La clamorosa caiguda al Congrés dels Diputats dels dos decrets llei d’habitatge impulsats pel Govern de Pedro Sánchez certifica el col·lapse de tota una doctrina política. L’esquerra espanyola —capitanejada pel PSOE i Sumar, i permanentment apuntalada pel corifeu de Gabriel Rufián i els Comuns— s’ha estavellat contra la realitat d’un parlament, però sobretot contra la buidor de les seves pròpies promeses. Pretendre solucionar un problema estructural, cronificat i sagnant mitjançant gesticulacions d’última hora i decrets llei redactats en 48 hores és el símptoma inequívoc de la desesperació electoral d’un executiu exhaurit que confon la propaganda amb la gestió.
Fa vuit anys que Pedro Sánchez habita el Palau de la Moncloa. Durant el mateix període, Ada Colau va governar vuit anys sencers l’Ajuntament de Barcelona amb la bandera de l’activisme com a credencial absoluta. El resultat de gairebé una dècada de comandament omnímode a les principals administracions és demolidor: l’habitatge ha passat de ser un problema sectorial a esdevenir una emergència nacional de dimensions catastròfiques. L’herència compartida d’uns i altres no és un parc públic d’habitatge equiparable a l’europeu, sinó l’encariment salvatge dels lloguers, l’asfíxia dels joves i la destrucció sistemàtica de l’oferta disponible.
La trampa històrica del relat de l’esquerra consisteix a externalitzar sempre la culpa. Durant anys va ser la «herència rebuda»; ahir mateix, eren «els especuladors i la dreta». El preàmbul d’un d’aquests decrets caiguts gosava viatjar fins i tot a la legislació franquista per justificar els mals actuals. Tanta amnèsia resulta insultant per al ciutadà. El sisme que pateix el mercat del lloguer s’ha gestat amb ells a les poltrones. Amb el PSOE i Sumar a Madrid i els Comuns a Barcelona, el lloguer de temporada ha buidat els centres urbans, la inseguretat jurídica ha espantat els petits propietaris i la construcció de protecció oficial ha estat un simple miratge estadístic. No han volgut resoldre la situació; només han volgut controlar el relat a qualsevol preu.
La posada en escena d’aquesta setmana al Congrés frega el ridícul de la decadència parlamentària. Gabriel Rufián, exercint un cop més de pamfletista de guàrdia, plantava un bitllet de 50 euros i les claus de casa seva des de la tribuna d’oradors. Teatre buit per a un drama real. Amb aquesta pantomima moralista de xifres falses i drames prefabricats —com el cas de l’anomenat decret ‘Maricarmen’— l’esquerra ha intentat una fugida endavant per amagar vuit anys de passivitat o incompetència legislativa.
Aquests decrets no han caigut per una conspiració fosca, sinó perquè el Govern central, en la seva supèrbia centralista i electoralista, ha estat incapaç de teixir majories coherents, apostant pel xantatge de «la meva idea o el caos». El pitjor és que, mentre les esquerres ploren en públic els seus «pegats» legislatius rebutjats, l’Estat continua a la cua en percentatge d’habitatge social i l’accés a un sostre digne esdevé un luxe inaccessible. PSOE, Sumar, Comuns i els seus socis haurien de demanar perdó i reflexionar sobre per què, després de vuit anys d’anuncis solemnes i propaganda diària, estem molt pitjor que quan van arribar per salvar-nos. I finalment, 9 anys perduts des de l’octubre de 2017.
