El que va passar ahir a l’RCDE Stadium de Cornellà-el Prat no va ser un simple partit amistós entre la selecció espanyola i Egipte. Va ser una exhibició lamentable d’intolerància, de racisme i d’odi visceral, milers d’aficionats ultres espanyols que van convertir l’estadi en un escenari de vergonya col·lectiva.
Mentre Lamine Yamal, la gran estrella catalana i musulmana de la Roja, era ovacionat per alguns quan sonava el seu nom, una part significativa de la grada cridava «Musulmà el qui no boti», un càntic islamòfob i racista que ignora deliberadament que el futbolista de Rocafonda és precisament musulmà practicant. Ahir un dels millors jugadors del món devia pensar en l’error de triar Espanya per jugar, a manca de la selecció catalana, segurament s’arrepenteix de no triar Marroc.
No va ser un incident aïllat: també es van sentir consignes com «Puigdemont a presó» o «Gibraltar és espanyol», i es va xiular l’himne d’Egipte, l’equip convidat. Un comportament que ni tan sols el seleccionador Luis de la Fuente va poder defensar, qualificant-lo d’«intolerable». Els milers d’aficionats van voler convertir el partit de la selecció espanyola en un acte de nacionalisme espanyol d’extrema dreta. Aquest episodi no és nou, però sí especialment greu perquè passa a casa nostra, a Catalunya, amb un jugador que representa el talent català al màxim nivell. Lamine Yamal, que ha patit insults racistes repetidament (al Bernabéu, a les xarxes, i ara fins i tot en un partit «amistós» a Cornellà), simbolitza la paradoxa: aplaudit per ser el millor, però atacat per qui és i d’on ve. I tot davant d’un públic que suposadament hauria de celebrar el futbol i no escopir odi religiós i identitari.
Això demostra, una vegada més, que la selecció espanyola no és un espai neutral d’esport. És un vehicle de simbologia nacional espanyolista que, en territori català, atrau precisament aquells sectors més radicals i intolerants. No es pot demanar als esportistes catalans que pateixin aquesta humiliació constant: ser ovacionats un dia i insultats l’altre per la seva identitat, origen o fe. Calen seleccions catalanes oficials. No com a caprici, sinó com a necessitat bàsica de dignitat. Els esportistes catalans tenen dret a representar el seu país sense haver d’aguantar càntics racistes, xiulades a himnes aliens o discursos d’odi que barregen futbol amb islamofòbia i anticatalanisme. Una selecció catalana permetria als joves talents jugar sense aquesta càrrega emocional i sense haver de triar entre el seu poble i una estructura que, massa sovint, els tracta com a estrangers a casa seva. No es tracta d’odiar ningú, sinó de respecte mutu. I el respecte comença per no permetre que l’estadi de Cornellà es converteixi en un altaveu d’ultradreta. No es pot xiular l’himne de l’equip convidat ni insultar un jugador pel seu origen o religió. Punt. La imatge que va quedar ahir és clara: mentre el futbol català produeix talents com Yamal, Balde o tants altres, una part de l’afició espanyolista respon amb crits que fan enrojolar qualsevol persona decent. És hora de dir prou. Mai més la selecció espanyola a Catalunya. I sí a les seleccions catalanes oficials: per dignitat, per identitat i perquè l’esport ha de ser un espai d’integració, no de discriminació. El silenci o la complicitat davant d’aquests fets només alimenta la vergonya. Catalunya mereix molt més que ser escenari d’aquesta misèria.
