Dijous, 24 de setembre de 2020 - Edició 791
La República

L’amnistia no és justícia. La independència sí!

Abans de tot i de res hi ha el mandat democràtic del passat primer d’octubre de 2017, el qual és impossible d’oblidar i que roman intacte

Llorenç Prats
Llorenç Prats 12/09/2020

El dia nacional de Catalunya, aquest 11 de setembre, ha estat clar: no vol sentir parlar d’amnistia! L’amnistia és una llei espanyola què treu o dona determinats drets als catalans. I aquesta llei, per tant, és una forma més de control i vigilància sobre tots nosaltres.

 

Veiem un món en canvi, ple d’evolucions recurrents a la repressió, i ja no ens resulta estrany, s’ha normalitzat dins l’imaginari català. Però això ara, ja no aixeca els ànims col·lectius, en forma de protesta. Hom clama per construir i per actuar, per deixar de queixar-se i per enterrar ésser la víctima de sempre.

 

Una eventual llei d’amnistia ha estat rebutjada, en massa. Continuar com fins ara, essent l’ase dels cops, sense poder fer res ni fer res no té cap sentit, ni tant sols entre els que no lluitarien (democràticament) per la independència de Catalunya.

 

Aqueta legislatura catalana, amb el president Torra al capdavant, la independència no és la prioritat, per decepció general, qui sap si també de molts espanyols que els hi era la seva raó de celebritat. Amb la independència encarrilada, aixecant, sense més, la suspensió de la declaració d’independència del 27 d’octubre, una llei d’aministia no seria necessària. L’ordre jurídic emergent ja seria suficient per revisar la situació actual, sense cap dubte.

 

Prioritzar el benefici d’uns pocs (els presos polítics i els exiliats) en detriment del progrés i la seguretat de tot un poble, una nació, és una greu deslleialtat que no hauria de quedar indemne. No té cap sentit, ni en termes històrics ni de lògica política. Els països avancen sobre l’esforç dels que han anat a davant i així se’ls hi reconeixen els mèrits i se’ls hi dediquen carrers i places. Si no és així, és tràfic d’influències o partidisme estèril.

 

El 1977 l’entusiasme català per la llei d’amnistia (“llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”) va esdevenir un error que encara paguem i que Espanya ha tirat a la cara dels catalans dia sí dia també fins al primer d’octubre de 2017 quan tots plegats vàrem dir prou. Ignorar això ara amb una nova llei d’amnistia és d’una gravetat majúscula.

 

El totum revolutum que està teixint l’esquerra espanyola republicana a Catalunya amb aquesta idea d’una amnistia pels presos i exiliats polítics catalans és d’una toxicitat doble. Fa veure que hi ha complicitat amb la causa dels catalans però els manté sota el seu jou i exerceix un xantatge amb els represaliats catalans sense cap consideració humanitària. I això és inacceptable, en tots els sentits. Prou.

 

Els catalans, a hores d’ara, ja no es queden de braços creuats. I durant aquest dia de celebració nacional molts, molts, ja s’han negat a signar adhesions per una nova llei d’amnistia. Abans de tot i de res hi ha el mandat democràtic del passat primer d’octubre de 2017, el qual és impossible d’oblidar i que roman intacte. La fermesa catalana és democràtica,  lliure i solidària, però sense el respecte i el reconeixement dels drets nacionals dels catalans, com a nació que malda per tenir una veu pròpia enmig del món, no hi ha res pendent ni cap condició prèvia.

 

Els presos i exiliats polítics catalans no es poden acollir a cap indult o amnistia sense haver satisfet les demandes de llibertat i independència del poble català. És el que van prometre i és el que han de complir. Ara els seus partits polítics corresponents han de trobar la més absoluta indiferència, tal com ja van experimentant. Si mai s’aprova aquesta nova llei espanyola d’amnistia serà d’esquenes a la gent i al poble de Catalunya. Però no serà cap novetat i per això la urgència per la regeneració democràtica i els mandats lliures serà absoluta.

 

©Llorenç Prats @llopratsara, advocat, 12 de setembre de 2020

 

Relacionats