Ara fa un mes, el 14 de setembre, el president Salvador Illa va fer una conferència solemne al Museu Marítim de Barcelona, que, amb el títol de «El futur és aquí», feia balanç dels dos primers anys de legislatura del govern del PSC. El títol ja és significatiu perquè fer balanç d’un govern hauria d’implicar examinar el passat i no pas el futur, però quan mirar enrere tot són ombres i desgovern no et queda altra alternativa que la pastanaga del venidor, sempre que et pensis que els ciutadans de Catalunya actuen com els ases amb les pastanagues.
Illa va repetir un argument que durant dos anys ha utilitzat per emmascarar la inoperància governamental: davant dels anys de convulsió, ofereix estabilitat i serenitat. S’ha d’entendre que per convulsió es refereix a la reivindicació dels catalans per exercir el dret a l’autodeterminació, i que per estabilitat i serenitat es vol enaltir una soporífera i fallida gestió dels consellers del seu govern. S’ha de ser políticament molt miop per no veure que Catalunya està immersa en una greu crisi de país i que el partit que governa és incapaç de gestionar-la. Educació, sanitat, habitatge, Rodalies, seguretat, immigració o llengua són, entre moltes altres (com l’agricultura, la ramaderia, la pesca, les universitats, la justícia, l’administració, el treball o l’acció exterior), algunes de les polítiques sectorials que en aquests moments estan potes enlaire i sense rumb governamental.
En educació, Illa va anunciar 2.500 milions per climatitzar els 2.530 centres públics fins al 2031 i va proposar un gran debat per arribar al 6% d’inversió educativa. És a dir, després de dos anys governant, ara anuncia que d’aquí a cinc anys les escoles estaran en millors condicions climàtiques i que, després de persistents protestes del professorat i de reiterades mostres de resultats educatius negatius, ara convé un debat sobre l’educació a Catalunya. El sistema educatiu no demana que s’iniciïn debats estèrils de país, sinó polítiques responsables i diligents d’una Conselleria d’Educació i Formació Professional per ara inoperant.
La crisi sanitària catalana es pot resumir a partir de la pressió assistencial, les dificultats d’accés als serveis, els problemes de personal i recursos, les tensions laborals entre els professionals sanitaris i l’Administració i les mancances estructurals del sistema que segueixen alimentant el malestar al sector. La Conselleria de Salut està absolutament desbordada i, de moment, ha estat incapaç de donar respostes satisfactòries.
La crisi de l’habitatge a Catalunya, que fa molts anys que s’arrossega, és insostenible, amb preus de compra i de lloguer cada vegada més difícils d’assumir i amb una oferta insuficient d’habitatge assequible. La resposta dels socialistes no poden ser promeses d’inversions a mig o llarg termini, ni buscar culpables fora del govern. La crisi de l’habitatge obliga a fer balanç de les responsabilitats governamentals, sobretot tenint en compte que el PSOE ha governat l’Estat espanyol durant 30 anys, el PSC ha liderat el govern de Catalunya quasi un dècada i que la ciutat de Barcelona ha tingut durant 35 anys un alcalde socialista (més els set anys d’Ada Colau i la coalició amb el PSC). Molts anys de responsabilitat governamental amb unes dades que qüestionen l’eficàcia de les polítiques impulsades i que, més enllà de les promeses fetes, exigeixen resultats concrets en la construcció d’habitatge públic.
La crisi de Rodalies és probablement la que explicita millor el desgavell del govern català i el caos en què està immersa la Conselleria de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, de qui, per cert, també depèn l’habitatge. Sembla mentida que es puguin acumular tants retards, tantes avaries, tants talls de línies i tanta manca de fiabilitat en el transport ferroviari de Catalunya. El Govern de Salvador Illa no només ha estat incapaç de trobar solucions als problemes de mobilitat diària de milers de catalans, sinó que tampoc ha estat capaç de donar mínimes explicacions als afectats.
La percepció d’inseguretat i la preocupació per la delinqüència, que actua amb armes de tota mena, fa que la manca de seguretat sigui una preocupació social i estigui al centre del debat públic. Des de la Conselleria d’Interior i Seguretat Pública no s’actua ni amb eficàcia, com demostren les dades delinqüencials, ni amb transparència sobre els tipus delictius o sobre els seus actors. El relleu de Josep Lluís Trapero com a director general de la Policia, enmig de moltes tensions dins de la conselleria encarregada de garantir l’ordre públic, no casa amb el relat de l’estabilitat i cohesió del Govern.
També és un fet evident que la immigració ha estat molt mal gestionada a Catalunya. El Govern no ha trobat solucions integrals al repte dels fluxos migratoris ni ha pogut garantir una acollida efectiva, amb accés al treball i als serveis públics. Tampoc s’ha afavorit la integració ni la cohesió social, i el president Illa s’ha dedicat a alimentar volgudament el discurs d’Aliança Catalana sobre aquesta qüestió. Mentrestant, la conselleria competent, la de Drets Socials i Inclusió, segueix en el punt de mira de la Sindicatura de Comptes pel cas de la DGAIA i de pagaments indeguts en altres prestacions, i el canvi de conseller que es va fer el passat juliol no ha comportat un canvi de rumb.
Finalment, si hi ha un àmbit on el contrast entre discurs i realitat resulta especialment dolorós és la llengua. El català continua afrontant dificultats per consolidar-ne l’ús social, especialment en àmbits quotidians i en les relacions amb serveis i comerços. Els dos anys de govern del PSC han permès constatar tres realitats. La primera és que el Pacte Nacional per la Llengua, com ja denuncien alguns dels signataris, no ha suposat cap punt d’inflexió per al català. La segona és que el govern socialista, en coherència amb el que ha defensat el PSC en els darrers anys, no vol que la llengua pròpia de Catalunya sigui necessària per viure-hi, ni que sigui possible viure plenament en català. I la tercera és que crear una Conselleria de Política Lingüística no necessàriament vol dir enfortir la llengua catalana ni canviar els hàbits lingüístics, i tampoc serveix per modifica la ideologia lingüística del partit que governa.
Aquesta és la “normalitat” autonomista que representa Salvador Illa: ser incapaç de gestionar les múltiples crisis que hi ha a Catalunya i basar l’acció de govern en la improvisació, la desil·lusió, l’avorriment i la desconnexió dels catalans. La debilitat i la inexperiència governamental fan preveure una segona part de la legislatura amb més pena que glòria i, ben aviat, sense el PSOE al govern espanyol.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona
