Segurament molts de vosaltres coneixereu el conte infantil de les cabretes i el llop, on el darrer, intenta enganyar a les cabretes per poder cruspir-se-les.
Doncs bé, a vegades la literatura i els contes tenen alguna coincidència amb la vida real i sovint tenen un element que serveix per fer reflexionar als més menuts. En aquest cas, s’aprèn que no sempre te’n pots refiar de tothom.
El sí del motiu que m’ha dut a triar aquest títol i introduir aquest article amb aquest conte, és l’actitud que té l’estat espanyol amb Catalunya des de fa uns quants segles.
Recordem que en el passat, Castella no només havia fet la guerra contra mitja Europa, sinó que quan passava per Catalunya abusava del seu poble, cometia massacres, violacions, cremes de pobles… per més tard convertir-ho en un espoli permanent i un genocidi cultural i lingüístic que lentament imposava el castellà com a llengua a Catalunya mentre reduïa la presència del català, fet que ha accelerat en els darrers anys d’una manera alarmant, duent-nos a una situació d’emergència lingüística.
Encara no puc entendre com algú es pot creure el llop, és a dir, Espanya.
Com pot ser que encara algú es cregui les falses promeses de diàleg d’un Govern que havia promès ser el més progressista de la història i amb el que s’està pagant la factura de la llum més cara de la història, que ha estat incapaç de derogar la llei mordassa, o que no ha dignificat les condicions dels treballadors?
Com pot ser que algú es cregui les paraules d’un govern format, per partits que no fa gaire temps enrere defensaven un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya? Que ja ningú recorda el 2014 quan Iceta i el PSC ho demanava? Que ningú se’n recorda que l’alcaldessa que està degenerant la capital del nostre país presumia d’haver votat Sí/Sí el 9N? Que no recordeu els comuns manifestant que teníem dret a decidir, mentre a dia d’avui entonen el “no toca” o ho titllen directament de bajanada, com va fer l’Ada Colau a la televisió pública del nostre país?
I el que m’amoïna és que una part dels que s’anomenen independentistes es creguin que aquesta Espanya que porta segles colonitzant-nos, intentant-nos liquidar i acabar amb la nostra identitat nacional, que ha intentat de totes les maneres acabar amb la nostra llengua, que ha assassinat presidents legítims escollits per tots els catalans, que n’ha empresonat i obligat a anar a l’exili a d’altres. Fins al punt que tenen més por del que diran i com ens anomenaran en les tertúlies del règim espanyol o als seus mitjans per fer una cosa tan legítima com defensar la nostra llengua. Fa vint anys ningú posava en dubte que a Catalunya el nostre govern parla en català. Ningú demanava una traducció i un resum en castellà de les rodes de premsa. Ara, no només s’ho han pres com un dret, sinó que quan algú diu prou, s’ofenen i comencen els atacs i crítiques. Que potser li demanen a l’Angela Merkel que faci les seves declaracions també en castellà “para que nos entendamos todos”?
En el fons no deixen de demostrar que el seu odi cap allò que és català és enorme i que els molesta que el parlem. Els molesta sentir-lo. Els molesta que alguns no renunciem a aquest dret i aquesta llengua.
El problema el tenim quan algunes “cabretes independentistes” s’han cregut aquest discurs d’Espanya i tenen por a defensar una identitat, una cultura i una llengua que cada dia pateixen més. Vull pensar que és per allò tan català de la por del que puguin dir. Però em preocupa que hi hagi partits que realment s’ho hagin cregut i es pensin que amb el regne d’Espanya hi pot haver un acord en alguna cosa.
Som molts els que recordem aquell “ A por ellos”, que recordem un judici farsa contra una ideologia, que recordem un monarca trucant empreses incentivant-les a marxar del nostre país, que recordem ministres conxorxant i presumint d’haver-nos destrossat la sanitat, que en recordem d’altres avisant-nos que a partir de la segona meitat d’agost passarien coses a Catalunya (i en van passar). Alguns encara recordem aquell programa en què una senyora li mostrava a Josep Lluís Carod-Rovira el seu menyspreu per la llengua catalana i el seu odi. I tot això s’ha normalitzat perquè nosaltres som gent de pau. Som aquell poble que es deixa trepitjar els seus drets, la seva llengua, la seva identitat mentre alcem els braços i ens deixem colpejar. Som aquell poble en què alguns surten a evitar xiulades parlant de lluites compartides amb aquells que col·laboren en la destrucció del nostre país.
Ja hi ha un grup de “cabretes” que han estat convençudes pel “llop” i pretenen que els altres que quedem ens hi unim, a base d’insultar-nos, de titllar-nos d’hiperventilats, de qualificar-nos d’extremistes. Només per demanar que facin efectiu allò que es van comprometre a fer. Tan sols per voler la supervivència lingüística i cultural del nostre poble. Per demanar poder viure com a català a Catalunya. Amb tots els ets i uts.
Aquest 11 de setembre molts sortirem a manifestar-nos. Però en cap cas podem permetre que els polítics es facin seves les mobilitzacions. Perquè no ens manifestem per una “taula de diàleg”. Ens manifestem perquè volem la independència i perquè feu efectius els resultats d’un referèndum que ja vam fer. I no pas perquè alguns segueixin fent el paper de la trista figura sostenint un govern espanyol que no ha fet res més que demostrar que menysprea de la mateixa manera els catalans que com ho fa la dreta o l’extrema dreta. O no recordeu allò de “España antes roja que rota”?
El llop mai canviarà. El seu objectiu seguirà sent cruspir-se totes les cabretes.
