Dimecres, 4 d'agost de 2021 - Edició 1104
La República

Hiperventilats turboindepes

Els “hiperventilats i els turboindepes” de les xarxes són imprescindibles per evitar que s’imposi la renúncia definitiva a l’1O.

Josep Costa
Josep Costa 11/07/2021
Un home vota a la consulta popular sobre la independència d'Arenys de Munt, el 2009 (horitzontal)

Hi ha gent que no en té prou amb tenir pràcticament el monopoli de les tertúlies i els mitjans tradicionals que necessita també desacreditar o criminalitzar qualsevol expressió discrepant a les xarxes socials. Per això, la “bombolla de Twitter” és un dels principals enemics de la nova pantalla de diàleg i concòrdia que ens proposen els enterradors de l’1O.

Les xarxes socials són una eina molt potent. Malauradament han estat utilitzades com a eina de propaganda i desinformació per moviments reaccionaris i extremistes, però és indiscutible que han servit per apoderar la majoria dels moviments socials i revolucionaris del món. Per això els règims autoritaris les intenten controlar o directament les tanquen. A vegades sembla que a alguns els agradaria poder fer el mateix a ca nostra.

És evident que cap xarxa social no és representativa de tota la societat. Però també és cert un missatge viral pot fàcilment arribar a més gent que no oients té el programa de ràdio més escoltat, més que espectadors té el Telenotícies més vist o més que lectors té el diari més llegit. I rarament els missatges virals són els que defensen l’statu quo o els interessos de l’establishment.

A Catalunya, per aquestes raons, Twitter ha estat i segueix sent un canal molt utilitzat per a la mobilització independentista. Ningú no pretén que allò que s’hi diu sigui representatiu ni tan sols del conjunt de votants independentistes. Però sí que ho és, crec, dels militants i els activistes. Dels qui han organitzat les consultes, el 9N, l’1O i les grans movilitzacions, per exemple.

Menystenir, estigmatitzar o criminalitzar “la bombolla “turboindepe” de Twitter suposa bandejar el gruix d’activistes que ha defensat les urnes, s’ha mobilitzat sempre que ha calgut, ha participat en sopars grocs o ha posat diners per pagar fiances. I això no és poca cosa, perquè sense els activistes i militants que dominen a les xarxes es poden guanyar unes eleccions, però no es pot fer la independència.

Els militants i activistes més mobilitzats, que enlloc són representatius del conjunt dels votants d’una opció o de la societat en general, són sempre els més disposats a assumir riscos i sacrificis. I per suposat, solen dedicar el seu temps a la causa sense obenir-ne res a canvi, més que la satisfacció de lluitar per quelcom en què creuen fermament. Per això són també, amb tot el dret del món, molt exigents amb els partits i els líders del moviment.

Els polítics i opinadors que ara construeixen el seu discurs en contraposició als “hiperventilats” de “la bombolla” haurien d’explicar per què actuen com si mai més no haguessin de necessitar aquest gruix de gent per a res. Com pensen “tornar-ho a fer” sense ells? O és que potser han renunciat a qualsevol via independentista que els necessiti? La resposta que s’intueix és preocupant.

No vull defensar les formes agressives ni els excessos verbals que es cometen a Twitter. Ni molt menys les campanyes organitzades que s’hi esdevenen. N’he estat víctima i sé perfectament que és quelcom molt desagradable. Massa vegades entra en terreny del Codi Penal, fins i tot. Però tampoc no vull contribuir a fer d’aquest ambient l’excusa per deslegitimar la crítica i l’exigència política.

Hi ha qui ara es queixa que li retreuen les incoherències o l’assenyalen com a traïdor. A vegades és gent que d’aquest assenyalament n’havia fet un esport nacional. Igual com de l’exigència i la pressió social. És només ara que se li gira en contra que ho denuncia. Quan anava dirigida a d’altres no només s’aplaudia sinó que auqestes actituds s’incentivaven.

No sé de qui és la idea que per convèncer gent que no és independentista que se sumi a la causa de la República Catalana cal insultar i renegar d’una part dels que ja són independentistes. Però com a estratègia, té alguna llacuna. Sobretot si qui es vol excloure del moviment són els activistes més exigents i mobilitzats. Sense ells, cal insistir-hi, no farem la indepèndència.

Més enllà d’actituds concretes que són completament rebutjables, allò que anomenau els “hiperventilats” i els “turboindepes” són els nostres millors actius. Potser no són suficients numèricament per canviar el resultat de les eleccions. Però són prou forts qualitativament per canviar la història. Amb 50.000 vots no entres al Parlament, però amb les mateixes persones disposades a tot fas el 9N, l’1O i moltes coses més que no cal enumerar però tots tenim presents.

No cal ser gaire perspicaç per adonar-se que algunes persones fan tanta nosa perquè no han canviat de discurs ni plantejaments en els últims anys. Qui més interès té en silenciar-los i desacreditar-los són justament aquells que han fet un gir de 180 graus i són incapaços de donar una explicació creïble. Però si tu el titlles d’”hiperventilat” només per seguir dient allò que tu també deies i ara has deixat de dir, potser no tens dret a queixar-te tant que et digui traïdor.

En definitiva, els “hiperventilats” i els “turboindepes” de les xarxes són imprescindibles per evitar que s’imposi la renúncia definitiva a l’1O. I quedi clar, els radicals no són ells per seguir defensant el mandat del referèndum sinó els qui persegueixen milers de persones per haver-lo organitzat.

(*) Josep Costa és politòleg i advocat.