Sembla que entre les múltiples seqüeles nefastes del Procés, haurem de comptabilitzar-hi el sorgiment d’una fornada d’orfes polítics. D’una fornada més nombrosa que no pot semblar, perquè molts dels integrants malgrat tot seguiran votant, exercint una abstenció potser més rumiada que un vot o fins militant en algun dels partits independentistes amb què ja no s’identifiquen, per ves a saber quines raons.
Proclamar que no hi ha un partit prou bo o decent que mereixi ser votat, pot tenir un punt de supèrbia egolàtrica o potser és el resultat de creure’t amb dret a pontificar a tort i a dret. Ara bé, no pot pas negar-se que els tres partits que van liderar el moviment polític que va dur-nos a anunciar una efímera independència de tot just uns quants segons, després de la votació del malaguanyat referèndum de l’U d’Octubre, han esdevingut autèntics rodets capaços d’aixafar il·lusions, fomentar l’abstencionisme i convidar a la desmobilització. Cadascun ha competit amb els altres per veure qui balafiava més eficaçment el colossal suport polític acumulat durant els engrescadors anys anteriors al referèndum. S’ha de reconèixer que han excel·lit a malbaratar el propi suport polític i a empènyer a què els altres antics companys de viatge fessin el mateix, no fos cas que en quedés cap d’immaculat. Si això hi afegim el sorgiment impetuós d’Aliança Catalana, una amalgama de nacional-populisme islamòfob i de cabdillisme salvífic, que pastura en el terreny adobat pels corrents contraris al sistema polític i econòmic que ha impulsat la desindustrialització d’Occident, alhora que l’omple d’immigració pobra per mantenir un sector serveis de baix valor afegit i sous precaris, és fàcil d’entendre els motius pels quals tants independentistes se senten orfes.
Jo també me’n sento, tot i que milito de fa anys i panys en el mateix partit. Me’n sento perquè crec fermament que Catalunya necessita, com el pa que es menja, un gran força que ocupi el carril central de la socialdemocràcia liberal progressista i propugni un model de país sobirà i amb un sistema de partits autocentrats nacionalment que, mentre no gaudeixi del seu propi estat o d’una forma d’estatalitat que li atorgui el control del seus impostos, de les seves infraestructures, dels seus fluxos immigratoris i de tots els elements de poder per preservar la seva identitat nacional, prioritzi l’entesa amb les altres forces independentistes per tal de governar Catalunya i per impulsar des del Parlament la seva renacionalització.
Em refereixo a una força que no estigui lligada a cap d’espanyola similar i que no combregui amb polítiques populistes d’esquerra o d’extrema esquerra, com les que no deflacten l’IRPF dels sous per sostenir un escut social indiscriminat que escampa la cultura del subsidi sense contrapartides. Com les que han bastit l’Espanya Radial abocant-hi recursos sense parar, mentre no invertien a Rodalies condemnant els usuaris a un calvari sovintejat. Com les que en lloc de buscar una entesa entre els petits tenidors i els estalviadors modestos (que podrien invertir en comprar i reformar habitatges) amb l’administració per tal d’incrementar l’oferta de lloguer a preus raonables, criminalitzen els darrers. Els criminalitzen titllant-los de rendistes paràsits, com a estratègia per culpar-los de la inacció pública que no ha invertit en habitatge protegit i ha permès, irresponsablement, una immigració pobra desbocada que ha fet disparar la demanda i els preus. Em refereixo, també, a una força que fomenti l’esperit emprenedor i el talent alhora que la redistribució de riquesa i la igualtat d’oportunitats. A una que vetlli per consolidar un l’ampli ventall de classes mitjanes, que inclogui els qui aspiren a ser-ne i s’hi emmirallen, per tal que constitueixin un pilar fonamental de la societat i un element capaç d’atorgar-li estabilitat i gruix cívic.
El problema és que aquesta força que reivindico com a imprescindible per tal d’avançar cap a la sobirania, falcar els drets civils i democràtics, enrobustir la nació i evitar que s’estripi socialment, econòmicament, lingüísticament i demogràficament, avui resta diluïda. Opera dins d’una estratègia que només beneficia al PSOE i que conduirà a què el seu peó servil, el PSC, el principal puntal que sosté l’espanyolitat de Catalunya i ha estat la matriu ideològica de Ciutadans, segueixi manant-hi anys i panys. Que hi segueixi manant malgrat no tenir una majoria clara, alhora que la desnacionalitza i la converteix en un instrument electoral subordinat per tal de retenir el poder a Madrid o per recuperar-lo, amb l’excusa que ara cal combatre el feixisme dins d’un front espanyol, malgrat que mai no ha volgut extirpar-lo de les entranyes de l’Estat amb l’excusa de la reconciliació entre les “dues espanyes”
