Dimarts, 30 de novembre de 2021 - Edició 1223
La República

Vida sexual del president Pujol

La qüestió és que tot això l’ha afeblit enormement, perquè el sexe dels polítics és a tot arreu matèria radioactiva.

Jordi Galves
Jordi Galves 15/06/2020

Jordi Pujol (Barcelona, 1930) és un perfecte salvatge. Avui potser no es veu tan clarament com abans, ara ha esdevingut un pobre nen de papà de noranta castanyes, però encara conserva les maneres inequívoques del prepotent pur d’oliva, del noi aviciat i consentit fins a límits terrorífics, primer per la seva família, després per una quantitat indecent de diners que sempre ha tingut a disposició. Sempre ha fet exactament el que li ha donat la gana i ha exercit l’egoisme més sincer, sense miraments i sense mesura. Sempre s’ha sentit amb dret a tot. Així és prou fàcil d’inventar-se un personatge, jugar a ser qui no ets, així és fàcil fer veure que ets un gran idealista, una excel·lent persona, perquè desprès, pots fer una mica com feia el general Franco, que ja ho tenia tot pagat abans de sortir del llit. Jordi Pujol s’atreveix a dir a les seves Memòries que “la política o té un fonament ètic o és un simple mercadeig de gent espavilada”. Té tota la raó. Feia quatre dies que era president de Catalunya i, en morir, el seu pare Florenci, mai no va pagar l’impost de successions que li corresponia abonar a la Generalitat. No només perquè la considerava la seva finca. Sobretot perquè creia, i perquè creu, al fons del cor, que és superior a tots els altres, als pobrets que hem de pagar impostos, al poble català, a aquesta gentussa a la que ha venut i escarnit. Pujol no duu mai diners a sobre. Si vol comprar alguna cosa li han de pagar els altres. Hi té una relació bulímica.

Parlo de tot això amb la Maria Antònia, una senyora que potser no és tan gran com tot això, i ara, però que coneix perfectament el personatge Pujol, hi va treballar molt anys. Com que el sopar és només per a nosaltres dos i cal afegir-hi el vi, tot plegat ajuda a deixar anar confidències, a dir coses que no pensaves dir, per això he escrit que es diu Maria Antònia, perquè no us imagineu de qui estic parlant, ni remotament. “En Pujol és molt maleducat, molt entonat, molt malparit, no en tinguis cap dubte, ni mig dubte. És catalanista, sí, però a l’hora de la veritat ha mirat per ell primer i pel país després, sempre després. Per aquest motiu tan senzill d’entendre els bascos, per exemple, tenen el concert econòmic i nosaltres no el tenim pas. Perquè el país li preocupa relativament. I també per això sempre va treballar en contra de l’independentisme, fent la punyeta a aquella petita Esquerra Republicana de Carod i de Puigcercós. Amb allò tan lleig de l’Àngel Colom i la Pilar Rahola, ja saps de què parlo. Només cal veure’l menjar, a en Pujol, per saber quina mena de persona és. Si té gana s’ho fot tot i no espera ningú, tant se li en dóna ser el primer o si hi ha dones amb ell, re, ell va a la seva. En tants anys que el conec mai de la vida l’he sentit demanar perdó per res. Arriba als llocs a l’hora que vol i si fa tard se sent tan important que no imagina que hagi d’afegir res més, perquè la gran notícia és que ell ha arribat. És prodigiosament astut, murri, espavilat, però com li passa a tota la gent llesta, hi ha dies que es passa de llest, i se li acaba veient el llautó. Tot això que li ha passat és perquè es creia irresistible”.

De vegades cal tirar la canya. O sigui que la tiro. Estic gairebé segur que la Maria Antònia m’ho negarà, però no perdo res per tirar la canya, el no ja el tinc. “Una cosa et vull preguntar, per acabar de comprendre el personatge. M’han assegurat que tot l’escàndol Pujol s’explica a partir de la vida íntima del president. Que no és només que no s’hagi dedicat a la família, als fills, com el diu, sinó que la dona del president fa molts anys que està ressentida en contra d’ell. Que allò de “Marta Fes-t’ho-sola” és alguna cosa més que un acudit, que la  guerra civil la té a casa”. No he acabat de dir l’última paraula i em trobo una gran sorpresa. I de cara. “Mira, Galves, els homes petits i calvos tenen un problema amb el sexe, com t’ho diria, no sé si m’entens. Amb el sexe ha fet exactament el mateix que ha fet amb altres coses. Té una família amb set fills i va a missa, però després resulta que tota aquella activitat política, tota aquell embalum, tota aquella activitat no sempre és per fer país. També serveix per amagar que ara té aquesta amiga i després té aquesta altra. O més d’una alhora. La qüestió no és que hagi estirat més el braç que la màniga, això ho fa molta gent. La qüestió és que tot això l’ha afeblit enormement, perquè el sexe dels polítics és a tot arreu matèria radioactiva. No només amb personatges inquietants com el Berlusconi, també amb Kennedy, amb Mitterrand. I en Pujol es pensava que estava per damunt del bé i del mal, que això no l’afeblia. L’autoritat que Jordi Pujol té davant dels fills és nul·la per aquest poderós motiu. I els diners han servit per tapar les vergonyes, de manera il·limitada. Amb la dona la guerra és constant i encesa. No sé ara com serà el panorama, però t’asseguro que allò és un autèntic panorama”.