L’exalcaldessa titlla de «immoral» el rebuig de Junts als decrets del Congrés mentre l’oposició i les entitats recorden que el seu llegat municipal va deixar els preus del lloguer en màxims històrics i els desnonaments cronificats.
L’exalcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha tornat a sacsejar el tauler polític amb unes declaracions d’una duresa extrema contra Junts per Catalunya, PP i Vox, als quals ha acusat directament de ser el «braç armat de la patronal especuladora» pel seu vot contrari als decrets d’habitatge al Congrés dels Diputats. En la inauguració de l’Escola d’Imaginació Política, Colau ha qualificat l’actuació de la formació de Carles Puigdemont d’«immoral i inacceptable», i ha anat més enllà en fer-los responsables directes «de cada desnonament que es produeixi a partir d’avui».
No obstant això, aquesta contundència discursiva ha estat rebuda per nombrosos analistes i rivals polítics com un exercici de manual d’hipocresia i amnèsia selectiva. Des dels sectors crítics es recorda que Colau va arribar al poder l’any 2015 precisament amb la promesa mística de resoldre la crisi de l’habitatge i posar fi als desnonaments. Vuit anys després, en abandonar l’alcaldia el 2023, el balanç de la seva gestió va desmuntar completament el seu relat: els preus dels lloguers a Barcelona es trobaven en màxims històrics absolutament inassumibles per a les classes populars i la ciutat continuava encapçalant les llistes de llançaments hipotecaris i de lloguer a tot l’Estat.
De la pancarta a la realitat institucional
La xarxa i l’oposició no han trigat a retreure a la líder de Barcelona en Comú que utilitzi el patiment social com a arma llancívola quan li convé electoralment, mentre s’espolsa qualsevol responsabilitat sobre la inacció del seu propi mandat. Durant les seves dues legislatures, i malgrat les competències municipals i la influència directa que el seu espai polític tenia en el Govern central de coalició, les polítiques d’habitatge de l’Ajuntament van ser titllades sovint de «gesticulació buida» o de generar l’efecte contrari al desitjat, com va passar amb la polèmica mesura d’obligar a reservar un 30% d’habitatge protegit en les noves promocions, que a la pràctica va paralitzar el sector de la construcció residencial a la capital catalana.
Que Colau apel·li ara a una «gran aliança política» i demani un «frontamplisme» argumentant que «aquí no sobra ningú» contrasta frontalment amb el to d’exclusió i assenyalament que va marcar les seves paraules de dissabte. Culpar exclusivament la dinàmica parlamentària de Madrid de problemes estructurals que ella mateixa no va saber —o no va poder— resoldre des de la trinxera municipal evidencia, per a molts, que l’exalcaldessa es mou millor en l’agitació i la propaganda que en el retiment de comptes de la seva pròpia gestió.
