Durant la crisi del Coronavirus hem escoltat diverses vegades la frase que les crisis són també oportunitats, i que quantes coses canviarien d’abans a després del pas de la malaltia. El temps dirà si realment hi ha canvis profunds o efímers, però un dels que ha arribat, o accelerat, per quedar-se, és el teletreball.
Abans del confinament podríem dir que hi havia una certa fase experimental amb el treball digital, algunes, i només algunes, reunions, se celebraven en format digital, i les empreses havien iniciat una encara incipient digitalització dels seus formats de reunió i gestió, sense entrar, en general, en una anàlisi dels avantatges i desavantatges del teletreball, i no entrant en transformació profunda. La crisi de la Covid-19 ha obligat.
És durant aquest confinament, amb teletreball obligatori, que l’hem descobert, per obligació i podríem dir que per casualitat, com passa en moltes de les transformacions socials. Ens hi hem hagut d’adaptar, i no ja només les empreses del sector tecnològic, sinó tothom, empreses, sector públic, escoles i tots els sectors. I és, per tant, en aquest període que hem pogut analitzar i fer balanç d’allò positiu i allò negatiu del teletreball.
Hi ha aspectes que resten, com una suposada major llargada de les reunions virtuals, un cost d’adquisició d’eines per poder-lo fer, l’ús excessiu de pantalles, la manca de descans, les llargues jornades, l’adaptació dels llocs físics de treball o combinar teletreball i confinament familiar, que ens porta a dir que treballar confinats no és el mateix que teletreballar.
Però si ho posem tot a una balança, el teletreball surt guanyant clarament. Quin sentit té el desplaçament, a vegades d’1 hora o més, a un lloc físic de treball, si ens passarem tota la jornada reunits o davant d’un ordinador, coses que es poden fer perfectament de manera virtual? Només en el desplaçament guanyaríem ja dues hores, per tant productivitat, menys despesa i menys contaminació, contribuint de manera directa a la lluita contra el canvi climàtic.
Està menys controlat el treballador? No, un bon cap sap perfectament el rendiment d’un treballador independentment de si el tenim o no davant assegut a una cadira. El treball per rendiment, i no per horaris, ja és un fet, no mesurem les hores (tret de cadenes de producció) sinó el rendiment i la feina feta, per tant no té sentit on es fa aquesta. Anar a la feina deixa de tenir sentit, la feina s’ha de fer, no anar a fer-la.
Quants de vosaltres heu perdut un o dos dies per una reunió a una altra ciutat, amb les despeses de desplaçaments, avió, dietes, hotel…. i un munt d’hores de feina malbaratades, quan en dues o tres hores de connexió es podia fer el mateix? I en cap cas han de desaparèixer els viatges, per exemple els congressos han de seguir sent presencials, ja que, a més d’intervencions i reunions, són un gran generador d’idees, de networking i de nous negocis, però sí que s’han de racionalitzar i passar-los pel sedàs de la despesa, utilitat i productivitat.
S’obre un nou món en forma d’adaptació d’espai dels nostres habitatges per al teletreball, una reformulació de les seus físiques d’empreses, d’organització horària, d’adquisició d’eines físiques (cadira, taula…) i tecnològiques (ordinadors, eines de treball i connexió digital…), una transformació que ens ha de portar a menys despesa, més productivitat, racionalització d’horaris, més sostenibilitat, més família i més tecnologia.
L’empresa que obligui a tots els seus treballadors a anar físicament al lloc de treball no ha entès res, el directiu que així ho vegi ha entrat en obsolescència, i el govern que no ho reguli tampoc ha entès res.
Amb la Covid ha vingut el teletreball, i ha vingut per quedar-se.
