El territori de Catalunya és limitat i hi hem de fer compatible l’agricultura, els boscos, els espais naturals, l’aigua, els pobles i les ciutats, la indústria, les infraestructures, la mobilitat i la producció d’energia.
Per això necessitem una planificació integral del territori del país, amb una visió de mig i llarg termini. No es tracta només de decidir on es poden posar plaques solars o aerogeneradors, sinó de determinar quin ús volem donar a cada part del territori i quines prioritats ha de tenir Catalunya.
Aquesta planificació ha de mirar més enllà de les necessitats actuals i anticipar les del país d’aquí a 20 o 30 anys: població, alimentació, aigua, energia, indústria, habitatge, mobilitat i protecció del medi natural.
Aquesta planificació, però, no pot esperar. La transició energètica és urgent i cal continuar desplegant renovables., prioritzant els espais ja transformats (teulades d’habitatges, industrials i comercials; aparcaments; polígons industrials; infraestructures públiques; canals i altres infraestructures; sòls degradats o improductius) i evitant, sempre que sigui possible, l’ocupació de sòl agrícola de valor o d’espais naturals.
En aquest context, el PLATER ordena la implantació de les energies renovables i incorpora criteris ambientals, agraris, paisatgístics i urbanístics. Però és un pla sectorial: no pot decidir per si sol quin ha de ser el model territorial global de Catalunya ni com s’han de coordinar entre si tots els usos del territori.
Per això, les dues coses s’han de fer alhora. Continuar desplegant les renovables amb criteris prudents i, paral·lelament, elaborar una planificació integral del territori que orienti les decisions de futur.
Mentre aquesta planificació no existeixi, caldria ser especialment prudents amb les actuacions que puguin hipotecar opcions futures. Hi ha transformacions territorials que poden durar dècades o ser pràcticament irreversibles.
Aquesta planificació hauria de determinar quins sòls cal preservar, on convé situar habitatges, indústria i infraestructures, com gestionar l’aigua i els boscos i quin paper han de tenir les renovables dins del conjunt. I hauria de ser prou clara i vinculant perquè els grans projectes s’hi haguessin d’adaptar, i no al revés.
La transició energètica ha de garantir que els beneficis de les renovables no es concentrin en grans operadors, sinó que arribin també als municipis, al territori i a la ciutadania. Cal facilitar l’autoconsum, les comunitats energètiques i els projectes locals, i garantir una participació real del territori en la propietat i en els beneficis dels projectes.
No es tracta tant d’aturar el PLATER, sinó d’integrar-lo en una visió territorial de país.
Catalunya necessita energia renovable, però també necessita saber quin territori vol conservar, quin vol transformar i quin país vol construir.
