Dimecres, 19 de Febrer de 2020 - Edició 573
La República

Per què segueixo sent militant d’ERC?

Molts companys del meu entorn amb més de 20 i 25 anys de militància estan abandonant el partit o ho han fet en els darrers mesos. Des del respecte personal […]

Xavier Martinez
Xavier Martinez 28/01/2020

Molts companys del meu entorn amb més de 20 i 25 anys de militància estan abandonant el partit o ho han fet en els darrers mesos. Des del respecte personal que em mereixen totes i tots en aquesta decisió crec que és una trista notícia. I ho és, no només pel sentiment personal sinó també perquè ERC perd força per lluitar des de dins per tornar a la senda de l’independentisme més determinat.

Molta gent, de dins i fora d’ERC, coneixedors de la meva posició crítica amb moltes de les decisions de l’actual direcció del partit, m’animen a abandonar la militància. Els de fora, perquè veuen dissonant el meu discurs respecte el que fan destacats representants d’ERC. Els de dins, perquè porten molt malament la discrepància que només l’entenen com a deslleialtat i dissidència. A més, si marxem els “crítics” és més fàcil controlar l’aparell. Però jo no marxo ni marxaré perquè Esquerra Republicana de Catalunya és el meu partit malgrat ara hi hagi unes o altres persones a la direcció.

El primer cop que van poder votar les dones en aquest país als anys 30’s la meva àvia va votar ERC i, casualment, ho va fer al mateix col·legi electoral on voto jo habitualment: a la plaça Universitat de Barcelona. Sóc d’esquerres, socialdemòcrata, republicà i (aquesta és la part més controvertida) independentista. Sóc activista de la Plataforma per una Fiscalitat Justa. Fa més de vint anys que estic afiliat en un sindicat on he fet tasca activa molts temps a favor dels drets dels treballadors. D’estudiant ja militava a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya on vaig ser representant d’estudiants a la UB. Fa molt que em vaig incorporar a Sobirania i Progrés quan la independència no formava part, ni de lluny, de les agendes dels partits. Vaig impulsar i coorganitzar la consulta popular de Barcelona Decideix al 2010, malgrat els recels inicials dels aparells dels partits, inclòs el meu. Actualment dono suport a l’ANC. Vull dir-vos que la meva ideologia, el meu projecte de país, és el que es troba sota les sigles d’Esquerra Republicana de Catalunya. I no el penso abandonar ara.

Quan la militància vàrem aprovar una ponència política al juliol de 2018, la vaig defensar amb ungles i dents per tal d’assegurar que la direcció del partit no s’apartés dels seus principis bàsics. Molts militants ja veiem aleshores que aquesta direcció no contemplava l’1 d’octubre com el “moment fundacional de la República” ni assumia que la Generalitat “no podia tornar actuar com a una comunitat autònoma” ni que es podia normalitzar cap relació política amb els partits que van avalar el 155, entre altres moltes coses recollides en aquella ponència com ara el no renunciar a la via unilateral. Per aquest motiu, de manera informal tots aquests militants preocupats ens vam començar agrupar sota el nom de Col·lectiu Primer d’Octubre que vam presentar públicament al juliol de 2019. Demanàvem, a banda de l’aplicació de la ponència política i la preservació del mandat de l’1 d’octubre, una regeneració en els mecanismes assemblearis del partit, la lluita per la unitat estratègica de l’independentisme i la votació contrària a la investidura de Pedro Sánchez o, si més no, una consulta interna a la militància.

En aquests mesos els resultat obtinguts pel Col·lectiu han estat modestos però necessaris. Finalment es va fer una consulta a la militància sobre la investidura de Sánchez. En el Congrés d’ERC celebrat al desembre passat, si bé no vam aconseguir aprovar la totalitat de les nostres esmenes, sí vam contribuir a una millora en alguns mecanismes interns. Malauradament no ens vam sortir amb la proposta de limitació de mandats ni amb l’ampliació del Consell Nacional, òrgan de participació de la militància entre Congressos, que passa a estar més controlat per la direcció. Pel que fa a l’estratègia política, la ponència també va ser modificada en aquest Congrés. Es van imposar en part els plantejaments de l’actual direcció, enterrant definitivament el mandat de l’1 d’octubre tot i que es deixa la porta oberta a la via unilateral en forma de referèndum no acordat. Va ser una votació (la de la ponència) feta a les 15h després de 6 hores ininterrompudes de Congrés d’un dissabte abans de Nadal. Pocs militants, trets dels vinculats a l’aparell del partit, quedàvem ja per votar. Aquest fet no li treu validesa, ni molt menys. Però posa sobre la taula el silenci d’una immensa majoria de persones que militen i que, al final, pel que sigui, no hi participen. En aquest punt, crec jo, tenim un repte com a organització.

Un altre tema són les decisions (i declaracions) fetes per l’actual direcció del partit. Molts militants en discrepem. Una és la investidura de Pedro Sánchez. La consulta feta a la militància no avalava la forma en la que es va decidir, a correcuita i sense garanties, la investidura del president espanyol. Es va dir que en el termini de quinze dies es constituiria la Mesa de Negociació. Ja s’ha acomplert el termini i ni s’ha reunit ni hi ha previst a l’horitzó cap data. A més, la Mesa hauria de ser (únicament i exclusiva) per a tractar del “conflicte polític” i l’amnistia. Bé, de l’amnistia ja hem sentit dir, abans de la reunió que res de res. De l’autodeterminació, també ens han dit públicament de boca de representants dels socialistes que no pot ser i que, a més és impossible. Arribats a aquest punt, em podeu explicar de què van a parlar en una inexistent Mesa de Negociació? D’un referèndum per la reforma de l’Estatut per garantir la continuïtat a Espanya? De la reforma del sistema de finançament? De traspassos d’infraestructures? Tot això està molt bé però no és el mandat que vam donar la militància a la direcció del partit per investir Sánchez. És més, no té res a veure amb el mandat dels nostres polítics que es van presentar a les eleccions del 21D per “fer República”.

Com diu la frase popular: es pot enganyar a alguns tot el temps i també es pot enganyar a tothom algun temps, però el que no es pot és enganyar a tothom tot el temps. I hem arribat a aquest punt. ERC en particular i l’independentisme en general, necessiten deixar d’anar a la defensiva i han de mostrar un full de ruta clar i conjunt per poder portar aquest país a la independència. “Tornar-ho a fer” només és un lema destinat a “tornar a fracassar”. Hem de canviar les polítiques i, sobre tot, hem de canviar els polítics. Qui va fracassar per implementar l’1 d’octubre no pot estar capacitat per dur-nos ara cap a la independència. Necessitem noves persones a la política. Però sobre tot, necessitem que ningú no abandoni ERC, pensi com pensi, discrepi o no de l’actual direcció que, per definició, és conjuntural. Voldria que els vells militants tornessin per fer de nou ERC un partit decididament independentista fidel al mandat de l’1 d’octubre. Estic convençut que aquesta és l’única via per ampliar la base de l’independentisme.

Relacionats