Divendres, 5 de març de 2021 - Edició 953
La República

Desconfinament pronunciat

“I què passarà la setmana que ve? De cop i volta tothom practicarà esport? Fins i tot aquell que no s’aixeca de la terrassa del bar i demana una cervesa darrere l’altra, es posarà les vambes”

Cartes dels lectors
Cartes dels lectors 28/04/2020
El passeig de Sant Joan de Barcelona a l'alçada de Verdaguer ple de famílies que passegen amb els nens en el primer matí de permís per sortir amb els infants a passejar. Imatge del 16 d'abril de 2020. (Horitzontal)

Els primers dies de confinament tenia por que no fóssim capaços de resistir, que ens anéssim fonent com la cera d’una espelma encesa, que no trobéssim cap il·lusió per llevar-nos, que ens tornéssim més sensibles, més depressius perquè la llum del desconfinament encara era massa tèrbola. Però ha estat tot el contrari, hem après a conviure junts en espais reduïts, hem reinventat els espais per a una millor convivència, ha nascut una pau interior que ens permet treballar amb calma i serenitat, sense estar pendents del transport públic, d’on escalfarem la carmanyola a l’hora de dinar, de si arribo a temps a la reunió perquè no trobo aparcament, etc.

I és que estàvem modulant la vida, a veure qui podia viatjar al lloc més remot? A veure qui podia aconseguir la fotografia més extravagant? A veure qui es comprava el millor cotxe del mercat? A veure qui trobava el millor restaurant per celebrar el primer any de casats? La vida s’estava convertint en una competició sense mesura, estàvem figurant una vida a través de pantalles, excloent aquelles activitats més simples. Qui treia el cap per la finestra i veia la gent passar? Qui sortia a aplaudir al balcó? Qui conversava amb la veïna o llegia durant un dia sencer? Teníem altres feines.

Pensava que durant aquest mes i mig hauríem tingut temps per a meditar i evidenciar que el món necessitava respirar, que el món necessitava temps per rebrotar, que la primavera absorbís tots els rajos de sol i pluges que li calguessin i que els animals retrobessin el seu hàbitat natural. Per aconseguir-ho, ha calgut confinar l’ésser humà.

Però sembla que no hem canviat, sembla que hem estat en punt mort, a punt per a quan el semàfor es posés verd ser els primers a sortir, com han fet avui milers de famílies espanyoles amb els seus fills. Com quan durant els primers dies de confinament tothom sortia a passejar el gos, avui els i ha tocat als nens. Famílies passejant a hores que un diumenge convencional no haguessin sortit.

Ens hem quedat a casa durant sis setmanes, calia sortir tots avui? De cop? Semblava el primer dia de curs escolar o una mena de rebaixes a l’exterior. I què passarà, la setmana que ve, de cop i volta tothom practicarà esport? Fins i tot aquell que no s’aixeca de la terrassa del bar i demana una cervesa darrere l’altra, es posarà les vambes.

Confiava en una societat disposada a fer un canvi. Estàvem submergits al país de les meravelles i hem estirat tant el fil que s’ha desfilat. Amb sis setmanes no n’hi ha hagut suficient perquè floreixi l’amor intrapersonal, perquè desaparegui la fanfarroneria, perquè remunti el sentiment de col·lectivitat i que s’aposenti la tranquil·litat al menjador de cada casa. Aquesta ansietat de sortir no és sinònim de trobar ni la felicitat ni la llibertat exterior.

Blanca Soler Codina
Estudiant de periodisme a la UAB