Dimecres, 4 d'agost de 2021 - Edició 1105
La República

Renovabla bla bla…

Cal simplement que hi clarifiquem i en publiquem els criteris d’avaluació, i que hi integrem a dins amb bon protagonisme el món municipal

Salvador Vergés i Tejero
Salvador Vergés i Tejero 03/07/2021

El món està en emergència climàtica. L’escalfament global degut als gasos d’efecte hivernacle és un fet. I Catalunya forma part d’aquest món, no podem mirar cap a una altra banda. És una qüestió de responsabilitat i de solidaritat.

I un dels àmbits on més podem incidir és en el de l’energia, en quanta en gastem i en com la generem. Pel que fa a quanta en gastem: necessitem necessitar menys energia, i això passa per l’eficiència i per gastar menys materials, menys matèries primeres i, en canvi, més economia circular. Cal un canvi social, de conducta, i “apretat” amb la taxa de carboni. Però decréixer no serà suficient si volem mantenir el mateix nivell de benestar actual: necessitem obtenir l’energia de fonts renovables. S’ha acabat l’era insostenible dels combustibles fòssils i nuclears. I cal, a més, que sigui produïda aquí, no pas a fora entrant via MATs i sent molt més cara. De fet, sense sobirania energètica no hi haurà independència.

A banda de l’energia hidroelèctrica, ja molt explotada, tenim bàsicament l’eòlica i la fotovoltaica. I això vol dir plaques i molins. I no són transparents. Ens toca assumir un cert cost, conviure-hi, perquè tot no pot ser. Ens dotem, motivats i amb àmplia majoria de vots a favor, d’una Llei amb un objectiu de descarbonització total a l’any 2050 i després tenim certa recança en avançar.

Som davant d’un canvi de paradigma, similar a quan els humans van alterar el paisatge amb l’agricultura per poder obtenir aliments, que també són energia. Ara toca assumir de nou una certa alteració del paisatge, per seguir existint i evolucionant. No fer-ho seria acceptar la hipocresia de seguir traslladant el problema (refineries de petroli, mines d’extracció d’urani, etc.) a altres llocs del planeta simplement perquè allò allà no ho veiem. A vegades ens concentrem en salvar un biotop local sense entendre que no és un sistema tancat i que només salvant el biotop global salvarem de veritat el biotop local. Sense transició energètica no hi haurà res a preservar, ni paisatge ni biodiversitat. I ens cal ciència, i dades solvents, abans d’encetar qualsevol debat. No podem caure en populismes com que ‘això ho salvarem només amb plaques als teulats’, perquè cap estudi seriós diu que això sigui així. I no és en absolut una visió contrària a l’energia distribuïda i l’autoconsum; al contrari, són necessaris i prioritaris, però malauradament no suficients. Cal fer-ne pedagogia, és una qüestió que ens interpel·la a tots.

A data d’avui, a Catalunya cobrim amb renovables només el 20% de la demanda elèctrica actual (una xifra que representa menys del 10% de la demanda que tindrem el 2050, molt superior degut precisament a la descarbonització). Si ens comparem amb un país com Dinamarca, similar al nostre en població, veiem que ells cobreixen ja el 55% de la seva demanda elèctrica actual. Nosaltres tenim instal·lats 811 aerogeneradors; ells, 6.228.

Òbviament, al nostre país tenim una realitat natural de vent i de sol que fa més interessants certes zones que no pas altres, però la magnitud necessària del que ens cal escometre és tan gran que acabarà afectant a tot el territori. Gestionar amb intel·ligència els projectes d’energies renovables de menys de 50MW, que són aquells sobre els quals tenim competències, ens permetrà repartir l’esforç amb equilibri pel territori, pal·liant excessives concentracions; paradoxalment, derogar la Llei -tal com demanen alguns- incrementaria el nombre de macroprojectes de més de 50MW presentats, que són els que depenen de Madrid.

Les renovables, a més, generen més llocs de treball que no pas en destrueixen, ens obren als fons europeus Next Generation (pensem, per exemple, en la Vall de l’Hidrogen Verd a Tarragona), i abarateixen el preu del MWh permetent-nos lluitar millor contra la pobresa energètica, una qüestió especialment greu aquests dies.

Es calcula que en els propers deu anys caldrà invertir a Catalunya deu mil milions d’euros per a la total eliminació d’energies fòssils i nuclears (és també per això que ens cal atacar-ho des de la col·laboració público-privada, fent-hi participar particulars, comunitats i empreses). Aquesta xifra, mil milions d’euros a l’any durant deu anys, tot i ser tan imponent, és només un 5% de l’espoli fiscal al que estem sotmesos per part d’Espanya. Un dels avantatges de ser català, ja ho sabem, és que qualsevol inversió o despesa que ens plantegem, per faraònica que sigui, sempre sembla la xocolata del lloro al costat de l’espoli espanyol.

I com cal escometre aquesta revolució que ens ha tocat viure? Doncs amb el màxim respecte i sensibilitat pel territori. Tenim una Ponència d’Energies Renovables multidepartamental que és l’òrgan encarregat de filtrar de manera transversal cadascun dels projectes des d’un punt de vista ambiental, agrari (hem de vetllar per la sobirania alimentària!), urbanístic, econòmic, cultural i paisatgístic. Cal simplement que hi clarifiquem i en publiquem els criteris d’avaluació, i que hi integrem a dins amb bon protagonisme el món municipal. Cal assegurar la doble participació local: primer, en l’anàlisi i el debat, i segon, podent invertir econòmicament en cada projecte, que també siguin propietat de la gent. I, naturalment, sempre amatents a les noves tecnologies que puguin sorgir; afortunadament, tant les plaques solars com els molins de vent es poden desmantellar sense cicatrius si un dia fes falta.

Tal com vam aprovar fa pocs dies al Parlament en una moció al respecte, millorarem la legislació en les línies que he explicat, però el que ens cal ara ja, i en aquest ordre, és diagnosticar amb ciència, debatre amb responsabilitat i executar amb rapidesa. Dades, debat, acció. O no ho atraparem.

Salvador Vergés i Tejero
30 de juny del 2021