Dimecres, 4 d'agost de 2021 - Edició 1104
La República

La mobilització ens farà lliures

La nostra principal arma és la mobilització. La seua principal arma és la repressió. La nostra té el suport i l’empara del dret internacional. La seua és pólvora mullada. Ara més que mai. Tornem als carrers. La mobilització ens farà lliures

Josep Costa
Josep Costa 21/06/2021
Pla obert d'una estelada onejant al mig de la manifestació davant la prefectura de la Policia Nacional a Barcelona, el 20 d'octubre del 2019 (Horitzontal).

Des de Catalunya a vegades no s’ha acabat d’entendre perquè els Jordis (Jordi Cuixart i Jordi Sànchez) varen ser els primer a entrar a la presó després del Primer d’Octubre. Però només cal llegir les sentències de Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional sobre el procés per entendre-ho. L’Estat va percebre la mobilització massiva que lideraven les entitats sobiranistes com la principal amenaça al seu poder, abans i després del referèndum d’autodeterminació.

M’ho va explicar fa temps una persona que coneix molt bé el braç judicial del ‘deep state’: “Encara que sembli mentida, a Madrid veuen els Jordis com els dolents de veritat, més que els polítics. Pensen que els polítics no haurien arribat tant lluny ni s’haurien atrevit a desafiar l’Estat de la manera que ho varen fer sense la força de la gent al carrer. I pensen que qui la controlava eren els Jordis”.

De fet, això també explica per què mai no es varen plantejar deixar-los sortir en llibertat condicional, com varen sortir uns mesos la majoria de consellers. O per què Marchena és tan dur amb Cuixart en el seu recent informe contra els indults. Varen percebre que la mobilització al carrer és la principal arma que té l’independentisme i, fos o no veritat, varen atribuir als líders de les entitats civils la capacitat de controlar-la.

Curiosament, no sé si nosaltres som prou conscients que serà la mobilització el que ens farà lliures. Ni lleis, ni votacions del Parlament, ni acords de govern, ni allò que es publiqui o deixi de publicar al DOGC. La nostra principal arma sempre ha estat la gent. Per això, l’estratègia de l’Estat s’ha centrat en intentar desactivar o contrarestar la mobilització amb repressió i més repressió. Primer contra les entitats, després contra CDRs, contra vaguistes, contra el Tsunami o contra qui sigui que es mogui.

Així com la nostra principal arma és la mobilització, la seua arma per aturar-nos és la repressió judicial i la criminalització del dret de manifestació. Per això la batalla jurídica internacional és tan estratègica per afrontar la pròxima fase de la lluita per la independència. Perquè s’hi dirimeix qui guanya, si la repressió o la mobilització. De fet, aquesta batalla ja l’hem guanyada en tots els fronts, excepte en el front interior. Falta que Espanya es vegi obligada a acatar les decisions de l’ONU, del Consell d’Europa o de Schleswig-Holstein. D’aquí la importància dels recursos a Estrasburg.

És evident que els adversaris de la independència ens volen desmobilitzats. I és evident que en la mesura que no siguem capaços de sortir de casa amb la mateixa força que el 20S, l’1O o el 3O, o amb la determinació que vàrem aturar l’aeroport, ho tenim malament. No dic Urquinaona perquè crec que en diverses ocasions ha quedat clar que podem ser prou gent per desbordar i neutralitzar tota la policia que siguin capaços de reunir a Catalunya sense enfrontar-nos-hi activament. Fent-ho així el resultat pot ser el mateix però tendrem un aliat que altrament no tendríem: les instàncies internacionals de drets humans.

Als que ens volen desmobilitzats també els fa el joc la la incapacitat de corregir disciplinàriament les males praxis evidents dels cossos d’antiavalots dels Mossos i la incompetent gestió del Departament d’Interior sobre les denúncies contra manifestants. Perquè tots sabem que es jutges els protegeixen quasi sempre. I que mai no es podrà impedir que un agent de policia en l’exercici de les seues funcions presenti càrrecs contra qualsevol ciutadà a un jutjat. El que fa temps que s’hauria d’haver solucionat és aquesat impunitat amb la que actuen, i que damunt ho facin assistits per lletrats de la Generalitat, atès que això dóna a entendre que el govern també els empara.

L’altra cara d’aquesta situació és la gent que defensa que no hem de sortir a mobilitzar-nos perquè els Mossos peguen a la gent. O perquè la Generalitat els posa advocats per portar manifestants als tribunals i els jutges els acaben posant monstruoses penes de presó per delictes inexistents. Si la raó per no sortir al carrer és aquesta, la repressió guanya. Aquestes injustícies no ens han d’aturar. Si el nou govern és capaç de fer allò que l’anterior va prometre i no va complir (que faria canvis als antiavalots i que els advocats deixarien de demanar penes de presó contra manifestants, com fins ara) molt bé. Si no, que paguin el preu polític que correspongui.

És molt importat que la mobilització no s’aturi perquè les coses no van bé. En aquests moments és quan més necessària és la força de la gent. Davant el desencís, mobilització. Davant la repressió, mobilització. Davant les promeses incomplertes, mobilització. Davant estratègies equivocades, mobilització. L’1-O va quedar clar que tenim el poder. Quan vàrem dir que els carrers serien sempre nostres l’Estat ens va tenir por de veritat. I el que també és important: els polítics varen tenir por de decebre’ns.

L’escenari és més favorable que mai després que el Consell d’Europa, la principal organització europea en l’àmbit dels drets humans, ens hagi tornat a donar la raó: el que va fer Espanya empresonant part del govern i els líders de les entitats sobiranistes és una criminalització inacceptable del dret de manifestació. Toca, doncs, que alliberin presos i deixin de perseguir exiliats o ho acabarà ordenant el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg.

Som en aquest punt: la nostra principal arma és la mobilització. La seua principal arma és la repressió. La nostra té el suport i l’empara del dret internacional. La seua és pólvora mullada. Ara més que mai.

Tornem als carrers. La mobilització ens farà lliures.

(*) Josep Costa és politòleg i advocat (josep.costa@upf.edu).