Edició 2089

Els Països Catalans al teu abast

Diumenge, 14 de abril del 2024
Edició 2089

Els Països Catalans al teu abast

Diumenge, 14 de abril del 2024

Tres generacions d’independentistes

-Publicitat-

Actualment, una gran part dels debats i conflictes polítics tenen una clau generacional. La ideologia, la identitat, la classe, la dimensió territorial, la religió, l’educació, etc. no han deixat de ser factors determinats. Però potser perquè la història s’ha accelerat, tant els valors com les oportunitats estan cada vegada més relacionades amb l’edat. I la distància entre generacions sembla cada vegada més gran.

Qualsevol que hagi observat o analitzat l’independentisme ha pogut constatar com es manifesten les diferències generacionals dins el moviment. De fet, es comenta molt que la mitjana d’edat dels actes independentistes és relativament alta. I en aquests actes una de les preguntes més habituals de la gent és “on són els joves?”. Com si no haguéssim assumit encara que les diferències generacionals fan gairebé impossible que tothom pensi i actui sempre en sintonia.

-Continua després de la publicitat -

Però a banda de la generació més gran (els avis) i del jovent (els néts), hi ha també el que es va anomenar la ‘generació independència’. M’estic referint, igual que el llibre que portava aquest títol, a la generació que va estudiar els anys que l’independentisme va conquerir les universitats i que avui està en posicions de lideratge a tot arreu. Bàsicament són els pares: fills dels qui es pregunten de manera recurrent on són els seus néts.

Val a dir que l’acceleració del procés independentista va produir un relleu generacional a la classe política del país, que ara és molt majoritàriament d’aquesta generació dels pares. I ara és la classe política que ha assumit la governança del ‘mentrestant’. O el que és el mateix, l’ajornament de la independència. La paradoxa és que la generació que va cedir el relleu ara és la més desconcertada per aquest gir de guió.

-Continua després de la publicitat -

Crec que no és casual que la generació dels avis sigui la que més es resisteix ajornar la lluita per la independència. Són precisament els que varen viure la transició monàrquica i se’n va anar a casa mentre es consolidava l’autonomia. El procés va ser vist per molt d’ells com l’oportunitat d’acabar la feina. L’empenta de la generació independència va aconseguir-los il·lusionar una altra vegada i ara no estan disposats a tornar a casa sense res. S’ho deuen a ells mateixos i a les altres generacions.

La generació dels néts ha de carregar amb una llosa molt diferent de la que porten els avis. Estan atrapats en un mar d’incerteses personals i professionals, amb una única certesa: que viuran pitjor que els pares i els avis. I no és difícil d’entendre que puguin desconfiar de tots plegats, veient el món que els estam deixant. Sens dubte quan el jovent va treure la fúria al carrer, com a Urquinaona, hi havia també una part d’això.

Les diferències generacionals expliquen, doncs, una part important de la divisió estratègica dins l’independentisme. La impaciència, el conformisme i la frustració són, respectivament, les divises principals dels avis, els pares i els néts. I les raons de cada generació segurament no canviaran. Com tampoc no canviarà Espanya i, per tant, la necessitat i la urgència de culminar el nostre alliberament nacional.

La generació dels pares no té pressa de cedir el migrat poder que ha assolit. Tot just hi acaba d’arribar com qui diu. Majoritàriament, no sembla disposada a sacrificar la seua posició de privilegi per la impaciència d’uns ni la frustració dels altres. No sap què fer amb el poc poder que Espanya els deixa exercir, perquè la independència està clar que no. Pensen que els avis ja ho varen intentar sense èxit i que els néts ja tendran la seua oportunitat.

Així doncs, la clau és fins quan permetran dues generacions d’independentistes que la que s’aferra al poder els negui un futur millor. La clau és, en definitiva, si serà possible teixir una aliança entre els avis i els néts per obligar els pares a fer la independència. Uns i altres saben que, perquè no viuran ells o perquè no viurà la nació, és ara o mai.

 

(*) Josep Costa és politòleg i advocat.

- Publicitat -

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Més opinió