Dissabte, 3 de desembre de 2022 - Edició 1591
La República

… desobediència?

Desobediència: forma de lluita política consistent en la resistència passiva a obeir les ordres del poder. Així és com ho defineix el diccionari Pompeu Fabra. I que hauríem d’entendre com […]

Isidre Llucià 06/02/2019

Desobediència: forma de lluita política consistent en la resistència passiva a obeir les ordres del poder. Així és com ho defineix el diccionari Pompeu Fabra. I que hauríem d’entendre com a ordres del poder en el supòsit del procés? Tot dins la Constitució i la Llei i res fora de la Constitució i la Llei, podria servir com a ordres del poder? Jo entenc que si. Doncs si és així, deixem-ho ben clar: NO HI HA HAGUT DESOBEDIÈNCIA EN L’ACCIÓ I ACTUACIÓ DE LA GENERALITAT I DEL PARLAMENT DE CATALUNYA!

El que em sorprèn és que nosaltres mateixos siguem tant incauts i ingenus de parlar de desobediència amb tanta frivolitat i “alegria”. Des de l’altre banda posen conceptes sobre la taula i nosaltres hi caiem de quatre potes, i ens posem a debatre-hi, de manera que els elevem a la categoria de veritat immutable. Mitjans de comunicació, opinadors, tertulians, etc. Resultat: tothom a casa nostra té interioritzat que les nostres institucions han desobeït.  No només això, sinó que alguns insisteixen que hauran de tornar a desobeir!

De la mateixa manera que la nostra societat a madurat i ha hagut de fer un màster avançat sobre temes jurídics, convindria que recuperés aquell esperit crític i de posar en dubte tot allò que ens ve d’allà.

En el darrer article ja us vaig deixar ben clar que tot el que es va fer tenia l’empara tant del dret intern com del dret internacional, de manera que quan hi ha la cobertura jurídica no hi pot haver desobediència. Una cosa ben diferent és que la interpretació interessada dels poders de l’Estat i de tots aquells que en són tributaris per a poder viure i menjar, també a casa nostra, s’hagin afanyat a mostrar una connivència desvergonyida amb aquests poders (connivència que moltes vegades tampoc els hi serveix de res, com hem constatat i vist aquests darrers dies amb les més que sucoses manifestacions del Fiscal de l’Audiència Nacional en relació als jutges del TSJC). Determinats pronunciaments jurídics d’individus i institucions, haurien de comportar la inhabilitació perenne per a la pràctica jurídica dels seus autors, sempre que estiguéssim parlant, naturalment, d’un estat que no fos una república bananera.

No obstant això, si posem a qualsevol cercador els mots desobediència i Catalunya, podem trobar infinitat d’entrades: “en defensa del dret a la desobediència civil”,  “Monogràfic dedicat a la desobediència civil”, “El deure de la desobediència civil”,Els teòrics de la desobediència civil”, “L’ANC crida a la desobediència civil”, i així, un bon reguitzell. És a dir, hi ha un munt de gent que, de molt bona fe, val a dir-ho, estan esmerçant una munió d’esforços i recursos amb l’objectiu d’explicar, legitimar i trobar arguments homologables per a justificar la desobediència, quan no cal. En el nostre cas, no cal! Tenim unes institucions que d’acord amb l’ordenament vigent varen actuar, actuen i actuaran amb plena legitimitat per a fer-ho, i la societat civil en va seguir, segueix i seguirà actuant en defensa d’aquella legalitat i legitimitat. I això MAI pot ser tractat ni titllat de desobediència, MAI!

Hem caigut en el parany d’haver de justificar un relat que, finalment, és el que s’ha instal·lat a tot arreu, aquí i malauradament també fora, i estem malgastant esforços i energies en argumentar unes actuacions analitzades des d’una òptica que, intencionadament i per a afavorir els seus interessos, en distorsiona la realitat sabent que mossegarem l’ham.

Isidre Llucià i Sabarich

Dr. En Dret

Desobediència

Un matí a Barcelona m’ha deixat tres flaixos del moment actual. Surto del Metro a l’estació de Verdaguer i un senyor normal i corrent en un perfecte català demana almoina […]

Josep Huguet 22/07/2012

Un matí a Barcelona m’ha deixat tres flaixos del moment actual. Surto del Metro a l’estació de Verdaguer i un senyor normal i corrent en un perfecte català demana almoina a les escales. Travesso el carrer Aragó i un grup d’uns cinquanta treballadors, no sé distingir si del sector públic o del privat, protesten a les voreres i busquen la simpatia dels conductors. Els conviden a tocar el clàxon. Entro a fer el tallat al bar del Passeig de Sant Joan i la mestressa m’explica que escurçarà les vacances perquè té la caixa pelada i preveu un setembre terrorífic. D’altres tertulians opinen molt críticament sobre el desgovern i la vergonya en què cau Espanya, expressant sentiments que van des del pànic a la voluntat de rebel·lió. Aquí se n’està covant una de grossa, vaig pensar, només falta una petita espurna espurna.

Les explosions de ràbia social, si no són conduïdes políticament, acaben en res. Els polítics i líders de la societat civil menys addictes al règim haurien de començar a plantejar-se què pensen oferir més enllà de la mani i l’oposició parlamentària que la gent veu amb escepticisme.

Fins aquí, l’escuma del moviment. Però aquest, té mar de fons. La bestialitat de l’acció recaptatòria sobre els individus més productius, sigui amb l’IVA o amb altres impostos que ataquen als autònoms, a Catalunya és ploure sobre mullat. En aquest, sentit Montoro ho il·lustra clar: “Si no subimos impuestos, cómo vamos a pagar a los funcionarios”. Des de Catalunya la lectura canvia a la part final de la frase (“sus funcionarios”).

La percepció que l’acció fiscal de l’Estat sobre Catalunya és confiscadora i, per tant, il·legítima, es veu ara agreujada perquè les darreres mesures toquen l’os directe de l’esquelet productiu del país. I això és el que provoca un mar de fons, vista la inanició del Govern català, agafat per les dues parts nobles. La primera, la manca de liquiditat per pagar les nòmines a finals de mes, apurant les escorrialles per no acabar seguint la intervenció de València. La mateixa comunitat que formava part de l’eix de la riquesa (del pelotazo i la corrupció) amb Madrid i Balears. L’altra part noble que tenalla el Govern són els propis casos de presumpte finançament irregular, sigui el cas Palau o el cas de les ITV, tot just en els prolegòmens.

És d’aquesta manera com la gent percep que Madrid ens roba i l’administració catalana està paralitzada. Provoquen el mar de fons activant l’instint de supervivència i inventant i estenent mètodes de cooperació elementals sortint del mercat monetaritzat. Tot al mateix temps. Les famílies extenses, amb els seus estalvis, esdevenen les noves caixes. Les iaies van rescatant els seus estalvis dels bancs oficials per introduir-los en els circuits solidaris familiars. Es posen en marxa associacions sense afany de lucre d’intercanvi de crèdits. Proliferen les recuperacions d’horts urbans i periurbans. Els bancs d’hores organitzats o informals substitueixen la facturació d’autònoms. Els professionals intercanvien treball per més feina i, com que no hi ha capital, cooperen posant en comú hores a risc. Els més llançats –o ofegats– voten amb els peus i emigren a buscar-se la vida lluny de les nostres fronteres. Uns 85.000 enguany, l’emigració més alta de la península i que recupera rècords històrics després de la fil·loxera o els exilis polítics. Descapitalització monetària o humana.

En definitiva, per una via o per una altra, a Catalunya es gesta un extens moviment informal de desobediència cívica. Si l’Estat ens asfixia, asfixiem a l’Estat, pot ser la seva consigna.
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2012/07/desobediencia_32961.php