El dret a l’autodeterminació dels pobles no és un xec en blanc que es pugui trossejar segons les conveniències electorals del moment. O es defensa com un principi universal irrenunciable o es converteix en una simple mercaderia de canvi. I hores d’ara, el silenci de l’independentisme català de moqueta i despatx davant els conflictes colonials de l’Estat espanyol —Ceuta, Melilla, el Sàhara Occidental i les Illes Canàries— ja no és un oblit inadvertit: és una mostra flagrant de covardia política.
A què esperen exactament per sortir a dir la veritat? Cal tenir el valor de posar el dit a la llaga. Ceuta i Melilla són anacronismes colonials a l’Àfrica, de la mateixa manera que les Illes Canàries arrosseguen una dependència estructural imposada i el Sàhara Occidental va ser traït i entregat de mala manera al Marroc. Si l’independentisme català calla davant d’això, perd tota l’autoritat moral per exigir la seva pròpia llibertat. No es pot anar pel món plorant per la repressió de Madrid mentre es tanca els ulls davant les vergonyes imperials d’aquest mateix Estat.
La realitat és crua i cal dir-la pel seu nom: l’independentisme ha comprat el relat de l’amo per pur partidisme. Amb l’excusa de sostenir les forces mal anomenades progressistes espanyoles, s’han convertit en els principals blanquejadors de la política exterior i territorial del Govern de torn. Prefereixen demanar almoina en forma de petites concessions abans que impugnar la totalitat del règim espanyol. És un pragmatisme estèril i submís que fa el juego a la Moncloa, intercanviant principis fundacionals per l’estabilitat de quatre cadires a Madrid.
Ha arribat el moment de desmuntar la comèdia. O aquests partits defensen el dret a l’autodeterminació per a tothom, sans excepcions ni pors geopolítiques, o han de reconèixer obertament que han renunciat a la lluita. Callar davant del colonialisme espanyol a l’Àfrica és acceptar la mateixa lògica de la integritat territorial que s’utilitza per aixafar Catalunya. Qui calla davant de la injustícia de l’altre, ja ha començat a cavar la tomba de la seva pròpia dignitat.
P.D. La buidor de l’independentisme institucional provoca, per efecte bumerang, situacions tan inversemblants i grotesques com la viscuda a l’Ajuntament de Terrassa. En el seu propi homenatge ciutadà com a campió del món, el jugador del FC Barcelona Dani Olmo no només va arraconar completament la llengua pròpia del país fent el seu discurs en castellà, sinó que va utilitzar el micròfon per llançar un missatge d’adhesió explícita cap a Ceuta com a part d’aquest relat nacional imposat. Quan els partits que haurien de bastir un relat de dignitat nacional callen i s’abaixen els pantalons a Madrid, deixen la centralitat total de l’espai públic a banyons de masses on es normalitza i es blanqueja, des de la mateixa Catalunya, l’Espanya colonial. Si els líders polítics dimiteixen de les seves idees, no ens pot estranyar que siguin els futbolistes els qui acabin dictant el relat de la submissió.
