La publicació a primers d’aquest any de Fire and Fury: Inside the Trump White House del periodista Michael Wolf, va plantejar cruament davant l’opinió pública mundial la possibilitat que el president d’Estats Units Donald Trump no estigués capacitat ni intel·lectual ni emocionalment per a exercir el càrrec. Wolf, que de la mà de l’exassessor del president, Steve Bannon, va consultar més de 200 testimonis, descriu en el seu llibre un tipus obsessiu, paranoic i d’un narcisisme repugnant. El retrat va irritar tant el multimilionari que aquest va intentar evitar per tots els mitjans que sortís el llibre. A més, el totpoderós líder va fer que Ronny Jackson, el metge de la Casa Blanca, comparegués davant dels mitjans de comunicació per a donar explicacions del seu estat de salut. Segons Jackson, per cert, una salut excel·lent malgrat l’excés de pes provocat pel consum de menjar ràpid, les galetes Oreo i fins a dotze llaunes de refresc diàries.
A algú li pot semblar exagerat que la pressió arterial d’un president o un problema congènit cardiovascular, hagi d’influir en la idoneïtat de qui ha de manar, però, ben mirat, la salut dels dirigents no pot ser cap assumpte menor, especialment quan es tracta de la salut mental. Tot plegat, les decisions que adopten els polítics afecten la vida de milers de ciutadans i en una societat mínimament avançada, compromesa amb la res pública, aquesta hauria de ser una qüestió de màxim interès.
Com sigui, evidentment no sempre és fàcil saber quan als dirigents polítics -qualsevol tipus amb poder, per exemple un jutge o un fiscal- se’ls en va el cap o bé depenen d’unes pastilles per a poder assumir en el dia a dia el pes de tanta responsabilitat com és la de manar un país o un partit amb aspiracions de fer-ho. I no és fàcil perquè els polítics són els primers en amagar-ho per no veure’s perjudicats electoralment.
La història en va plena d’exemples. Richard Nixon, el gran mentider, era un alcohòlic que, a més, ratllava la psicosi. Kennedy patia la malaltia d’Addison, un problema de les glàndules suprarenals que li van tractar amb testosterona i esteroides obrint-li una gana de sexe pantagruèlica. La malaltia, a més, va normalment acompanyada de nombrosos trastorns psiquiàtrics. L’excessiu Boris Ieltsin també li tirava a l’ampolla que donava gust i tenia el cor més recosit que una nina de drap.
Molts polítics han adoptat decisions fatals degut al seu estat de salut, alguns víctimes del que es coneix com la síndrome d’hybris, una mena de borratxera de poder quan aquest s’ha exercit durant molt temps i sense gaires restriccions i que hauria afectat personatges com George W. Bush o Toni Blair, el comportament dels quals va ser la meitat d’estrany que el d’Aznar.
Doncs bé, i si els líders de l’extrema dreta espanyola tenen problemes de salut i va i resulta que arriben algun dia a la Moncloa després de superar els seus propis caníbals i gràcies a l’existència d’una societat espanyola dominada per la intoxicació informativa i el nacionalisme més atàvic d’Europa occidental?.
Certament, hi ha molta gent que comença a pensar-ho. El líder del PP, Pablo Casado, fa coses molt estranyes. Tot i les evidències que apunten a que s’ha tret la majoria dels seus títols acadèmics en la tómbola de la universitat de Cifuentes and cia, insisteix en assegurar l’autenticitat dels mateixos i, fins i tot, es permet recordar en públic que les mentides li van costar el cap a Nixon. Casado és immune a la crítica i un addicte impenitent a la retòrica ofensiva. No importa que la premsa li hagi aixecat la camisa amb això dels màsters de pega ni que una jutgessa apreciï indicis de responsabilitat penal en la seva actuació. Tant se val. Nimietats. Ell està per damunt de la llei i de la realitat i això és el que li permet passejar-se per Catalunya com si fos un reietó feudal malgrat que el PP sigui, ara i aquí, un partit residual. O aquest menyspreu de la realitat li permet, també, amenaçar a la meitat dels catalans amb la repressió policial, la mateixa repressió que es va utilitzar contra ETA al País Basc. Realment es creu que això d’aquí és com l’Euskadi dels anys de plom o només menteix, una vegada més, per a guanyar-se el jornal encara que la seva mentida, com les mentides dels psicòpates, facin mal a molta gent?.
Altrament, Casado és un tipus que reivindica la seva joventut i el futur enfront d’una esquerra que titlla de passat, emmirallada amb règims totalitaris de signe roig. Això no obstant, es comporta com un cadell del Partido Nacionalista Español (PNE) del neuròleg Albiñana, més tradicionalista i ultrareaccionari que la mateixa tribu de José Antonio Primo de Rivera mentre es nega a remoure la mòmia de Franco que seria com furgar en els orígens feixistes del partit que lidera.
Al líder taronja, Albert Rivera, ja fa molt temps que se’l veu molt i molt sobreexcitat. Es corda i es descorda la jaqueta compulsivament, es duu la mà al bescoll, al nas… parla amb agressivitat, amb els ulls esbatanats. La cosa és tan exagerada que les xarxes, sempre malicioses i irresponsables, van plenes sobre la seva suposada addició a la cocaïna. El mateix Monedero ho va apuntar jocosament en un programa de televisió i, Rivera, el va denunciar. Després, va desmentir l’extrem en una entranyable entrevista amb la periodista Susanna Griso. Rivera, va assegurar amb fermesa, amb la d’un pare que nega als seus fills haver fet ni una sola xumada d’un canut, que mai no havia consumit cocaïna. Com sigui, es veu que no veure’s encara de president d’Espanya l’ha tret de polleguera, l’ha alterat. Se n’havia fet moltes il·lusions, pobre de manar els tancs, controlar la caixa dels cabdals, mirar per damunt dels muscles els factòtums de l’alta judicatura que en Espanya són com uns autèntics Merlins.
Tot en ell resulta estrany, contradictori, amenaçador, poc equilibrat. Rivera, per exemple, parla de concòrdia contínuament, però, ningú com ell -a excepció de la seva acòlita Arrimadas- ha atiat tant el foc de la confrontació en Catalunya. El seu és un discurs obsessiu, carregat de ressentiment, inquietant que alarmaria qualsevol psiquiatre que li volgués bé.
Pateixen tots dos alguna estranya síndrome?. Possiblement no ho arribarem a saber mai però faríem bé d’estar alerta per saber, si més no, del mal que hem de morir o per poder denunciar-ho si no ens tanquen abans, clar.
Francesc Viadel
