Dimecres, 21 d'octubre de 2020 - Edició 818
La República

Víctimes del primer d’octubre

Catalunya és víctima però, a sobre, se sent víctima. Commemora una derrota durant la seva diada nacional, la de l’11 de setembre de 1714

Jordi Galves
Jordi Galves 01/10/2020

Ens van apallissar perquè callem d’una vegada, treballem i continuem pagant com a bons serfs. En això no ha passat el temps, encara som com a l’època de Robin Hood, estovant els pobres per poder-los robar i així engreixar els rics. Som els millors contribuents de l’estat espanyol, els treballadors que aguantem més impostos que ningú i, a sobre, vénen uns paramilitars i uns policies, que viuen de la nostra butxaca, i ens fan una cara nova quan anàvem pacíficament a votar, a decidir. A dir el que volem, per majoria. El primer d’octubre de 2017 vam començar votant sobre el sí o el no a la independència de Catalunya però, al final, vam acabar votant sobre el dret de votar, sobre la democràcia mateixa, perquè una cosa va dur a l’altra. I aquell dia va quedar perfectament clar, es va entendre de seguida a cops de garrot, que a Espanya, qui paga no mana, no senyor. I que qui vota tampoc no mana, aquest tampoc. Que manen els que han de manar, els que sempre ens han manat, els de l’Espanya eterna i olé, i que ¿qui es pensa vostè que és per pretendre votar, per voler manar sobre el seu futur, quan no és ningú, quan forma part d’una colònia? Franco no va guanyar una guerra nacionalista espanyola perquè ara la minoria catalana reclami la seva llibertat de manera injustificada. I, a sobre, sense voler pagar cap preu de sang.

Certs psicòlegs asseguren, entre cops de colze i bromes, que el pitjor que li pot passar a un paranoic és que, se’l persegueixi realment. Que tinguis la dolorosa malaltia de la mania persecutòria i que, a sobre, experimentis, objectivament, el rebuig o l’acuit d’algú o d’alguns que et volen caçar o fer fora. Perquè t’estaran aquissant i, a sobre, no t’ajudarà ningú, ningú no creurà la teva història perquè ja véns desprestigiat de casa, com tampoc no van creure en Pere, el del conte popular de Pere i el llop, que va acabar devorant-li el ramat perquè no semblava una amenaça seriosa. Aquesta actitud mental explica també moltes coses del terreny de la política d’avui. Tampoc no vam creure moltes injustícies contra el poble basc per culpa del desprestigi dels criminals d’ETA. O vam pensar que els israelians o els polonesos, o els tibetans, o fins i tot els saharians eren, en part, responsables de la seva dissort, de la persecució que patien. O els gitanos. Alguna cosa hauran fet, deien alguns. La història de Catalunya, vista des de lluny, podria ser analitzada, des d’aquest punt de vista, com la de la víctima perfecta, com la del victimisme més pur d’oliva. Fins i tot s’assembla a la història de l’ànec lleig, un ànec lleig que, a sobre, és molt lent que no acaba de convertir-se en cigne de cap de les maneres, que no s’arriba mai a fer adult. Catalunya és víctima però, a sobre, se sent víctima. Commemora una derrota durant la seva diada nacional, la de l’11 de setembre de 1714. També l’entrada dels nacionals a Barcelona, el 26 de gener de 1939, una data que acaba esborrant-nos a tots, en la pràctica, el 26 de gener de 1641, la gran victòria independentista de la Generalitat de Pau Claris contra l’exèrcit espanyol del marquès de los Vélez a la batalla de Montjuïc.

A la història de Catalunya sembla que només hi hagi derrotes i més derrotes, que sigui gairebé de mal gust reportar cap victòria bèl·lica, perquè només ens reconeixem com un poble perseguit i apallissat. Un poble pacífic per força, una curiosa denominació que hauria fet morir de riure Ramon Muntaner, per posar només un cas, que no n’era gaire, de plàcid, ell. De fet, l’origen de la nació catalana, des d’antic, es vincula a la gran derrota contra Almansor, l’anomenat “dia que va morir Barcelona” o batalla de Rovirans, quan el gran cabdill moro destrueix la ciutat en la llunyana data del 6 de juliol del 985, després d’un setge de cinc dies. És a partir d’aquesta traumàtica experiència que els historiadors fixen el naixement de Catalunya, un país mil·lenari però ferit, on s’acostumen a recordar molts més desastres militars. Com el de Muret, el  12 de setembre del 1213, origen de la pèrdua dels territoris occitans. O també el 16 de novembre de 1938, data de la batalla de l’Ebre, que sentencià la derrota davant de les forces del general Franco. La llista és ben llarga i sagnant, tal i com es correspon a una societat com la nostra, cristianitzada molt aviat i fascinada per la religió apostòlica i romana, on els valors culturals de la tradició victimista de Jesús el Natzarè van tenir una enorme acceptació popular, des de ben antic. Segons alguns antropòlegs els catalans portem el cristianisme ben al damunt, clavat com una creu clavada i que per molt laics, agnòstics i ateus que ens pensem que som, al final som clavats als nostres avantpassats de comunió diària, perfectament fascinats per aquesta religió en la qual la víctima propiciatòria fa capgirar la situació, transformant la derrota en victòria, derrotant la mort gràcies a la resurrecció. El relat, el discurs místic però també polític dels cristians, té un encant molt particular. És, clarament, una poderosa mitologia, perquè derrotar la mort no és qualsevol cosa.

Però té un perill evident. Que és la paràlisi de la víctima que se sent tan i tan a gust en el seu paper de víctima innocent, moralment irreprotxable, gairebé en un camí de santedat. En la nostra societat moderna de l’empatia social, de l’humanisme i la solidaritat sinceres, ser i mantenir-se com a víctima indiscutida aporta gran prestigi, fomenta el reconeixement públic, fortifica la identitat i, fins i tot, immunitza contra la crítica. Vet aquí el gran perill de l’independentisme català, quebequès o escocès: la paràlisi narcisista, la fascinació per esdevenir un altre eco de la mitologia cristiana, l’absència de voluntat de crítica o de millora. El gran estudiós dels mites que ens arrosseguen, René Girard, adverteix de la colossal importància del fenomen, ja que, qualsevol horitzó ideològic de la cultura contemporània s’ha acabat elaborant a partir d’aquesta idea tan atractiva en favor dels personatges que s’identifiquen com a víctimes. Pensem en les víctimes de la Xoà, però també en les víctimes del cruel capitalisme, en les víctimes de les injustícies socials, en les víctimes innocents de les persecucions i de les guerres, en les víctimes dels desastres ecològics, de les discriminacions racistes, de les discriminacions sexuals o religioses. La tradició del cristianisme ha aconseguit que el mite de la víctima innocent esdevingui la gran preocupació, la gran superstició subterrània de qualsevol discurs actual. Cal preguntar-se fins a quin punt ens és útil per a la independència de Catalunya.

Relacionats