Dissabte, 10 d'abril de 2021 - Edició 989
La República

Nova Catalunya

Tenim tot el dret de defensar-nos. I no només el dret, sinó també l’obligació. Per la nostra història. Pel nostre passat, present, i sobretot, pel nostre futur.

Albert Donaire Malagelada
Albert Donaire i Malagelada 23/03/2021

Ara us posaré en situació i us faré un relat de ficció del que passaria si tots els que vam votar “Sí” a la independència el dia 1 d’octubre de 2017, decidíssim emigrar conjuntament a Cantàbria, per exemple.

El 2018, Cantàbria tenia 580.229 habitants. Això vol dir que amb l’arribada dels catalans, dels 2.044.038 que vam votar afirmativament a la independència de Catalunya, el territori passaria a tenir 2.624.267 residents.

En un moment o altre, es celebrarien eleccions i posem pel cas que els catalans, organitzats, presentéssim una opció al Parlament de Cantàbria que representés les nostres conviccions i les nostres idees.
Això faria que el “partit català” obtingués al voltant del 80% de suport en aquelles eleccions, fet que ens convertiria en la força majoritària del Parlament de Cantàbria.
A partir d’aquell moment, i tenint en compte la nova realitat social del territori, el partit català iniciaria una reforma legislativa de l’Estatut d’Autonomia de Cantàbria, amb un suport superior a dues terceres parts del parlament, en el que, entre altres coses, modificaríem les llengües oficials del territori, puix que el català s’hauria convertit en la llengua majoritària. La faríem obligatòria a les escoles i legislaríem una normativa educativa que fes del català una llengua vehicular en l’ensenyament. Que el català comencés a compartir a l’espai públic presència amb el castellà.
Tots aquells nens de Cantàbria que mai havien fet català a l’escola, haurien de començar a posar-se al dia per, com a mínim, poder cursar les classes pertinents en català.
Els càntabres que residien al territori abans de l’arribada dels catalans, haurien d’aprendre tots la llengua dels que acabaven d’arribar, puix que la legislació aprovada per una majoria qualificada de més del 80% del Parlament de Cantàbria, ho hauria aprovat.

Llavors, no només estaríem legitimats a fer aquestes modificacions, sinó que amb una majoria més que absoluta del 80%, el territori es podria veure en cor de començar un embat per fer un referèndum d’autodeterminació, per declarar Cantàbria com la República de Nova Catalunya.

Ara una breu reflexió: creieu que el TSJ de Cantàbria estaria d’acord o emetria sentències favorables a que com a mínim el 25% de les classes de Cantàbria es fessin en català? Creieu que el TC espanyol acceptaria les modificacions proposades de l’Estatut d’Autonomia? Creieu que parlarien llavors d’una transició democràtica? O potser parlarien d’un procés de minorització del poble cantàbric davant l’arribada de l’allau de catalans que en el seu moment buscaven una nova oportunitat a Cantàbria?

Això només és una història-ficció del que podríem fer els catalans. Un plantejament que segurament es podria plantejar en alguna facultat de ciències polítiques per analitzar una situació de minorització d’un poble.

Doncs bé, podem recular fins al 1714 i veurem que és exactament el que han estat fent amb el nostre país des del regne de Castella, o la mal anomenada actual Espanya.
El 1714 es a iniciar un procés de substitució nacional, cultural i lingüístic que hem arrossegat fins al dia d’avui. I resulta que els que som acusats de supremacistes i d’imposar la nostra llengua som els que intentem sobreviure culturalment i lingüísticament al nostre territori.
Els que hem estat minoritzats deliberadament, a través d’anys d’imposicions, de lleis fetes a mida per una majoria forana que ens governa des de 700 km pel simple dret a conquesta, ens hem convertit, a ulls seus, en els dolents d’aquesta situació.
Som a temps de revertir-ho. I som molts els que no volem que el català, la nostra identitat i la nostra cultura pateixi un retrocés com el que va patir en el seu moment l’Irlandès a la seva illa, per la substitució de l’anglès com a llengua vehicular o dominant.
Sinó, com creieu que reaccionarien els habitants de “Nova Catalunya”, o la que hauria estat l’anterior Cantàbria en cas que la hipòtesi plantejada fos realitat? No ens acusarien de colonització i de minoritzar-los? Algú creu de debó que no lluitarien per la seva manera de ser? Algú creu de debó que no intentarien defensar les seves arrels i la seva nació?
Tenim tot el dret de defensar-nos. I no només el dret, sinó també l’obligació. Per la nostra història. Pel nostre passat, present, i sobretot, pel nostre futur.