Sense saber si finalment Pedro Sánchez serà capaç de convèncer el president Puigdemont que l’investeixi, ja sabem que la investidura que hagués preferit el líder de Junts serà impossible. I no només perquè a dia d’avui encara no es compleixi cap de les condicions prèvies a la negociació que va exposar a la seua conferència del 5 de setembre.
En efecte, no és cap novetat que, com a conseqüència del pas del temps, les condicions prèvies a la negociació s’han convertit en la negociació mateixa. La filosofia del pagament per endavant, per tant, ja s’ha comprovat que té les seues limitacions. Però a banda d’aquest fet, que en gran part és un incompliment imputable al PSOE, hi ha dos elements més que dificulten un acord de l’estil del que va proposar el president a l’exili.
En primer lloc, tenim el fet que l’acord entre el PSOE i ERC és clarament continuista. Els partits que ostenten la presidència del govern espanyol i la presidència de la Generalitat han optat per renovar la taula de diàleg sotmesa al marc constitucional espanyol. Evidentment, Junts pot fer uns pactes diferents, i millors, però la realitat és que investidura només n’hi ha una. Reconeixements, amnistia o traspassos de competències no poden ser a la carta. Hi haurà el que aprovi Sánchez, ho pacti amb qui ho pacti. Potser hi podria haver dos verificadors o dues meses de negociació, però això el que faria seria devaluar-ne el paper.
Amb el poder que els dona comandar els govern de Madrid i Barcelona, PSOE i ERC ja han acordat que aquesta legislatura sigui per fer el mateix que han estat fent els últims 4 anys (5 si comptam des de la moció de censura contra Rajoy). Junts pot fer pactes diferents amb Sánchez, però el que necessitaria en realitat seria impugnar i reescriure el pacte entre socialistes i republicans. Altrament, serà molt difícil negar que els de Puigdemont més que imposar una nova estratègia, s’han acabat adaptant a l’estratègia i al marc prèviament fixat per la rendició d’ERC.
La segona part del problema és obvi després de la irrupció de l’Audiencia Nacional a les negociacions. Però no hauria de sorprendre ningú. Si de cas, la novetat és que això hagi pogut agafar ningú per sorpresa. Totes les negociacions importants d’ERC amb el PSOE també han tengut ensurts semblants. O ningú no recorda, per exemple, com el Tribunal Constitucional va intentar aturar la tramitació de la reforma del Codi Penal per derogar la sedició? O com els tribunals han deixat en paper mullat la reforma de la malversació?
La posició negociadora de Puigdemont és molt més forta que la d’ERC. Però la posició de Sánchez és més feble que quan no depenia de Junts. Ell ni pot ni vol complir amb totes les exigències que se li plantegen des de l’independentisme. Ell necessita els vots per a ser investit i després ja es veurà. A més, cal tenir en compte que l’Estat és també el govern, però no és només el govern. I no cal dir que ja s’ha posat de manifest que no li permetran fer tot el que potser estaria disposat a fer.
Curiosament ningú no va definir millor la situació que el president quan va afirmar que “el PSOE és masover d’una finca que té un propietari”. I ja se sap que els masovers no tenen la potestat de fer canvis estructurals a una propietat que no és seua. I això, fer canvis estructurals, seria l’únic que faria realment diferent la segona investidura de Sánchez respecte de la primera. Potser el líder socialista hi estaria disposat, però està clar que no el deixarien.
Espanya és irreformable, perquè els que poden canviar-la no volen i els que voldrien no poden. Només amb un conflicte inèdit des de fa 80 anys (tots ens entenem) es poden fer canvis estructurals. I, ai las, ja sabem tot això què significa per a l’independentisme. El conflicte social i polític necessari per extirpar l’extrema dreta de les estructures de poder espanyoles és immens. Sánchez no pot ni somniar amb guanyar-lo sense fer seua tota la força de l’independentisme català. Entregar-li aquesta força per part nostra seria la claudicació definitiva. Com més conflicte hi hagi entre les dues Espanyes, més risc d’acabar satel·litzats per l’Espanya amable.
Però tot això ja ho sabíem. Podem deixar ja de perdre el temps ja?
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
