Dissabte, 16 de gener de 2021 - Edició 905
La República

Oriol Junqueras, cartes d’amor i llibertat

És un llibre revolucionari perquè no n’hi ha res més revolucionari que l’amor quan el conquereixes, quan te’l prenen, quan el prens, quan el lluites sabent-lo perdut d’entrada, quan el dones, quan el pateixes, quan el somies, quan l’enyores…

Francesc Viadel
Francesc Viadel 14/06/2020
Junqueras sortint de la presó de Lledoners Foto @marcpuigperez

L’Oriol Junqueras acaba d’escriure Parlant amb tu d’amor i llibertat (Ara, 2020). És un llibre de cartes d’amor, ple de sensibilitat, ben reblat de referències d’una utilitat immensa per al qui vol fer el viatge de la vida amb els ulls ben oberts sense recança pel que deixa enrere encara que sigui una Troia encesa pels quatre costats, enrunada fins els ciments. És un llibre revolucionari perquè no n’hi ha res més revolucionari que l’amor quan el conquereixes, quan te’l prenen, quan el prens, quan el lluites sabent-lo perdut d’entrada, quan el dones, quan el pateixes, quan el somies, quan l’enyores… Les autèntiques barricades sempre són les de l’ànima i sense la seua existència difícilment podríem dissenyar cap acció que ens ajudés a transformar la realitat de colp, d’una sotragada.

El llibre li l’ha prologat, Empar Moliner. És un pròleg ple d’afecte, amb aquelles abraçades semàntiques tan tendres que només l’Empar sap fer entre renec i renec, mentre maleeix la injustícia i defensa amb ungles i dents la vida. L’Empar diu en el pròleg que no coneix gaire l’Oriol. A mi em passa el mateix. Fet i fet, ens hem vist un parell de vegades mal comptades i sempre, crec recordar, al Parlament. L’he vist poc en persona. Un dia quan el visitava amb un grup d’estudiants universitaris. Literalment ens va assaltar en un passadís. Ens va fer un somriure d’orella a orella i ens va preguntar si allà ens tractaven bé i si jo mateix, pobre de mi, no els feia patir massa. Ens va donar una benvinguda de luxe. Tot seguit, va desaparèixer envoltat d’un menut eixam d’assessors atrafegats. Un altre dia, quasi un any després, vam conversar en un despatxet de les dependències del grup republicà amb l’amic i editor Moisès Vizcaino. Tots dos vam anar a atabalar-lo amb el projecte de La Veu del País Valencià. L’Oriol va entrar al despatx esbufegant. Venia del recés d’una sessió que es veu que va ser d’arrencar a córrer i no parar. Però així i tot ens va escoltar atentament com si ens conegués de sempre i ens va dedicar molt més temps del que segurament tenia. Després me l’he escoltat molt i l’he llegit. Vull dir que em repugnen els retrets, els atacs indignes, que sovint se li fan des d’una puritat ideològica que ratlla el fanatisme de l’idiota, des del canibalisme polític més atroç i suïcida, des de l’anonimat covard que brinden les xarxes i, sobretot, des de la confortabilitat de qui conserva la llibertat. El país en va ple de patriotes abrivats capaços d’arreglar-ho tot des del sofà de casa o des del taulell del bar de la cantonada. Ja s’ho faran.

Em costa molt d’imaginar l’Oriol escrivint al chabolo, al d’Estremera o al de Lledoners, aquestes cartes senzilles i, alhora, d’una profunditat enorme. No sé perquè em porten a la memòria el plorat Francesc Codonyer, un líder de l’esquerra valencianista tossut que va pagar un preu molt car també per millorar la vida de la gent del país. El 1963, a la presó de Carabanchel, Codonyer escriu… M’ofegue tot sol/ cercant un deler/Estic en presó/d’un món carceller./Estime a tothom/i no trobe encert./Ansiege l’amor/ i engegue la fe… Quins dos grans tipus, Codonyer i Junqueras.

Ara pensava l’Oriol enraonant sobre aquell amor cultíssim i vertader sobre el qual ha escrit totes aquestes bellíssimes cartes. El pensava enraonant assegut a l’ombra, posem per cas, d’un nouer gegant al costat d’un camp de tarongers vells a la partida d’El Cano, en el terme del meu poble, un migdia càlid de meitat de novembre. En aquella àgora perfecta l’escolten els homes més savis que mai no he conegut. El meu pare, Vicent el Viudo, Eugeni el de l’Eau, Manolo el de Suïssa… duen terra per dins de les orelles i tot. Estan cansats de doblar el llom tot el matí, tota la puta vida. Sovint diuen molt sense parlar massa i parlen molt per no dir res. És com un joc. Són uns murris. Gent nostra. Secretament creuen en la llibertat principalment perquè fa molt que s’han adonat que els poderosos la racionen, te la treuen, te la donen, l’acumulen. Són tot homes de no posar-se en política però no per por, que ningú no es duga a engany. Si no ho fan és perquè prou faena tenen guanyant-se la vida però que algú probe de reptar-los. Saben estimar i tot que cinquantins, sense l’embranzida fogosa del jove, encara els altera la idea dels cossos abraonant-se en la foscor. No han llegit Estellés i, com els seus amants ferotges, tampoc no en saben res de Petrarca, ni de Riba ni de Bécquer. Simplement, ara escolten l’Oriol sota aquell cel immens, a tocar de la séquia Real del Xúquer. L’Oriol com un gegant amansit per l’oratge, un entre tants. Ara els parla de Shakespeare.. aprendràs que els herois són les persones que fan allò que cal assumint-ne les conseqüències… els emociona amb la història de Karènina… algú fa una ganyota entre el sarcasme i la sorpresa en imaginar-se el vell Goethe enamorat com un xiquet d’una joveneta… Què podia esperar jo del nostre retrobament, d’aquesta flor de primavera encara tancada?, es dol l’alemany…  un de tots s’imagina Leopardi passejant pel patí de la presó de Lledoners… el pare riu per sota del nas en pensar les cuixes d’Aspàsia…

Vull pensar l’Oriol en aquell món ara refet de nou on habiten els meus eternament i vull pensar-lo parlant de totes aquelles històries. Sé del cert que mai ningú no ha estat tan lliure com ell mentre escrivia, escriu encara aquestes cartes… Com m’agradarà, algun dia, -confessa l’Oriol- reposar i veure’t reposar, en silenci, escoltant la pluja, sentint l’olor blava de les flors, recordant tanta vida ja viscuda i somiant tant somnis que encara tindrem l’oportunitat de viure…

Francesc Viadel   

Relacionats