Dissabte, 14 de Desembre de 2019 - Edició 506
La República

L’Assemblea…l’única i darrera opció? (Modifiquem l’art. 2 .4 dels Estatuts?

Crec, doncs, que ha arribat el moment que l’Assemblea faci un pas endavant. Un pas ferm, decidit i no exempt de riscos

Jaume Marfany
Jaume Marfany 18/11/2019

El procés d’independència ha entrat en una nova fase completament diferent a l’anterior viscuda fins al 2017. Alguns creiem que les eleccions al Parlament de Catalunya que, com a màxim, haurien de tenir lloc a principis de 2020, poden ser la clau de volta per culminar aquesta fase que ens portaria a una nova proclamació –aquesta vegada efectiva- de la  independència.

 

En aquests moments, hi ha cinc forces polítiques que es presentarien a les properes eleccions. A banda dels “clàssics” ERC, JxCat  i CUP, també han decidit que es presentaran el FNC (Front Nacional de Catalunya) i ahir mateix, Primàries Catalunya. A més, tenim la Crida, que es troba en els llimbs polítics. La Crida, que encara no sabem què vol ser quan sigui gran i, per tant, és impossible predir què farà davant d’una convocatòria d’eleccions.

 

Si finalment aquesta situació es confirma i l’electorat independentista es troba amb cinc opcions de vot, estaríem abocats a un desastre de magnitud considerable.

 

La majoria de vosaltres ja sabeu que el 2010 em vaig incorporar al MxI (Moviment per la independència) que va ser l’embrió de l’ANC i que, per això, vaig formar part d’un dels 200 convocants de la Conferència Nacional per l’Estat Propi que va donar pas el 2012 a l’assemblea fundacional de l’Assemblea. Vaig ser-ne membre del Secretariat Nacional del 2012 al 2015 i vicepresident a partir de 2013. Per què re arco aquesta etapa de la meva vida? Perquè durant aquest temps sempre vaig defensar que l’Assemblea no havia nascut per presentar-se a cap elecció i, per tant, defensava que els Estatuts de l’Assemblea no ho permetessin. L’Assemblea, en aquells anys -i fins ara- havia de dedicar els seus esforços en una altra direcció. Crec, sincerament, que posant en una balança els encerts i els errors de l’ANC el resultat és altament positiu per la feina feta per l’Assemblea.

 

La situació política ha canviat molt des de l’any 2012 i, encara més, des del 2017. En aquesta nova fase en què ens trobem immersos, ha pres un gran protagonisme el Tsunami Democràtic i, també els CDR. Les mobilitzacions actuals ja no les protagonitza, doncs, l’Assemblea que està quedant relegada a un paper secundari i molt diferent del que va tenir en el període 2012-2017,

 

Crec, doncs, que ha arribat el moment que l’Assemblea faci un pas endavant. Un pas ferm, decidit i no exempt de riscos.

 

Ha arribat el moment que l’Assemblea es presenti a les eleccions al Parlament de Catalunya. És la que té més capacitat per fer-ho. Els seus prop de 50.000 associats la converteixen en l’organització amb més militants del país, triplicant o quadruplicant la de qualsevol altre formació política. La seva xarxa territorial –clau de l’èxit de l’ANC- és incomparable i abraça gairebé tot el país.

 

L’Assemblea, per la seva trajectòria, transversalitat, capacitat de convocatòria, potència humana i territorial té a les seves mans l’oportunitat de fer un tomb de 180 graus a la política catalana. Què hauria de fer l’Assemblea?

 

Primer de tot, en la propera Assemblea General (principis de l’any que ve) cal reformar l’article 2, punt 4 que diu així:

 

L’Assemblea Nacional Catalana es mantindrà totalment independent de qualsevol partit polític, coalició electoral o grup d’electors i no es presentarà a cap tipus d’eleccions.

Una vegada modificats els Estatuts, la meva proposta –per partir d’alguna idea- seria que l’Assemblea coordinés la confecció d’una llista unitària i única que es presentés a les eleccions al Parlament. Els primers llocs d’aquesta llista, escollits en primàries, haurien d’estar ocupats per persones conegudes que, per la seva trajectòria cívica, social i/o professional, siguin persones de consens, acceptades per les diferents ideologies polítiques. La resta de llocs fins a completar les llistes haurien de confegir-se, també, a través d’un procés de primàries obert a tothom.

 

Una llista que només tindria com objectiu fer efectiva la declaració d’independència i crear una Assemblea Constituent que elaborés la Constitució de la nova República catalana.

 

He arribat a aquesta conclusió després de reflexionar-hi força. Penso que no hi ha una altra opció si realment volem assolir la independència. Els partits tradicionals han tingut la seva oportunitat i no han sabut, volgut o pogut fer realitat l’objectiu. I la solució tampoc crec que estigui en el FNC o en Primàries Catalunya.

 

Aquest pas que hauria de fer l’Assemblea segur que provocarà opinions diverses i  controvertides. Sobretot provocarà un posicionament totalment contrari dels partits, perquè saben que tindria unes grans possibilitats d’èxit.

 

Insisteixo… per fer aquest pas cal una gran valentia i decisió, per molts motius, però també perquè hi ha riscos. Seria bo, molt bo, que es pogués comptar amb la conformitat i la col·laboració dels partits, però que l’única manera que pugui tenir èxit és que tiri endavant encara que els partits, inicialment, hi estiguin en contra.

 

Serem prou decidits, valents i arriscats per fer el pas?

Relacionats