Dilluns, 28 de novembre de 2022 - Edició 1586
La República

Olimpíades periodístiques

Els polítics se’ls ha de rebatre amb arguments polítics, els esportistes pels seus resultats esportius i els periodistes per la seva falta de sentit crític. Tenim molt a aprendre de Moussambani

Miquel Ventura 03/08/2021
Imatge de Shawn Dingilius-Wallace abans de competir als Jocs de Tòquio 2020

Res hauria de molestar més a un periodista que la falta d’esperit crític. Sigui propi o d’un altre professional, hauria de voler canviar els judicis de valor que no aporten a la notícia i, per tant, hauria d’excloure allò que és una falta de respecte, allò que és irrellevant i comunicar per ser contrapoder. Les xarxes socials van denunciar un cas de gordofòbia’ als Jocs Olímpics de Tòquio aquest divendres. Dos periodistes de RTVE, que comentaven la segona sèrie lliure de natació van esclafir a riure quan, mentre els atletes es preparaven per nadar, van veure’n un que des de la seva perspectiva tenia un físic “que no complia amb els estereotips d’un atleta d’elit”. Va ser una errada, que tothom pot cometre en directe, i que pot ser una taca en una segurament bona carrera com a comentadors. La meva opinió no parla tant d’aquest error com l’actitud que he percebut posteriorment.

Més concretament, els fets van succeir en la segona sèrie dels 50 metres lliures en què els atletes que tenen poques opcions a medalla competeixen per veure la seva classificació definitiva. El nadador de les Illes Palau, Shawn Dingilius-Wallace, va ser l’esportista de qui es van burlar. Aquest esportista era un convidat especial perquè Oceania estigués representada en els Jocs Olímpics i hi fossin els cinc continents. D’alguna manera, ens recorda la impactant actuació en solitari d’Éric Moussambani.

L’atleta negre equatoguineà, sí, és rellevant dir-ho, es va fer famós per la seva participació en els Jocs de Sidney el 2000, que va nadar en solitari perquè els seus altres dos competidors van quedar desqualificats per falsa sortida. Moussambani va fer els 100 metres amb una marca significativament superior al temps de classificació mínim per les Olimpíades. No obstant això, va participar en els Jocs perquè el Comitè Olímpic considerava que el seu país havia de tenir representació. Això va iniciar polèmica entre aquells atletes que no van poder anar a Sidney, perquè estaven representats per algun atleta del seu país, i malgrat que quedaven posicions lliures, no van anar-hi perquè no havien complert amb el temps mínim classificatori.

Aquest fet va destapar la mentida que en els Jocs Olímpics tots els atletes tenen les mateixes possibilitats d’arribar primers a la meta. No és cert que tots comencin en igualtats de condicions i, encara que els mèrits dels esportistes hi juguen una part important, no són l’única variable que hi intervé. De fet, la cursa de Moussambani va evidenciar que es convida a atletes de diferents nacionalitats per maquillar la crua realitat que encara hi ha països als quals els suposa tot un repte tenir una piscina olímpica i un equip de natació d’elit.

Malgrat tot, Moussambani es va deixar l’ànima a la piscina, va tenir un esperit olímpic impecable i va atrevir-se a presentar-se davant el món, sense por a les crítiques. Així, es va convertir en una llegenda. La meva pregunta, però, és per què van convidar a Moussambani a Sidney?

Potser si només hi hagués els atletes dels països desenvolupats, els Jocs Olímpics no tindrien tant interès. Potser es va considerar que era una concessió necessària, feta des del racisme més ranci i amb tota condescendència, perquè els equatoguineans miressin les Olimpíades i aplaudissin. Hi ha molt a debatre sobre com han d’actuar els comitès olímpics i a més de parlar sobre l’esport també ens defineix sobre qui volem ser.

Cal que recordem una de les millors atletes de la història espanyola: María Patiño, a qui el Comitè va voler desqualificar per la porta del darrere amb unes vergonyoses proves de “verificació de gènere”. Com influeix la política en l’esport? Les quotes són necessàries, però hem de tenir especial compte quan narrem els esportistes que no opten a la medalla d’or. Pel sol fet de ser on són, per a mi mereixen un gran respecte.

Cal entendre que som humans i d’errades tots en cometem, que els periodistes estan moltes hores en directe. Però també s’ha de saber rectificar quan toca. Estic segur que han exercit com a comentaristes excel·lentment en moltes altres ocasions. Però m’ha sabut greu que no hagin demanat perdó. Si ho han fet, desitjo que rebin les meves disculpes perquè no les he sabut trobar. Malgrat això, crec que col·lectivament hi hem de pensar, perquè vaig veure molts comentaris en què criticaven amb ànim venjatiu el físic dels periodistes.

El seu cos és igual, no ens importa per parlar-ne. Aquí és on estem fallant. La nostra societat usa una increïblement excloent visió de l’estètica com a argument per inhabilitar l’altre. Això, a més d’injust, és absurd. Què prefereixes que t’operi un metge eficient o un de guapo?

Els polítics se’ls ha de rebatre amb arguments polítics, els esportistes amb els seus resultats esportius i els periodistes per la seva falta de sentit crític. Tenim molt a aprendre de Moussambani. Hem de cercar la nostra millor versió de nosaltres mateixos i ser curosos amb els altres. No sabem amb quines condicions han arribat on són ni perquè són tan increïbles.