Divendres, 5 de juny de 2020 - Edició 680
La República

Un president lleig i malalt

Es burlen de Torra perquè continua treballant tot el dia des de la Casa dels Canonges i perquè intenta conduir el país en aquesta catàstrofe humanitària

Jordi Galves
Jordi Galves 31/03/2020
El president de la Generalitat, Quim Torra, en un moment de la reunió telemàtica amb el conseller d'Interior, Miquel Buch, i la consellera de Salut, Alba Vergés. Imatge del 17 de març de 2020. (Horitzontal)

El president Torra està malalt i, com que té el virus al cos, ara tindria una excel·lent oportunitat per engegar-nos a tots a pastar fang. Ja us ho fareu, benvolgut compatriotes, moltes gràcies per tot i no em busqueu ni per demanar-me ni un got d’aigua, passi-ho bé i que us bombin. Té la filla amb espina bífida, la dona amb càncer i prou edat per col·legir que ja té la vida feta. Si fos veritat que Quim Torra només pensa en retirar-se i en dedicar el temps a treure’s burilles del nas com un Iceta qualsevol, aquesta era l’ocasió que pinten calva. De molt més joves que ell ja s’han mort del virus i sense malalties prèvies. Han caigut fulminats perquè la vida és molt fràgil. Per tant, ningú no pot saber si aquests dies de confinament a la Casa dels Canonges, residència oficial del Molt Honorable President, són els seus darrers dies de vida.

És ben probable que, quan penses en la mort, acabis posant-te greu i recordant lectures dels clàssics. Moltes lectures i lliçons per a un ben morir, avui, que fem l’hipòcrita i mai no en volem parlar, com si deixant de parlar-ne la poguéssim esborrar. Que quan li veus les orelles, que quan la intueixes, la mort, a les places i als carrers deserts, en els hospitals saturats, en els hospitals desmantellats per Artur Mas i José Montilla, és ben probable que facis una pausa i un pensament sever. Que sospiris profundament i deixis per uns minuts la ironia i el bon humor que et caracteritzen i agafis un to més eixut. Que les teves paraules i pensaments adquireixin certa pigmentació dramàtica. Hi ha qui viu la vida d’acord amb el criteri dels altres, buscant l’aplaudiment dels altres, intentant corregir complexos d’inferioritat amb una bona dosi de submissió a la massa, fent d’ovella al ramat, i n’hi ha que, en canvi, viu la pròpia vida amb independència de criteri, d’acord amb les pròpies conviccions, d’acord amb el lliure albir. Ningú no s’estranyaria si ara el president Torra es fes fonedís, com Carmen Calvo, si desaparegués d’escena com tants i tants altres polítics que no deixaven mai de sortir als mitjans de comunicació. Quim Torra podria, almenys, delegar la impossible gestió de la crisi en el vicepresident Pere Aragonès, que també està malalt del virus i que s’espavili. Molts dels que li van jurar fidelitat l’han traït miserablement, no em feu donar noms, molts l’han ridiculitzar, insultat, difamat. Li han fet un autèntic bullying fent veure que el criticaven per raons polítiques.

Un Iceta qualsevol va començar. Concretament Miquel Iceta, nen de casa bona i millor butxaca, el mimat de la mamà, el que se’n diu un privilegiat, sense estudis ni preparació, però amb grandíssima capacitat de fer el trepa, de viure sense ètica ni moral, assessor de Narcís Serra i Felipe González en aquells temps tan honrats del GAL i de l’assassinat d’Estat, ha estat el polític que més l’ha intentat desprestigiar. Miquel Iceta va començar a escampar la mentida que Quim Torra i Pla era un racista i un intolerant, manipulant el sentit d’un article d’opinió de Torra. Amb tots els mitjans de comunicació fent-li costat. I després tota l’esquerra interessada, tota la dreta interessada, tots els enemics de Puigdemont, que van de Vox-Mocs a la CUP, s’hi van afegir. Retorçant les paraules, malinterpretant-les, linxant-lo públicament. Perquè sabien que era un polític feble, sense suports, sense protecció de cap màfia, de cap sector econòmic ni de cap sindicat del crim. Perquè sabien que era un home amb conviccions. Per això ha actuat tan admirablement durant aquesta crisi sanitària. Perquè no ha actuat com hauria actuat Artur Mas o José Montilla, amb la hipocresia habitual. Perquè no se’l pot acusar d’electoralisme, perquè no es tornarà a presentar a la reelecció. Perquè el president Torra pensa de la classe política el mateix que pensa, en general, el poble del seus polítics.

A més a més de ser com és, honrat, tossut, activista, culte, amb gran personalitat, poc marcial i escassament esvelt, el Molt Honorable President és un home prou lleig. Els de la gent guapa, els guapos i rics, la beautiful people, els continuadors del carnaval de Bocaccio, com Xavier Sardà, sempre se’n riuen d’ell perquè no té el físic, la superioritat moral dels que van de milhomes. Perquè s’estima més el porró que el dry martini. No és un personatge dissenyat pels assessors d’imatge de la televisió, pels vells supremacistes com Sardà el sobrat. Jo recordo aquell programa seu de Crónicas marcinas que feia Xavier Sardà i que consistia en un espectacular bullying televisiu, que consistia en burlar-se en públic, a canvi de diners, de pobra gent com Carmen de Mairena, del Pozí, la Bruixa Lola, de Mariano Mariano, d’un nan com Martí Galindo, posat allà des del principi com a curiositat biològica, com feien els monarques i que reporta Velázquez a Las Meninas. Fan tanta gràcia, però tanta, els monstres a la gent que es creu superior…

No, Quim Torra no és guapo com Pedro Sánchez ni com Felipe González, ni té les cuixes de Meritxell Batet. Ni és un classista com Joan-Manuel Serrat que cantava als descamisats però va casar-se curiosament amb una nena rica per progressar socialment. Quim Torra no ve de casa bona i moralment supremacista com Pasqual Maragall, com Narcís Serra, com Joan Raventós, com tots aquells nens poixos de la part alta de Barcelona que es van fer socialistes per continuar manant com havien manat els seus pares, com els avis. Eren els que menystenien Pujol quan  començava perquè no era ningú. Es burlen de Torra perquè continua treballant tot el dia des de la Casa dels Canonges i perquè intenta conduir el país en aquesta catàstrofe humanitària. Es burlen de Torra perquè és lleig i perquè només li saben veure això, de la mateixa manera que d’altres superhomes, d’altres classistes es burlen dels grossos, dels gais, dels coixos, dels malalts, dels calbs, dels baixets, de qualsevol element físic que pugui ser criticat. Com si fóssim a aquell pati de l’escola on se’n reien de Salvador Sostres quan era nano. Els que es creuen moralment superiors com Xavier Sardà van perdonant la vida als que s’han atrevit a ser diferents, radicalment dissidents, del seu autosatisfet panorama estètic i moral de Catalunya. Dels que ja no podíem més i hem abraçat l’independentisme perquè és irrespirable tanta falsa bellesa i, en contrast, de tan poca vergonya. Autèntica.

Relacionats