Dimarts, 20 d'octubre de 2020 - Edició 817
La República

Felip VI: el darrer tsar d’Europa?

El seu discurs va provocar una nova caiguda de popularitat del rei a Catalunya i un auge irrefrenable de suport a una implantació de la República, sigui catalana o espanyola

Toni Strubell i Núria Bassa
Toni Strubell Núria Bassa 16/10/2020

Publicat a www.braveneweurope.com

Si bé les monarquies liberals generalment tenen el monarca com a màxima “garantia” de la seva estabilitat, unitat i tradició, a Espanya s’ha pogut constatar en els darrers anys com el seu s’ha convertit en una font permanent de conflictes després de dècades de corrupció familiar i la seva creixent identificació ideològica amb els postulats de l’extrema dreta nacionalista. En aquest sentit, l’actual rei Felip VI està mostrant una greu manca de voluntat d’actuar com a figura de consens i intermediari discret en qüestions clau – com fan d’altres monarques – tot adoptant un paper polític autoritari que elimina tot rastre de moderació i imparcialitat en temes com ara la qüestió catalana.

Avui dia l’Estat espanyol es diferencia d’altres estats europeus pel fet que la crisi creada pel COVID19 és només un dels greus problemes que l’afecten i que l’arrosseguen cada dia més a prop del col·lapse. L’Estat espanyol no només està evidenciant una de les pitjors gestions mundials del Coronavirus – segons ha denunciat la mateixa OMS – sinó que el mateix FMI el considera un dels estats més mal posicionats per a la recuperació econòmica al 2021. Però a aquesta realitat encara cal afegir-hi que el seu cap d’Estat – que en gran mesura ha estat absent de la lluita contra el Coronavirus – es troba a l’epicentre d’una crisi institucional de proporcions inimaginables des de fa alguns anys. Per a molts observadors internacionals ja no queda clar si Felip VI representa la tradicional “estabilitat” que se suposa que els monarques han d’inspirar als seus països, o si bé s’ha convertit en una font de greus conflictes institucionals i confrontació social.

Darrerament, les coses han empitjorat tant per a la imatge pública del rei Felip VI que 183 dels seus seguidors més incondicionals (des de polítics unionistes fins al desprestigiat Plácido Domingo, la barroera Belen Esteban o fins i tot algun torero) han hagut de recórrer a la redacció d’un ranci Manifest a favor seu sota l’ultramuntà títol de “¡Viva el Rey!”. Certament, l’anyal petició de salvar el gall dindi nadalenc a la Casa Blanca pot semblar menys pintoresc. De sobte, un dels monarques suposadament més mediàtics d’Europa s’ha vist confrontat per una hostilitat gairebé general en les seves visites a molts llocs d’Espanya. La seva recent visita a Barcelona, per exemple, va fer que la ciutat prengués l’aire d’unes maniobres de l’OTAN amb franctiradors policials als terrats i un quilòmetre quadrat perimetrat on ni els seus escassos partidaris eren visibles. Una gran cadena humana de manifestants i grans pancartes (diverses de les quals inexplicablement retirades d’edificis per la policia) van evidenciar el rebuig de la ciutat al rei que no va ser rebut ni per l’alcaldessa Ada Colau ni per cap membre d’un govern català que actualment no té president (després de la suspensió de Quim Torra la setmana anterior, 6/10). Certament, Catalunya, amb un índex de popularitat actual d’1,8 sobre 10 (1 = molt poc popular i 10 = molt popular), és el territori on menys simpaties té Felip VI i on més institucions públiques (Parlament, ajuntaments, etc.) hi han mostrat la seva desafecció fins al punt de demanar-se l’abdicació.

El discurs d’extrema dreta del 3 d’octubre de 2017

El motiu principal del rebuig català al rei prové d’un discurs pronunciat el 3 d’octubre de 2017, dos dies després del Referèndum d’independència de Catalunya. Felip VI aleshores va voler deixar clar qui manava en liderar el discurs de l'”a por ellos” adoptat a Espanya per fer front a Catalunya. Amb el suport de les forces vives que sempre s’havien posicionat al seu costat des de l’inici de l’anomenat Règim del 78 (poder judicial, exèrcit, Guàrdia Civil, mitjans de comunicació, Ibex-35, etc.), la Corona va prendre les regnes de l’Estat i va donar llum verda a un dur període de represàlies ideològiques, empresonaments i repressió que encara està en curs, trobant-se avui més de 2.800 catalans perseguits davant la passivitat de l’EU. Aquell vespre, en una emissió televisiva especial, el rei espanyol va fer un discurs irresponsable i d’una mal dissimulada agressivitat contra els catalans. D’aquesta manera s’allunyava del tot del paper d’àrbitre que s’espera d’un cap d’estat. La insòlita duresa de les seves paraules feia pensar que es prenia com una mena d’ofensa personal el fet que més de dos milions de catalans haguessin votat a favor de la independència i la creació d’una República catalana independent.

Felip VI, amb un rictus a la cara i acompanyat d’un gran retrat amenaçador de Carlos III (portant un bastó negre – vegeu la imatge), no només va donar el toc de sortida i vistiplau a la resposta repressiva de l’Estat a l’1 d’octubre, sinó que va fer algunes reflexions que indirectament incitaven el Govern de l’indecís Mariano Rajoy a prendre mesures immediates. Aquestes van ser les paraules amb què va posar en marxa la maquinària repressiva que s’havia d’implementar mitjançant l’aplicació de l’article 155 de la Constitució: “….. davant d’aquesta situació extremadament greu, que requereix el ferm compromís de tothom en l’interès general, correspon als legítims poders de l’Estat de garantir l’ordre constitucional i l’activitat normal de les institucions, la validesa de l’Estat de dret i l’autogovern de Catalunya, basats en la Constitució i l’Estatut d’autonomia“. Mai Isabel II d’Anglaterra va dir res semblant sobre el conflicte irlandès on s’hi produïen centenars de morts, entre elles la d’un oncle del príncep Carles.

El que s’ha vist amb el temps, i al contrari del que es pensava, el primer ministre, Mariano Rajoy, no havia estat partidari que Felip VI pronunciés aquell discurs en contra del repte independentista del president català Carles Puigdemont sinó que va ser el rei Felip que hi va insistir. Tot i que potser no sabrem mai qui va escriure aquell dur discurs, del que sí podem estar segurs és que el seu inspirador intel·lectual va ser l’home que el va pronunciar. Només aquest factor confirmaria que Felip VI és segurament un dels monarques més políticament intervencionistes i autoritaris d’Europa. Per contra, és un rei que no ha prestat en cap moment la més mínima atenció a les necessitats i preocupacions del poble català tal com recullen les seves institucions democràtiques.

Per altra banda, i vist des del punt de vista històric, el discurs reflecteix a la perfecció l’actitud del seu besavi Alfons XIII, que va avalar plenament el cop d’Estat del general Miguel Primo de Rivera de l’any 1923. En aquella ocasió també, la intenció del monarca era tancar la porta a les demandes dels nacionalistes catalans i posar fi al que anomenava l'”exclusivisme malsà” de què –deia- gaudia Catalunya. I això que era la legislació espanyola que permetia l’autogovern català existent. Com veiem, la història es repeteix doncs: per salvar Espanya – fins i tot per salvar Catalunya dins d’Espanya – la monarquia està disposada a prendre mesures dràstiques contra la voluntat del poble català i les seves institucions. El que és encara més greu és que ho fa transgredint el marc del dret espanyol i internacional.

En resum, podem dir que al seu discurs – del que ara ha fet tres anys – el rei va cometre-hi el greu error d’ignorar completament la població independentista, com si fossin una minoria exaltada, saltant-se així el paper de moderador que li atorga la Constitució. Igualment, va defraudar la gent que, tot i no ser independentista, vol una solució política a la crisi. D’una forma irresponsable, va mostrar més preocupació per salvar la monarquia que no per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. El seu discurs va provocar una nova caiguda de popularitat del rei a Catalunya i un auge irrefrenable de suport a una implantació de la República, sigui catalana o espanyola.

El futur

 

Tot i el Manifest a favor seu i la posada en dansa de la maquinària del Deep State, el futur de la monarquia espanyola pot no ser tan certa com alguns voldrien. Certament, els intents de protegir Felip dels constants escàndols de la família Borbó han requerit uns esforços èpics. No només s’ha hagut de fer front a les corprenedores acusacions de Corinna Larsen, l’ex-amant del rei emèrit Juan Carlos, per les amenaces que aparentment havia rebut dels intermediaris de la família reial. També han hagut d’encaixar les seves revelacions sobre la participació directa de Felip VI en les corruptes activitats del seu pare. Malgrat la poc creïble operació de “rebuig” públic de Felip al seu pare, un pas que va comportar la misteriosa fugida de Juan Carlos a Abu Dabi (país sense conveni d’extracció amb Suïssa) – l’actual rei no ha pogut deixar de contagiar-se de la imatge del seu pare.

Res no havia estat igual per als Borbons des de l’abril de 2012, quan un accident a Botswana va mostrar la poc exemplar vida privada del monarca amb el suposat ús de fons públics per mantenir i indemnitzar les seves amants. La popular imatge que Juan Carlos havia cultivat com a benintencionat “campechano” va caure en picat al mateix temps que arribava la condemna al seu gendre, Iñaki Urdangarin, per corrupció en el cas Nóos en què no quedava gens clar que Juan Carlos no hi hagués tingut a veure. En paral·lel a això, apareixien noves interpretacions sobre el fosc paper de Juan Carlos en l’intent de cop d’estat del 23F, arribant-se a afirmar que ell mateix hi estava al darrere. Fins i tot va començar a ser perseguit per reclamacions de paternitat no reconeguda, una de les quals s’ha confirmat en proves d’ADN en la figura d’Albert Solé de la Bisbal, amb el risc de crisi dinàstica que això avui suposa per a Felip.

Però l’últim i definitiu clau al taüt de la reputació de Juan Carlos va arribar amb la revelació de les enormes comissions cobrades en l’afer del Tren d’Alta Velocitat a la Meca. El fet que un tribunal suís hagi pres recentment mesures per investigar el cas, sis anys després de la seva abdicació, pot acabar amb la condemna del pare del rei i, amb el temps, amb la severa afectació de la reputació del mateix Felip VI. A més, com apunten alguns juristes, el cas podria ser una nova escenificació del menyspreu que mostra Espanya envers la justícia internacional, la qual cosa podria acabar portant els tribunals internacionals a posicionar-se en temes com les injustes i desproporcionades condemnes contra polítics catalans denunciades per l’ONU i Amnistia Internacional, entre d’altres. Sigui quin en sigui el resultat, el fet que Forbes hagi donat a conèixer que la fortuna acumulada pels Borbons supera la marca dels €2000M, fa pensar que l’augment del sentiment republicà a Espanya seguirà creixent sense fre per molt que el Deep State ho vulgui evitar.

Relacionats