Fa tres anys, en el Consell Nacional d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), vaig creure —ingenu de mi— que encara quedava un bri d’honestedat política en la cúpula del partit. Veníem d’una trompada electoral històrica a Madrid, passant d’11 a 7 diputats. En aquella reunió, Gabriel Rufián va demanar disculpes per la davallada i es va comprometre solemnement davant de la militància a recórrer Catalunya, poble a poble, per entendre on ens havíem equivocat. Recordo perfectament que vaig demanar la paraula per agrair-li el gest i el vaig convidar formalment a visitar l’Alt Empordà. La resposta? El silenci. Ni va trepitjar la nostra comarca, ni tampoc la resta d’un territori que només utilitza com a decorat quan hi ha campanya.
El full de serveis de Rufián és el manual perfecte de l’oportunisme. Va aterrar a Santa Coloma de Gramenet prometent el cel i la terra per a l’alcaldia, però després del fracàs electoral, va deixar els electors i el grup municipal absolutament tirats. Catalunya i els seus municipis li importen ben poc; la seva prioritat sempre ha estat el focus mediàtic de Madrid, on recentment ha acabat per reventar el grup parlamentari a base de supèrbia i actituds intolerables.
Les conseqüències d’aquest lideratge tòxic estan a la vista de tothom. Montserrat Bassa va plegar fastiguejada d’unes maneres de fer insuportables. Diputats històrics i compromesos com Jordi Salvador i Pilar Valluguera també marxen dient les coses pel seu nom. La purga interna ha estat implacable: han fet fora Marc Àlvaro de les llistes al Congrés per enviar-lo al Senat per ordre i gràcia d’un Rufián que actua més com un quadre de Podem que com un militant d’esquerra nacional. I la maquinària no s’atura.
Mentre destrueix les estructures del partit i es dedica a despotricar amb acusacions greus contra els companys del viatge independentista, Rufián ja s’ha assegurat el seu futur personal lluny del dia a dia dels catalans. S’ha instal·lat a viure al País Basc, on precisament pot beneficiar-se de les ajudes al lloguer i a la compra d’habitatge habitual —mesures, per cert, clavades a les que proposava Junts i que ell tant criticava—.
La darrera provocació és el menyspreu flagrant cap a la llengua. Ara que per fi es pot parlar català al Congrés dels Diputats gràcies a una lluita històrica, Rufián s’obstina a parlar en castellà, provocant deliberadament el seu propi partit i ignorant el mandat d’aquell Consell Nacional que li va exigir respecte cap al nostre idioma. Fa vida en castellà, pensa en espanyol i utilitza les sigles d’ERC amb l’únic objectiu de mantenir el sou i la cadira.
A la propera legislatura, segurament ja no tindrà aquest «problema» de triar llengua a Madrid; l’avenç de la dreta i l’extrema dreta amenaça amb liquidar el català a les institucions de l’Estat. Però a ell tant li fa. Gabriel Rufián ja ha obtingut el que volia d’Esquerra: una plataforma de lluïment personal a costa d’un projecte polític que ha deixat completament esmicolat.
