Fa temps, anys, que se sent la remor i que es veu a venir una onada en forma de canvis importants i profunds en la política i més encara en el mapa i funcionament dels partits polítics tal i com l’hem conegut fins ara.

És la remor de la gent, l’onada de la gent, el soroll d’una societat que ha canviat, ha evolucionat, probablement més ràpidament del que ho han fet governs i partits polítics. Una societat més madura, també democràticament, digital, inquieta, que vol saber, conèixer i participar si més no en allò que afecta directament a cada individu.

Ja fa temps que se sent a dir la frase de que si els partits no reaccionen una onada els passarà per sobre, expressió que serveix tant pel seu funcionament intern com pel procés d’independència de Catalunya, i almenys en el primer dels casos (i el segon no trigarà) podríem dir que l’onada ja ha passat per sobre i alguns els tenim estirats sobre la platja, molls i preguntant-se què ha passat, i el que els ha passat per sobre és l’onada.

És per exemple el cas de Barcelona, tot apunta a unes eleccions de blocs i no de partits, on tots els partits, gairebé sense excepció, estan en processos de debat intern sobre què fer davant d’aquesta onada, ara que ja els/ens ha passat per sobre, si fer veure que l’onada no existeix (tot i anar xops) i mantenir les sigles com si res no passés, o acceptar la nova situació post onada i acomodar-se a la nova cartografia dibuixada pels ciutadans, de projectes (blocs) i no de partits. I el que comença a passar a Barcelona acaba passant a la resta del territori.

La reflexió no hauria de quedar només en com adaptar-se al nou mapa de “partits” (potser haurem de canviar-los el nom), sinó que hauria de tenir una mirada interna, a societat canviada partits nous, a noves demanes maneres de funcionar diferents. Poc o molt tots els partits han adquirit consciència de la necessitar d’escoltar més, tant a les bases com als votants, de decidir més entre tots, de socialitzar les decisions abans de prendre-les, de ser transparents, però estem lluny encara de que realment molts s’ho creguin i de que això es transformi en una pràctica i un canvi cultural real intern en el funcionament dels partits. Altrament, una segona onada s’ho pot emportar tot.

Liderar és escoltar. La societat tecnològica, digital, mil-lenial, del segle XXI, reclama un nou model de lideratges, on l’ascendència, que els altres et segueixin i defensin, el marcar un camí que la resta segueix i d’altres característiques tradicionals que defineixen un lideratge, te ara un preu afegit: escoltar. El líder que no activi els mecanismes necessaris, mentals i de procediment, per escoltar, el partit que no incorpori el corrent de pensament “de baix a dalt” i “de fora endins”, acabarà xop i estès a la platja, el temps, en forma d’onada, haurà passat per sobre seu.

Només fa un parell de dies que s’ha presentat la campanya de l’ANC i ÒC, “Ara és l’hora”.  Una presentació certament esperada i que no ha decebut, ni en la seva proposta ni en la seva  ambició, les millors expectatives dels que l’estàvem esperant amb una certa ànsia.

La tremenda força d’aquest moviment tranversal que ho embolcalla tot i que anomenem “El Procés” em sembla francament admirable i depassa de molt allò que hauria estat capaç d’imaginar fa només l’eternitat d’uns pocs anys.

Uns pocs anys que, en la mesura humana semblen passar massa lents, però que en la mesura política o històrica, són d’una celeritat de vertigen. Una velocitat que desconeixíem i que fa que el propi ambient i el propi escenari siguin líquids, gasosos gairebé.

Jo, com tants altres, en sóc partícip i miro de ser-ne agent actiu però he de reconèixer que res no em val. Cap referent anterior, cap pauta, cap vell criteri en termes d’activisme polític em serveix ara per ajudar-me a trobar la millor manera de fer, d’ajudar, de sentir-me plenament útil.

I estiro. Estiro i empenyo. Parlo, proposo, organitzo, participo, faig, escolto, vaig i vinc… i hi torno a anar.  Mai com ara havia dedicat tant del meu temps a la causa política… i mai com ara havia sentit que feia tan poc.

Sóc tan poca cosa, tan insignificant que ni em reconec a mi mateix. En canvi però, mai com ara m’havia sentit tan fort, tan segur, tan poderós, tan imbatible.
Com una gota de la gran onada, sóc la mateixa onada que s’alça. Sóc l’escuma i el llavi de l’onada que es revincla i gruny. Sóc el reflex del sol a la cresta, que brilla i enlluerna. Sóc la remor i el bram que creix i s’estén arreu de la costa. I sóc només una simple gota.

El proper Onze de Setembre assenyalarem amb els dits urbans fets  de milions de gotes aplegades, la “V” de la victòria que tenim a l’abast, a l’abast d’aquests mateixos dits.

El proper Nou de Novembre trencarà l’onada contra la costa de la intransigència i esbandirà de les nostres platges tota la immundícia que els pòsits de la història hi ha anat estratificant al llarg de generacions. Una immensa onada feta de milions de gotes en forma de vot que no podran aturar. Perquè les onades com aquesta no s’aturen, perquè el seu embat duu una empenta que ve de molt lluny i la seva immensa força és la suma dels minúsculs esforços de tots i cadascun de nosaltres. 

El proper Nou de Novembre sortirem a votar perquè ara és l’hora de fer-ho. Simplement perquè és l’hora que hem triat nosaltres i ara ens dóna la gana de fer-ho!  Quan haguem votat, haurem guanyat el dret de començar de nou i ens hi haurem de posar de valent per refer les nostre platges, les nostres vides i el nostre futur.

I si el proper Nou de Novembre, algú gosa voler impedir el nostre dret de vot, s’haurà d’enfrontar a una onada gegant que l’arrossegarà més enllà de tota platja. Una onada feta de voluntat i de coratge, de dignitat i de força. Una gegantina onada de democràcia contra la qual no ha dics d’intransigència que s’hi puguin oposar.

Una simple gota ens sembla insignificant. Un simple vot, també. Però és una gota allò que volem i és un vot allò que necessitem. Només un! Només un més que els altres i… haurem guanyat.

Fem que creixi, doncs, l’onada. Ara és l’hora!