Dilluns, 24 de gener de 2022 - Edició 1278
La República

L’amenaça andorrana al lawfare de Rajoy

Certament, “Operación Cataluña” va ser el nom que va rebre el pla creat pel Ministeri de l’Interior per frenar l’independentisme català l’any 2010

Toni Strubell Núria Bassa 27/11/2021
La frontera que separa Andorra i l'Alt Urgell.

Publicat a Brave New Europe

Han passat quatre anys des del referèndum d’independència de Catalunya i de l’inici d’un període en què va quedar clar que la repressió i l’aplicació del “lawfare” seria l’única resposta del govern espanyol a la qüestió catalana. Des d’aleshores, i malgrat l’arribada al poder del “socialista” Sánchez, el conflicte s’ha convertit en un afer en gran part judicial, dut a terme en dos escenaris diferents: els tribunals espanyols i els europeus. A Espanya, fins ara, aproximadament 4.000 catalans han estat jutjats o investigats, en gran part sota l’acusació d’haver fet actes de rebel·lió, sedició i desobediència, amb fortes condemnes contra líders i activistes implicats en protestes que serien considerades lícites en una democràcia normal. A Europa, però, l’ofensiva judicial espanyola s’ha trobat amb un altre resultat amb denegacions periòdiques de demandes d’extradició –algunes definitives, d’altres provisionals– a Bèlgica, Escòcia, Alemanya, Suïssa i Itàlia. De fet, Bèlgica ha arribat fins i tot a canviar la seva pròpia legislació, impulsada per la petició d’Espanya d’extradició de l’estrella de rap Valtonyc (Josep Miquel Arenas) per una cançó que insulta a la monarquia.

Però és Andorra, on l’abús descarat de la llei d’Espanya s’enfronta ara al seu repte internacional més important. En aquest cas, no es tracta de les denegacions de les demandes d’extradició que ha hagut de patir Espanya darrerament, sinó del probable processament d’alts càrrecs espanyols acusats de cometre delictes greus en territori andorrà. Podem aventurar que si s’hagués tractat “només” de donar proves falses per perjudicar polítics independentistes catalans, les coses segurament no haurien sortit tant de mare i Andorra podria haver seguit l’exemple de la UE i haver fet els ulls grossos. Però el fet és que l’abús de la llei per part d’Espanya ha comportat greus conseqüències per al peculiar sistema bancari d’Andorra.

Hi ha dos ingredients que fan que aquest cas sigui especialment significatiu. En primer lloc, el fet que l’ús de proves falses per part d’Espanya per condemnar oponents polítics ha provocat la liquidació traumàtica d’un banc andorrà, Banca Privada d’Andorra (BPA). I en segon lloc, que l’expresident Rajoy podria veure’s esquitxat pel cas si finalment es confirmen les proves i les declaracions fins ara obtingudes contra ell. El que sens dubte ha posat de manifest el cas és que, si bé la pràctica del lawfare per part d’Espanya ha estat impune dins Espanya, la seva pràctica invasiva a Andorra no passarà desapercebuda, per molt que aquest petit principat pirinenc pugui estar efectivament sotmès al control d’Espanya. Fins i tot, alguns veuen el cas com la primera amenaça judicial real de Rajoy, ja que fins ara sempre ha aconseguit eludir la responsabilitat en els interminables casos de corrupció del PP. Si es confirmen els primers passos cap al seu possible interrogatori amb una eventual imputació andorrana, ens podríem trobar davant la primera condemna internacional d’un expresident europeu per un cas de lawfare. Sigui quin sigui el resultat, aquest afer de ben segur crearà una gran incomoditat política a Madrid.

El cas de Banca Privada d’Andorra (BPA)

Fins ara, el judici per la liquidació del BPA -per falses acusacions d’irregularitats i blanqueig de capitals l’any 2015- ha deixat al descobert la vinculació directa del cas amb l’”Operación Cataluña”. D’acord amb les proves aportades, hi ha poderoses raons per pensar que el banc ha estat víctima d’accions il·legals ordides des de Madrid. En el judici, l’exdirector general del banc, Joan Pau Miquel, ha parlat obertament dels contactes que havia mantingut amb representants de l’Estat espanyol en aquest sentit. Ha confirmat que el veritable motiu del traumàtic tancament del banc va ser l’obsessiva pressió que els funcionaris espanyols exercien per obtenir informació sobre els líders del Procés independentista català. Va assegurar al tribunal, que Martín Blas, cap del departament d’Afers Interns de la Policia Nacional, l’havia informat que tenia l’obligació de cooperar perquè estaven “en guerra amb el nacionalisme català”. També va revelar que l’agregat d’Afers Interiors de l’ambaixada espanyola, Celestino Barroso, l’havia amenaçat en el sentit que havia de cooperar amb el govern espanyol o “el banc morirà”. Barroso també li va fer saber que les autoritats nord-americanes havien estat informades sobre les “irregularitats” del banc, factor clau en la suspensió fraudulenta del BPA.

Va ser el 2020 quan es va presentar la querella contra el president Rajoy per part de l’Institut Andorrà de Drets Humans i l’associació d’advocats Drets. L’acusaven dels delictes de falsedat documental i “coacció a òrgans constitucionals”. L’exministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz -cervell d’“Operación Cataluña”- també va ser acusat oficialment d’amenaces, coaccions, xantatges i extorsió, mentre que altres funcionaris de l’Estat van ser acusats de coaccions contra les autoritats del Principat amb l’objectiu d’obtenir il·lícitament informació bancària sobre clients independentistes catalans -entre els quals, l’expresident Pujol i la seva família, l’expresident Artur Mas i l’exvicepresident Oriol Junqueras-. També se’ls acusava de l’enviament d’informació falsa a la Tresoreria Federal dels Estats Units per forçar la intervenció i la liquidació del BPA. Segons el parer del gerent de l’entitat, el govern de Rajoy va desplegar una estratègia política “basada en informacions falses perquè el Govern d’Andorra prengués decisions concretes i irreversibles que han perjudicat la imatge bancària del país i la credibilitat internacional”. L’esdeveniment més interessant fins ara és que les acusacions formulades contra Rajoy han estat admeses pel tribunal andorrà. Darrerament, s’han fet els primers passos legals de cara a un possible judici. Els exministres del PP Mariano Rajoy, Cristóbal Montoro i Jorge Fernández Díaz seran presumptament citats a declarar segons marca la legislació internacional. Les dues associacions de juristes implicades fins i tot han exigit que se’ls sotmetin a ordres de detenció internacionals a través de la Interpol si no compareixen als jutjats.

La petició es basa en el fet que hi ha noves proves incriminatòries que reforcen les seves acusacions. Entre elles, hi ha un informe de la Fiscalia Espanyola i una resolució de l’Audiència Nacional de data octubre de 2021, que confirmen que les notes de José Manuel Villarejo -exagent de la Policia Nacional- sobre la trama andorrana, “eren documents policials oficials”. Aquestes notes policials, que s’inclouen en el cas i van ser reconegudes i ratificades per l’expolicia Villarejo, són un dels nous elements incriminatoris de la causa contra Mariano Rajoy i els caps d’un cos policial al qual Rajoy es va referir obertament en el seu moment com a “Policia Patriòtica”, una definició reveladora d’un cos que l’advocat i politòleg Damià del Clot veu com una clara regressió a l’antic model de la policia franquista.

Què era l’“Operación Cataluña”?

Tot i que les autoritats espanyoles han fet tots els esforços perquè l’”Operación Cataluña” fos amagada sota la catifa, el cas andorrà l’ha tornat a posar en relleu mediàticament. Certament, “Operación Cataluña” va ser el nom que va rebre el pla creat pel Ministeri de l’Interior per frenar l’independentisme català l’any 2010. Es tractava de posar al descobert o cuinar casos de “corrupció” que afectessin importants polítics catalans amb la intervenció de la Policia Nacional espanyola. A les eleccions del 2012, el partit de Rajoy (PP) va filtrar informació falsa al diari madrileny El Mundo que va publicar informes apòcrifs de la UDEF sobre comptes falsos dels expresidents Mas i Jordi Pujol a Suïssa i Liechtenstein. L’estratègia es va repetir l’any 2014, pocs dies abans del Referèndum no autoritzat del 9-N sobre el futur polític de Catalunya. De nou, el diari El Mundo va publicar un informe que atribuïa un suposat compte a Suïssa a l’aleshores alcalde de Barcelona, Xavier Trias, segurament provocant que perdés les eleccions. Més tard, en un intent de desmentir la negació de Trias, El Mundo fins i tot va publicar en portada el número d’un compte fals a la Unió de Bancs Suïssos (UBS). Dies després, el mateix banc va certificar que el compte no existia i que la numeració ni tan sols era del tipus que utilitzava. Més tard, el diari Público va destapar les conspiracions de l’exministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, en una conversa gravada amb l’exdirector de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), Daniel de Alfonso, en què inadvertidament deixaven al descobert els sinistres mecanismes de frau que utilitzaven per fer “afinar” els informes dels fiscals i aconseguir els seus inconfessables objectius polítics. De moment, però, cap tribunal espanyol ha considerat oportú emprendre accions legals efectives sobre aquesta escandalosa qüestió. Heus aquí que la petita Andorra -i no la UE còmplice dels estats- és l’únic escenari on fins ara l’ús il·lícit del lawfare per part d’Espanya s’ha posat en mans dels jutges.