Divendres, 12 d'agost de 2022 - Edició 1478
La República

No us fallaré!

I qui millor per representar aquest paper que el místic contemporitzador del Santi Vila. Personatge ben vist tant pels progres d’esquerra unionistes com pels burgesos catalanistes de la casa i l’hortet

Xavier Martinez 05/07/2022

Recordeu l’astracanada de Manuel Valls? Ningú no donava un euro per un polític amortitzat a França com a candidat a l’alcaldia de Barcelona. La seva campanya es va basar en la següent frase: “Voleu fer fora a Colau: voteu Valls!” Amb aquesta cantarella amb accent afrancesat i de la ma dels ja extints Ciutadans, va aconseguir justament el contrari del que deia: catalitzar el vot en l’Ada. Tot i així, l’incombustible Ernest Maragall va obtenir més vots que la indesnonable Colau. Va fer falta un últim gest del francès. Així, va donar suport a la investidura de l’alcaldessa unionista, fent justament el contrari del que havia proclamat en campanya. Però la feina ja estava feta. Ja podia dimitir de regidor de segona i tornar a la seva Gàl·lia. Missió acomplerta.

Quatre anys després la història es repeteix. Maragall, contra pronòstic, persisteix com a candidat. Colau, contra la seva pròpia paraula, es torna a presentar. Tries, un cop restituït per Villarejo, treu la poteta. La maquinària unionista s’ha reactivat de nou per a impedir, com sigui, un alcalde independentista a Barcelona. Valls està amortitzadíssim. Però la maniobra va funcionar. Sandro és l’esquer perfecte. És un català reprimit i empresonat injustament, la qual cosa el posa, aparentment, en el mateix pla que el presos indultats de l’independentisme. Per tant, la carta del victimisme queda inutilitzada. Per tal que no se’n parli de si és de dretes o d’esquerres, diu que no és polític i que només vol gestionar. Tots sabem que qui diu que no és ni d’esquerres ni de dretes, vol dir que és de ultra dreta. Gestionar sense ideologia és simplement impossible i, per tant, un engany. A més, fàcilment se li pot retreure la nefasta gestió feta per ell i el seu dofí Bartomeu al capdavant del FC Barcelona.

Per tant, molt probablement el Sandro no sigui més que la punta de l’iceberg d’una candidatura “cívica” de l’unionisme camuflada de catalanisme-autonomista-possibilista, hereva del “això no toca” del Pujol. I qui millor per representar aquest paper que el místic contemporitzador del Santi Vila. Personatge ben vist tant pels progres d’esquerra unionistes com pels burgesos catalanistes de la casa i l’hortet.

De ben segur que el lema del Sandro serà novament: “no us fallaré: NO US FALLARÉ!”