El passat 22 de juliol vam ser amnistiats els cinc membres de la Sindicatura Electoral del referèndum de l’1 d’octubre: Marta Alsina, Marc Marsal, Josep Pagès, Tània Verge i jo mateix, que la presidia. L’amnistia dels síndics va significar el final de la persecució judicial d’un dels episodis més significatius de la repressió exercida sobre la llibertat acadèmica a Catalunya. La Sindicatura Electoral havia de garantir la transparència, l’objectivitat i les garanties de participació del referèndum. Era, per definició, una funció que exigia coneixement especialitzat, i el Parlament de Catalunya va recórrer a juristes i politòlegs amb una trajectòria acadèmica i professional vinculada a aquest àmbit. Tots cinc vam acceptar un encàrrec que requeria absència de vinculació partidista i que es feia per la nostra condició d’experts en processos electorals. Aquesta és la raó que explica la mobilització acadèmica internacional que hi va haver per donar-nos suport.
Per què un professor universitari ha de ser perseguit penalment per posar els seus coneixements al servei d’un encàrrec institucional? Milers d’acadèmics de tot el món van entendre que el que estava en joc era precisament això. Les associacions professionals de ciència política dels Estats Units, el Regne Unit, el Canadà, el Quebec i altres països van expressar-nos el seu suport (malgrat les pressions en contra que van rebre de persones rellevants de l’Associació Espanyola de Ciència Política) i la campanya de solidaritat va arribar a reunir milers de signatures del món acadèmic. Ni les associacions esmentades ni els acadèmics signataris van pronunciar-se a favor de la independència ni van validar políticament el referèndum. La solidaritat internacional, àmplia i transversal, es va centrar en la defensa de la llibertat acadèmica com a expressió dels drets humans universals. Més enllà de la qüestió catalana, la comunitat acadèmica internacional va considerar indispensable exigir que el coneixement pugui contribuir lliurement al progrés de la societat i que els universitaris puguin participar en activitats acadèmiques sense cap represàlia. La persecució dels síndics es va convertir, en definitiva, en un símbol de lluita per evitar que un Estat utilitzi matusserament la por al càstig penal per determinar què pot fer o no pot fer un acadèmic.
Les universitats catalanes també van tenir un paper clau. Diversos claustres, facultats i òrgans universitaris, incloent-hi els de totes les públiques catalanes, van aprovar declaracions de suport. La resposta institucional, però, no sempre va estar a l’altura de la mobilització de professors, estudiants i personal universitari. Durant els primers anys del cas, la posició dels rectorats va ser especialment desigual. Aquesta actitud va generar un debat sobre fins a quin punt les universitats estan disposades a defensar la llibertat acadèmica quan aquesta defensa demana valentia i pot tenir conseqüències polítiques. Aquells rectorats que van ser passius en la defensa dels síndics van patir, posteriorment, una merescuda derrota electoral.
Un dels principis essencials de les universitats és que el coneixement no pot quedar tancat dins d’una aula, d’un despatx, d’un laboratori o d’un article científic. La universitat té també la responsabilitat de posar el coneixement a disposició de la societat quan aquesta el necessita. Si un parlament demana assessorament o col·laboració a un acadèmic (en el nostre cas a juristes i politòlegs), resulta difícil sostenir que la resposta correcta sigui refusar-ho per por que, posteriorment, la seva actuació sigui interpretada com una activitat política o, encara pitjor, com una activitat penalment perseguida. La por no pot ser mai l’argument d’un professor universitari a l’hora d’acceptar un encàrrec d’aquest tipus. És més, el coneixement que més ha contribuït al progrés social és aquell que ha esdevingut incòmode i que ha posat contra les cordes el poder i l’statu quo. Un coneixement valent i compromès.
Aquí rau la importància d’aquella decisió dels cinc membres de la Sindicatura Electoral, que sabien que, acceptant l’encàrrec, podien patir un cost personal i acadèmic enorme, com ha estat el cas. I des d’aquell moment no hem deixat de lluitar incansablement per defensar la llibertat acadèmica i per denunciar la persecució a la qual hem estat sotmesos. Hem fet desenes de xerrades per donar a conèixer la repressió judicial, i especialment la de la fiscalia, que va arribar a sol·licitar, amb arguments d’una feblesa jurídica alarmant, penes d’anys de presó, multes i inhabilitacions per als síndics. Aquesta vocació deliberadament repressiva de la fiscalia cap als síndics no ha cessat durant els quasi nou anys de persecució. El ministeri fiscal, conscient que no es va cometre cap delicte, va voler castigar que uns acadèmics poguessin aportar la seva expertesa per exercir el dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya, i va voler fer un sever avís a navegants de la dissidència acadèmica. La fiscalia va ignorar la defensa de la legalitat, dels drets dels ciutadans i de l’interès públic, és a dir, va fer cas omís a allò que li exigeix l’article 124 de la Constitució espanyola, i va trigar dos anys a aplicar-nos la llei d’amnistia, malgrat que en el nostre cas l’aplicació era molt clara.
L’amnistia posa punt final a la responsabilitat penal derivada d’aquells fets. No és, en cap cas, un penediment o una petició de perdó per haver exercit dignament la llibertat acadèmica. Tampoc és una retractació de les accions dutes a terme ni de la nostra contribució a l’exercici del dret a l’autodeterminació. Al contrari, l’amnistia ha de permetre reivindicar amb més força els principis i valors que vam voler defensar. I un advertiment final: malgrat la repressió judicial i de la fiscalia, i malgrat la persecució de la xusma acadèmica, seguirem exercint la nostra llibertat acadèmica i ens mantindrem ferms i fidels en la defensa de les nostres conviccions democràtiques. Hem rebut molta solidaritat i hem resistit. Esperem que si algun dia un parlament, un govern, una administració pública o qualsevol altra institució demana a un acadèmic que aporti els seus coneixements, la resposta no estigui condicionada per la por a ser perseguits penalment. Nosaltres així ho vam fer i així ho tornarem a fer, amb coratge i sense demanar permís a ningú, sense abaixar el cap, perquè això és la llibertat acadèmica. La llibertat acadèmica no es concedeix, s’exerceix.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
