Dijous, 6 d'octubre de 2022 - Edició 1533
La República

Les clavegueres dels Mossos d’Esquadra

Així doncs, com pot ser que una institució com els Mossos d’Esquadra fossin incapaços d’aturar una situació d’assetjament laboral?

Albert Donaire i Malagelada 26/08/2022
Pla de detall del lateral d'un dels nous vehicles dels Mossos d'Esquadra presentats al Complex Egara, el dia 11 de novembre de 2021. (Horitzontal)

He de començar aquest escrit, no sense haver de lamentar el fet d’haver-lo de fer. Aquella il·lusió que un dia em va fer voler formar part de la policia de Catalunya, la qual veia com un element clau per al nostre país, com una estructura d’estat indispensable, s’ha anat esvaint.

I en tinc molts motius. He de començar parlant de la intensa campanya d’assetjament que porto patint des del 2014, l’any que vam votar per primera vegada, sense tenir en compte les consultes populars als municipis, per l’emancipació de Catalunya.

La intensa campanya que vam fer, i els posicionaments que vam dur a terme des de la sectorial de Mossos per la Independència llavors, ens va costar el primer avís en forma d’expedient. Resulta, que els Mossos per la independència, com a sectorial de l’Assemblea, no ens podíem manifestar ni posicionar en la línia de l’ANC i, per tant, la d’estar al costat d’un dret bàsic com és el dret a votar. En aquell moment, van intentar tirar endavant un expedient contra mi mateix, contra el vicepresident de la sectorial, i contra la vocal. El motiu? Haver concedit una entrevista a un mitjà de comunicació i haver afirmat que des de la nostra sectorial faríem costat al Govern i al poble, per tal que tots els ciutadans de Catalunya poguessin exercir lliurement el seu dret a vot. Cal dir, que no es va perseguir a cap dels líders sindicals que es va posicionar obertament en contra de la consulta, ni als que eren i són col·laboradors habituals a les televisions espanyoles. La llibertat d’expressió ja era desigual llavors, en funció de què s’opinava.

Però llavors, eren uns altres temps. Ni tan sols ens van enviar milers de policies espanyols a apallissar-nos per votar, ni acabàvem de patir uns atemptats que colpirien un país. Uns atemptats perpetrats per persones amb vincles fins dies abans amb el CNI i als quals, els escoltava la policia espanyola.
Més d’una vegada vaig haver d’aguantar comentaris per part de “coincidents laborals”, no només de caràcter catalanòfob, sinó també homòfob. Entre moltes altres coses, perquè, al cap i a la fi, amb qui no es pot debatre amb arguments i raons, han de recórrer a l’insult i a l’odi per tal d’intentar imposar la seva raó.

Al voltant del 2017 aparegué una caporala que, després d’haver estat denunciada per uns comentaris insultants i amenaçadors cap al President Puigdemont, va agafar una autèntica obsessió cap a mi. El meu delicte? Haver compartit i haver fet ressò d’una notícia que explicava aquell expedient contra aquesta caporala.

Des de llavors, aquesta persona ha tingut una obsessió constant contra mi, que ha inclòs la filtració de dades privades com la meva adreça, la dels meus familiars, trucades i correus electrònics als llocs de feina d’aquests, publicació de fotografies privades, insults, menyspreus, revelació de secrets, facilitant els meus horaris… un seguit d’informacions i d’actituds que formen part d’aquest mòbing al que tristament, l’administració i el departament d’interior, amb el director general de la policia i els diversos consellers, mai van saber donar resposta ni aturar.

Em vaig trobar sol davant un assetjament constant, sense resposta per part del cos de policia que a priori, ha de garantir els drets més fonamentals. Així doncs, com pot ser que una institució com els Mossos d’Esquadra fossin incapaços d’aturar una situació d’assetjament laboral?

La sorpresa va ser quan aquest cos de Policia, mitjançant la Divisió d’Afers Interns i amb el vistiplau del Director General de la Policia, el sr. Pere Ferrer i Sastre, a més de la deixadesa de diferents consellers d’interior, començant pel conseller Miquel Buch i actualment amb el conseller Joan Ignasi Elena, van decidir iniciar una cacera de bruixes contra l’independentisme al cos de Mossos. Però el més greu, és que no ho feien perseguint determinades actituds en l’exercici de les funcions de qualsevol agent del cos, sinó que als independentistes, ens han perseguit per les nostres idees i pels nostres comentaris a les xarxes socials o en presentacions de llibres, o en entrevistes, per opinar com qualsevol persona. I doncs, com pot ser que el cos de Mossos, que hauria de ser un garant dels drets i les llibertats fonamentals sigui el botxí d’aquestes?

Pel cos de Mossos d’Esquadra, ha premiat la persecució als independentistes, que fer una autèntica revisió d’aquelles actituds properes a l’extrema dreta.
Amb aquesta persecució d’expedients, a Mossos independentistes s’ha obert diversos expedients. D’aquests, tots han estat portats al contenciós administratiu. D’aquests contenciosos, se n’han celebrat dos. Tots, amb un resultat favorable als agents.

En una d’aquestes darreres sentències fermes, la magistrada els recordava que no poden interferir en la vida privada dels agents i que les opinions a les xarxes socials no demostren en cap moment que un agent no actuï de manera professional i imparcial davant qualsevol situació.

La reacció d’Interior i del Director General de la Policia, davant aquesta sentència, va ser ignorar-la i seguir amb la persecució i els expedients pels mateixos motius.

S’ha de dir que, amb els diners públics, amb els recursos de tots, amb un equip jurídic que es paga entre tots els ciutadans del país, és molt fàcil perseguir a particulars i obrir expedients, ja que cada particular ha d’afrontar els costos d’aquests contenciosos, mentre que per part de la Generalitat, tot va a càrrec de les arques públiques.

I si com ha estat el cas, els agents guanyen i tenen la raó, no és cap problema per la Generalitat. Perquè en cas que s’hagin d’indemnitzar, es farà amb diners de tots els catalans. I ningú, n’assumirà cap responsabilitat ni conseqüència. Ni l’agent que fa la proposta de sanció, ni el cap de l’Àrea Disciplinària, ni el Director General de la Policia, ni molt menys el conseller.
Tothom estarà tranquil·lament treballant cobrant els seus còmodes sous, mentre hauran intentat enfonsar la vida a una persona.

El problema el tenen quan es troben algú que decideix plantar-los cara i dir prou. Llavors, destinaran tots els recursos necessaris per intentar acabar amb la carrera d’uns professionals que no han tingut mai cap queixa per part de cap ciutadà ni dels seus companys de feina.

Des de Barcelona, des dels còmodes despatxos de la Travessera de les Corts, la Divisió d’Afers Interns dels Mossos d’Esquadra decideix i juga amb la feina, els diners, el benestar dels altres, sumant-se a un assetjament laboral que s’intensifica des de l’aplicació del 155 i que dura fins al dia d’avui.
Llavors, tenim aquelles crides dels partits “independentistes” cap a tot el moviment independentista, demanant que sortim al carrer i encara lluitem per la independència.

Una independència que molts tenim la percepció que han abandonat, ja que la llibertat dels presos polítics injustament empresonats, va tenir un preu. Altrament, és difícil d’entendre el canvi radical de discurs de determinats líders polítics que el 2014 ens deien que no es podria dialogar amb Espanya, però el 2022, després de l'”A por ellos” i de les mostres d’odi cap al poble català, diuen que cal negociar amb el Regne d’Espanya, que al final entendran que cal donar-nos el dret a decidir. És clar, com a totes les excolònies que un dia van obtenir la seva independència de l’Estat Espanyol. Tots sabem bé que ho van fer a través del diàleg i la concòrdia. Per això, no fa gaires dies, vèiem l’actitud superba i maleducada de Felip VI a Colòmbia, durant la presa de possessió de Gustavo Petro. Espanya no negociarà ni ens tractarà amb respecte. Fa segles que intenten acabar amb nosaltres. Però el més trist de tot, és que aquesta manera de fer dels castellans, aquestes clavegueres de joc brut, s’han instal·lat també en el nostre Govern i en la nostra policia.

Tots som conscients i coneixem casos de contradiccions entre Mossos d’Esquadra que han enviat activistes independentistes davant un jutge o fins i tot, han acabat condemnats. Per portar-se contradiccions, només pot passar si no es diu la veritat. Qui diu tota la veritat, no ha de témer mai en contradir-se en cap dels detalls.

Doncs bé, som tots conscients que això ha passat.

El Departament d’Interior de la Generalitat ha decidit passar a l’acció des de fa anys contra aquells que hem mostrat la transparència de ser com som, contra els que hem decidit posar-nos al costat del poble i dels drets més fonamentals. En canvi, han preferit mirar cap a una altra banda amb un creixen moviment d’extrema dreta que impregna determinades unitats del cos de Mossos d’Esquadra.

Perquè, al cap i a la fi, és més fàcil atacar a aquells que no tenen un Estat al darrere. I els és igual el resultat perquè, al cap i a la fi, cap persona ho afrontarà personalment.

Mentrestant, han pogut estar anys generant i incitant un assetjament cap a una persona, simplement per la seva manera de pensar.

Les clavegueres no són només les de l’operació Judes o les de l’operació Catalunya. També podríem parlar d’una “operació estelada” dins el cos de Mossos per acabar amb aquelles idees que molesten, siguin Mossos per la República, Mossos per la Democràcia o el col·lectiu Guilleries.
Una batalla desigual en la qual uns compten amb tots els recursos de l’administració pública, contra uns altres que podem dir que comptem orgullosament amb la simpatia i suport de bona part del poble. Un David contra Goliat.

L’enemic és poderós, però la rendició no és una opció. No pot guanyar qui vol fer-nos retrocedir en drets. I per això, plantarem cara.
Tinc l’esperança que algun dia, se sabrà qui estava al costat correcte de la història i qui ha actuat, volent o no, de manera poc democràtica. De manera autoritària.