La pel·lícula Cronos és una presa de pèl monumental que utilitza el dolor del 17-A per lucrar-se mentrestant amaga deliberadament la veritat de les nostres institucions. Convertir una tragèdia col·lectiva en un thriller asèptic i lliure de «molèsties» polítiques no és neutralitat; és covardia comercial subvencionada.
Com alertava encertadament el periodista Josep Casulleras en la seva anàlisi a VilaWeb, el film esquiva i tergiversa el context polític real d’aquells dies mitjançant una falsa equidistància. El director Fernando González Molina i els seus productors han optat pel camí més fàcil i lucratiu: l’amnèsia programada. Dissenyar una ficció sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils l’agost de 2017 esborrant per complet el procés d’independència i el referèndum de l’1-O és un insult intolerable a la intel·ligència dels ciutadans. Aquells dies, Catalunya bullia en un conflicte polític sense precedents amb l’Estat espanyol, un context que ho va tenyir absolutament tot, des de la gestió policial fins a la resposta ciutadana.
Però el buit més sagnant i vergonyós de Cronos no és només el silenci sobre les estelades als balcons. El veritable crim narratiu —i moral— és l’ocultació de l’imam de Ripoll i els seus vincles com a confident del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI). Com es pot explicar el 17-A amagant la fosca i mai aclarida relació entre el cervell dels atemptats i els serveis secrets de l’Estat? No es pot. Fer-ho és, directament, estafar l’espectador per no tancar-se les portes del mercat espanyol ni perdre vendes a les plataformes de streaming.
El més greu és que aquesta operació de desmemòria compta amb el finançament i el vistiplau de les institucions catalanes i de la CCMA (3Cat). Els nostres partits polítics i dirigents miren cap a una altra banda, còmplices d’un relat edulcorat que, tal com desmunta Casulleras, intenta inventar una baralla de criatures entre la Generalitat i Madrid per amagar que el govern català va assumir les regnes mentre l’estat espanyol estava completament desaparegut.
La veritat no es ven per una bona recaptació a la taquilla. Cronos ha decidit que els diners passen per sobre de la memòria i de la dignitat de les víctimes i de tot un país. I això és una llicència dramàtica que no ens podem empassar.
P.D. Resulta d’una hipocresia fastigosa veure una colla de polítics i dirigents institucionals desfilar per les catifes vermelles i lloar públicament les virtuts de Cronos. Són els mateixos que s’omplen la boca parlant de «dignitat» i «memòria», però que no tenen cap mania a aplaudir un producte que humilia els ciutadans i amaga la veritat a canvi de no trencar el consens autonòmic. La seva complicitat somrient davant les càmeres és la prova definitiva de la seva feblesa: prefereixen una ficció submisa que no molesti a Madrid abans que defensar la dignitat de la gestió del propi país i la memòria real d’aquells dies de 2017.
