pis a Manhattan” i “és un projecte personal”, venint d’una etapa com l’1-O, com ho interpretes?

(Riu) No tinc cap pis a Manhattan i mai l’he tingut. De fet, dels anys que he viscut a Nova York vaig estar un parell a Harlem, després al Brooklyn i finalment a Queens. Em desplaçava pels preus dels lloguers. Hi ha moltes coses que passen allà que són problemes globals

Les primàries són una esmena a l’autoritat dels partits. Trencaré una llança a favor dels partits, quan entres a un partit i t’hi has passat deu, quinze o vint anys aguantant, menjant-te tota la merda, acceptant totes les submissions que has d’acceptar per poder pujar, propi de la cultura de la submissió, puges l’escalafó en la mesura que ets capaç de demostrar a qui té poder que no ets un problema. Si fas això, puges. En les societats lliures i normals és al revés, si ets capaç d’afirmar allò que desitges és quan puges… Clar, que vingui jo i digui que això “ens ho hem de jugar a una partida oberta on pot passar de tot” aquesta gent que ho ha aguantat tot pensa, “ara ha de venir aquest a dir-nos això?”. La meva proposta no és guanyar les municipals, és un canvi cultural. Volem guanyar de fons.

“Hi ha una manera de fer independentisme que és moderna, sòlida, robusta amb projectes concrets i a llarg termini que no beu sempre del xantatge emocional, ni del folklore ni amagar-ho tot rere la independència”

A El Periódico deies que les municipals no és un plebiscit sobre la independència.

L’objectiu no és que l’ajuntament sigui un ariet independentista, no sacrificarem la política municipal per fer agitprop de no se sap què. Els independentistes tenim una visió de Barcelona diferent de la dels federalistes dels comuns i l’unionisme. Ens preguntem, per exemple, per què hi havia una època on Barcelona endreçava el Mediterrani occidental, pensem en el futur sobre què pot ser, què mereix, quines potencialitats i quines energies silenciades té la ciutat. És important tenir un projecte urbà, i això no només ho ha tingut l’independentisme en els darrers vuit anys, el catalanisme en general no l’ha tingut en els darrers 40 anys. Un projecte fort, de vida i llibertat. Se m’acusa de no tenir projecte… En els darrers set mesos he presentat més propostes que tots els candidats junts que tenen equips de comunicació i capital.

Ara bé, un alcalde independentista defensarà els ciutadans de la repressió, no permetrà que el Parlament enganyi la gent o faci la puta i la Ramoneta en versió independentista. Serà lleial al Parlament per fer les coses necessàries per assolir la independència i no serà triler. Hi ha una manera de fer independentisme que és moderna, sòlida, robusta amb projectes concrets i a llarg termini que no beu sempre del xantatge emocional, ni del folklore ni amagar-ho tot rere la independència. Es posa a primera fila i planteja un model de societat des del començament.

Ara es torna a reivindicar el maragallisme.

Això vol dir que no hi ha idees, mentre totes les ciutats del món es pregunten què passarà d’aquí a vint o trenta anys Barcelona respon mirant trenta anys enrere. És patètic, té un punt de ridiculesa. És una manca de comprensió de què vol dir el maragallisme, té la virtut de transformar i recuperar una ciutat que sortia del franquisme destruïda urbanísticament, socialment i culturalment. La ciutat tenia unes necessitats que ara no té, aplicar receptes a una malaltia que no tenim per solucionar problemes que tenim ara és pensar malament. Els defectes són molts; de comprensió de com era Barcelona culturalment, el silenciament de la seva catalanitat, distanciament amb l’espai Mediterrani, urbanísticament de ciment, amb angles durs que no recupera la tradició de l’eixida. Apel·len a un sentiment, en la memòria de tots la Barcelona del 92 té un punt d’orgull, emocionalitat. Intenten, de la mateixa manera que parlen dels presos, cobrir el debat excitant els sentiments de solidaritat.

Potser Maragall és millor candidat que Alfred Bosch, no ho sabem, però serà pitjor alcalde. Bosch plantejava un projecte de futur, Maragall és un projecte de passat, si en presenta algun, perquè només diu que vol preservar el llegat del seu germà.

Problemes globals que ens toquen de ple. El 50% o quasi dos terços dels ingressos es destinen a pagar el lloguer del pis, amb un preu mitjà prohibitiu. Quines mesures pot tirar endavant l’ajuntament, tenint en compte que qui governa a Barcelona fa quatre anys ho reduïa tot a la voluntat política.

Ada Colau es va presentar per no governar, no s’esperava guanyar i, per tant, quan et presentes per no governar fas unes afirmacions que tot i que saps que no són realitat serveix per posar un debat sobre la taula. Quan van entrar a governar es van adonar que no es podia complir. Però com eren esclaus del relat no han pogut rectificar i, per tant, la seva gestió és un desastre.

De manera generalitzada el 50% dels salaris serveix per pagar el lloguer, és el problema més important perquè destines una part molt important que no gastes en cultura, salut, en la formació dels teus fills, en canviar el cotxe o la moto per un altre de menys contaminant… La concentració de la despesa en el lloguer té un efecte devastador en el comerç, cultura, contaminació de la ciutat, educació… A curt termini és problemàtic, a llarg termini és desastrós per la ciutat.

Què es pot fer a curt i llarg termini?

No volem enganyar, el problema no se solucionarà en una legislatura. Es poden fer coses importants, però el problema és estructural. Tenim un 1,5% d’habitatge públic, la mitjana de les ciutats europees ronda el 15-20%. Fan falta 115.000 habitatges públics, i no es compren ni es construeixen en quatre anys. Ha de ser un acord de ciutat, amb partits, societat civil i promotors per tenir-ho en vint anys i rebentar bombolles, resoldre emergències habitacionals i adaptar el lloguer a les rendes.

Barcelona és densa, doncs trenquem els usos del sòl del Pla General Metropolità del 1976. Hem d’activar la ciutat de la Sagrera al Besòs, allà està tot aturat i tenim la façana fluvial de Barcelona que és tan llarga com la marítima. El Besòs és tan ample com el Sena, per tant hi podem tenir una ciutat de bulevards, verds, amb barris nous sense cotxes i imaginar una ciutat nova. Hi ha també l’Avinguda de l’Estatut, una part de la Ronda que es pot soterrar, el Morrot davant de Montjuïc. Això és a llarg termini.

A curt?

Es poden fer accions immediates com els 14.000 locals comercials buits que hi ha des de fa més de dos anys, això no vol dir signar un paper i fer que es puguin habitar. Hi ha una figura jurídica, la de les llicències en precari, on fas el canvi d’ús si l’espai és habitable. En això penso amb els locals al voltant de la Sagrera, amb reformes poden esdevenir habitatge i pots expropiar l’ús d’un percentatge per fer habitatge públic però durant un període de temps limitat fins que s’acabi l’estació. En quatre anys no convertirem aquests 14.000 locals, però potser una part sí, no em vull comprometre a un número.

I a mitjà termini?

L’ajuntament té solars, uns 600. Al principi de la legislatura es van donar a sis cooperatives de construcció d’habitatge, gent que s’agrupa i els paga a preu de cost. En lloc de pagar una hipoteca o lloguer, paguen 400€ i en fan ús tota la seva vida. Acabada la vida, passa a ser de parc públic. A canvi d’un preu social, acaba sent habitatge públic per a l’ajuntament.

Barcelona no és només Barcelona, és una Àrea Metropolitana. No pot ser que l’alcaldessa de L’Hospitalet digui que és el Brooklyn de Barcelona i, en canvi, no hi puguis anar amb la mateixa facilitat que vas de Brooklyn a Manhattan. Això vol dir mobilitat. Apropar la gent al centre i normalitzar viure a l’AMB. Hem d’ajudar aquestes poblacions. Pensem polítiques d’habitatge amb visió metropolitana, que no sigui Santa Coloma qui paga els habitatges públics que hi ha al seu sòl, fer un fons comú, que sigui tot més obert.

“El turisme de luxe està mal plantejat, es bassa en els diners. I no necessàriament la gent que té més diners és la que aporta les millors coses quan visita una ciutat”

Segons el baròmetre, després de l’habitatge hi ha el problema del turisme. Jordi Martí en una entrevista a La República venia a dir que cal replantejar el model i virar cap a un que seria de luxe per defugir del de borratxera.

El turisme de luxe està mal plantejat, es bassa en els diners. I no necessàriament la gent que té més diners és la que aporta les millors coses quan visita una ciutat, no és veritat que sigui més cívica o no degradi la ciutat. El turisme de motxilla pot ser de bona o mala qualitat. Un expresident dels Estats Units va venir de motxiller a Barcelona. El problema del turisme és quantitatiu, hem tingut un creixement del turisme d’un 6-7% anual que ve de la caiguda del turisme del sud del Mediterrani -amb les primaveres àrabs- la guerra de Síria, la situació de Grècia i l’atemptat de Bataclan a París. La competència va desaparèixer, però amb l’atemptat del 17-A i les imatges de la repressió policial de l’1-O hi ha hagut una petita aturada. L’increment del turisme ha sigut un estrès test per a la ciutat, ara cal saber què menja la gallina dels ous d’or, perquè potser menja or.

Un increment que, a més, s’ha intensificat en zones molt concretes.

El 90% del turisme es concentra al 15% de la ciutat, perquè els equipaments globals, que són els que la gent coneix i vol anar a veure, estan per sota la Diagonal. Això planteja un problema que va tenir París, Nova York, Londres… Com se soluciona? Generant aquests equipaments a llocs diferents de la ciutat. A Nova York tothom va al MoMA, les cues són insuportables i aquell racó de la ciutat està massificat. Què van fer? Van obrir el MoMA PS1, que és a Queens, on hi ha les avantguardes del segle XXI mentre el MoMA té els del XX.

L’Ajuntament ha intentat redistribuir els fluxos via la moratòria hotelera.

Crear un pla per no construir hotels en aquest 15% és una bona idea, però des del seu fanatisme ideològic han dit que si fas una reforma només tenen permís si redueixen habitacions. Amb això incentives els hotels de luxe, que són els que poden pagar el cost de la reforma i tenir menys habitacions, que seran de luxe. Regales la ciutat al turista rus que té milions a la butxaca. Els qui no puguin reformar l’hotel veuran com perden estrelles. En lloc de millorar les zones on la gent no hi va, empitjorem on hi va. Un model de degradació del centre que incentiva en els narcopisos i els pisos turístics.

Necessitem un canvi radical de comprensió, és una indústria molt important de la qual molta gent hi viu.

Al voltant del 12% del PIB de la ciutat.

És absurd destruir-lo. La indústria gastronòmica de la ciutat sense el turisme no hauria existit. També té un impacte psicològic per la ciutat, són 20-30 anys interactuant amb gent de tot el món. Ara, el model econòmic està condemnat al fracàs perquè ens avoca a ser una ciutat de serveis, i aquests tenen salaris molt baixos i, per tant, no pots pagar el lloguer. A més, la tecnologia cada vegada és més user-friendly i això farà més barata la contractació. Cal canviar el model econòmic i traslladar-lo dels serveis a altres indústries que a 20, 30 i 100 anys vista ens converteixi en una ciutat industrial de les noves indústries.

“L’equip de Colau quan entra a l’ajuntament retira la Guàrdia Urbana en zones conflictives perquè no vol pagar el preu que va pagar Trias amb Can Vies”

A remolc del problema del turisme hi ha el de seguretat.

Si parles amb gent de la Barceloneta veuràs que tot ha anat a pitjor, a l’estiu passat els veïns deien que hi havia una violència que mai havien vist. Hi ha una degradació. El model de seguretat de l’ajuntament és inexistent, cal una comprensió dels problemes que pot tenir una ciutat portuària i turística. Una resposta integral. Els països civilitzats tenen programes de seguretat que es publiquen i són comprensibles. No només no hi ha això, sinó que l’equip de Colau quan entra a l’ajuntament retira la Guàrdia Urbana en zones conflictives perquè no vol pagar el preu que va pagar Trias amb Can Vies, ni entrant a narcopisos actuant amb els manters perquè és conflictiu. La retiren per evitar un cost polític. És gravíssim.

Hi ha un problema estructural de manca d’efectius, en els cinc anys vinents hi ha un percentatge molt alt de cos que es jubila i, per tant, l’alcalde tindrà l’oportunitat de refer la Guàrdia Urbana amb model propi, contraposat als de l’autoritarisme de Valls i el bonisme de Colau que ens avoquen al fracàs.

I què hi faries?

No tenen inspectors, són una policia de carrer que sap que passa, parla amb els veïns. Però qui acaba fent la investigació són els Mossos d’Esquadra, que tenen la investigació però no el peu de carrer. Per tant hem d’integrar les dues funcions, que la Urbana investigui si cal amb la tutela dels Mossos que tenen la competència. No ens excusem amb qui té la competència, solucionem els problemes de fons. El meu model és el de la policia de Nova York, Londres o París.

I són models intervencionistes?

És molt fàcil no tenir delinqüència a la ciutat, poses un policia a cada cantonada i llestos. Però això és asfixiant, ningú ho vol. Cal trobar respostes que són més complexes, atiar el foc de la solució policial és un incendi fàcil d’encendre i molt difícil d’acabar. La policia és el monopoli de la violència, pot reprimir, però perquè sigui legítim reprimir cal donar una sortida legal a les realitats socials.

Com els manters.

Tens dues opcions, o mires cap a una altra banda com fa la Colau o els atonyines com vol Valls. Això no soluciona el problema, perquè aquesta gent no té cap altra alternativa. Quan els hi tanques l’alternativa on aniran? Els empenys a una capa d’il·legalitat més profunda amb un model de negoci i violència pitjors. Quan no tens alternativa fas el que sigui per sobreviure.

I com ho soluciones?

Vull regularitzar-ho, la venda ambulant és una realitat. I l’economia de subsistència també ho és, destruir-la és destruir la base de la societat. Mirem que han fet altres ciutats, com Nova York, que té unes normes molt estrictes. Has de tenir una llicència, que han de ser infinites per no crear un mercat secundari de llicències com ha passat amb el taxi. Marcar que no poden vendre a tants metres d’un aparador o una botiga, no pot ser amb una manta a terra, sense poder acreditar l’origen del producte o que aquest no taxi. A canvi, l’ajuntament no preguntarà el teu estatus immigratori. La policia local no comparteix la informació amb el departament d’interior de l’Estat perquè no és feina seva, és d’una altra administració. Dónes una sortida legal, taxada i viable a gent que està disposada a treballar si té l’oportunitat de fer-ho. Això són set minuts d’explicació, i en campanya electoral els missatges han de durar tres segons.

Aquesta legislatura ha deixat tres grans temes de mobilitat per resoldre: Tramvia, les obres de les Glòries i les superilles.

La mobilitat s’està transformant a tot el món, anem cap a una revolució tecnològica. Hem d’autoimposar-nos mesures flexibles que es puguin adaptar a noves formes de desplaçament. A llarg termini a la ciutat hi haurà menys cotxes i més vida vianant, en això les superilles són una molt bona idea. A Barcelona n’hi ha que funcionen, com a Gràcia, el portal de l’Àngel, Enrique Granados, el Mercat de Sant Antoni… L’única que no funciona bé és la que ha fet aquest govern al Poble Nou perquè està mal pensada, és una imposició ideològica per sobre dels veïns, sense estudiar quina mena de comerços hi ha, la mobilitat. Això ha provocat que la superilla estigui deserta i hi hagi pintat a terra una sèrie de coses ridícules que estan pensades per adoctrinar la gent per dir on s’ha de reunir en assemblea, aquí és on et treus els mocs i aquí és on has de decidir que vols votar la Colau. Ha empitjorat la vida dels veïns, i quan aquests es queixen els ignoren i els munten una contracampanya.

Barcelona és perfecte per a les superilles, defenso la idea fantàstica de la xarxa octogonal dels autobusos que permet estendre la idea de l’Eixample. Tanmateix, no s’ha desenvolupat fins al final i hi ha encara rutes espagueti i en lloc de tenir una freqüència de pas de 3 minuts com hauria de ser és de 7 en hora punta i de 12 en hora avall. Imaginem una illa de l’Eixample, si a cada 400 metres tens una parada de bus ja tens una superilla natural. Si la gent utilitza el bus i no el cotxe, buides els carrers i imposes mesures petites perquè en certes hores només es pugui circular a una velocitat i, així, tenir zones on la vorera desapareix i guanyes un espai compartit entre vianants, bicicletes i cotxes que humanitza l’espai públic.

I en aquest pla de mobilitat quin paper juga el tramvia?

Hi estic molt en contra, parteix d’una bona idea que és connectar els extrems de la Diagonal i incorpores a la gent de l’Àrea Metropolitana amb una via ecològica. Però té molts defectes, ocupa un ample de la Diagonal que provoca retencions i contaminació. S’ha previst una demanda, inventada, que justifiqui la despesa. No existeix un estudi que provi aquesta demanada. Això vol dir que no podrem utilitzar una millor tecnologia per entrar i sortir de Barcelona perquè hauràs de pagar el tramvia durant cent anys i potser, d’aquí a cent anys, ja anem per l’aire o sota terra d’una manera diferent. Et lligues a una tecnologia rígida, quan ha de ser més eficient, flexibles i ecològiques com els autobusos elèctrics.

Però la gran revolució serà la introducció d’uns peatges de congestió, que ja es prova a Copenague, Estocolm i altres llocs del món on funciona: Si entres amb un cotxe de combustió, pagues un peatge. S’ha d’afinar molt bé perquè ja hi ha peatges, però es pot reduir un 20-30% la congestió. Perquè això funcioni és un model integrat a tota l’Àrea Metropolitana i estudiar els fluxos.

I les Glòries?

S’han d’acabar, es va imaginar per ser el centre de l’Eixample. Amb el projecte, que era del govern Trias, hi havia molt bones idees. La primera és que es va negociar amb els veïns d’una manera ben feta, i la segona és que l’equip d’arquitectura de Trias va fer coses que estan molt bé. El que és lamentable és que es van aturar les obres apel·lant a unes males pràctiques de l’equip municipal que, finalment, s’ha vist que no hi eren. Un fet ignominiós, perquè durant la campanya electoral ho van aprofitar per explotar-ho als seus mitjans i ara, que surten a rectificar, ningú s’assabenta. La vida de la gent que va treballar en aquest projecte i que s’ha vist destruïda per aquesta insidiosa afirmació ningú els hi ha recuperat. Per tant, aquest és un govern incompetent, sectari, que no acaba les coses i les úniques coses que fan bé venen d’idees del món de l’Hereu i de l’alcalde Trias.

“Al final la gent del món de la cultura s’ha cansat del model de la Colau perquè no ha implicat cap renaixement cultural”

Cultura és sempre la regidoria més menystinguda, quan Colau arriba a l’alcaldia amb una campanya on aixecava el clam per una nova manera de fer el primer que fa és donar la gestió al PSC per fer el de sempre amb els de sempre i com sempre.

Això de la cultura cooperativa que defensava Colau, que és una cosa que m’agrada, s’ha demostrat que no era veritat. No van plantejar un programa cultural gaire bo, el món cultural es va sumar a ella per afinitat ideològica però no hi havia un gran programa cultural i no tenien res preparat, per això li regalen als socialistes. Al final la gent del món de la cultura s’ha cansat del model de la Colau perquè no ha implicat cap renaixement cultural.

El problema és que a Barcelona hi ha dos models que es retroalimenten, un és el de la cultura com un bé de consum i l’altra és el la cultura com a model de mediació, que és el que ha aportat Colau. Intervé entre les idees polítiques de transformació social i la gent, això és una forma elegant de parlar d’adoctrinament. L’únic exemple d’èxit és la Ciutat Oberta Biennal de Pensament, amb l’oportunitat que la gent pot participar en un debat amb personalitats de nivell. Tot i que el pensament tenia una tendència política.

On són els creadors?

És de l’única cosa que no parla ningú. La gran revolució és posar els creadors al centre, han de ser els herois de la ciutat com va fer Nova York als anys 70 perquè així tot el caràcter de la ciutat bascula cap aquest escenari. Com el gran repte de Barcelona és convertir-se en una gran on cadascú faci una feina significativa, que ens realitzi i sigui rellevant en el teixit social només té sentit si les feines són creatives. Perquè si no, seran fàcilment substituïbles per tecnologia. La revolució econòmica és anar cap a feines creatives. El model social s’ha d’emmirallar amb alguna cosa, i aquesta són els creadors.

L’altra pota és que la cultura de Barcelona és la d’una ciutat ocupada, basada en la submissió. Com tothom es reprimeix per mantenir la pau social, el creador també. El que no, el compra l’administració amb un salari. Els hi hem de donar la feina fora del temor de perdre-la, com ho fem? Descentralitzant la cultura, l’ICUB i l’Escola de Belles Arts tenen massa poder, i aprofitar la xarxa de biblioteques per tenir en cadascuna d’elles un creador amb un salari, un despatx i tenir al seu ús el servei de recerca i, a canvi, que faci coses a les biblioteques com presentar obres, fer actes, etc. Així dinamitzes la vida del barri i descentralitzes el poder. Per tant, ja no és l’ICUB qui dóna la beca sinó que són els treballadors o usuaris de la biblioteca qui triïn. Dóna estabilitat, un retorn i llibertat al creador.

Seguiu-nos a:

EDITORIAL

OPINIÓ

Més llegits

Segueix-nos a

471 Seguir
59,031 Seguir