Divendres, 22 d'octubre de 2021 - Edició 1184
La República

Estira més un pèl de… senyor Bisbe

No m’estranyen les contradiccions d’en senyor bisbe emèrit

Joan-F. Camí i Latorre
Joan-F. Camí i Latorre 20/09/2021

Cada nit, a quarts de dotze, llegeixo la piulada que el filòleg Jordi Badia i Pujol -@jbadia16- fa sobre paraules catalanes en perill de desús. També té un bloc a VilaWeb, El clot de les Ànimes, on es poden trobar aquests Brins i altres continguts. Ara ha publicat el llibre Salvar els mots que és un esforç més per tal de no perdre la genuïnitat de la llengua catalana que cada vegada és més lluny de la que vam aprendre sense anar a mestra en català. En l’entrevista que li van fer el passat agost a VilaWeb, on treballa de cap d’estil, em crida l’atenció la reflexió sobre la creació d’un català de plàstic oposat a la riquesa del registre col·loquial, la llengua vulgar que parlem en situacions de confiança, amb els amics, al bar o quan estem emprenyats. Diu: De tots els registres, el col·loquial és el que més ha rebut. No tan sols ha estat víctima d’un empobriment”. En les paraules que vindran, disculpeu si se m’escapa alguna vulgaritat col·loquial i informal (i patriarcal per acabar-ho de reblar).

 

Aquests dies que tothom intenta entendre la conducta del bisbe Novell, no puc per més que emprar una frase feta que se’m va quedar gravada cap a l’any 1976 al vestidor d’un cap de futbol ponentí. A la colla de mascles que per allí ens dutxàvem, l’entrenador lleidatà ens aconsellava que anéssim a dormir d’hora abans del partit i no sortíssim de festa  amb la xicota. Però ell, per experiència, ja tenia clar que Estira més un pèl de cony que una sirga de barco. Al refranyer i s’hi poden trobar expressions sinònimes normatives com Estira més un pèl de figa que una maroma de vaixell o altres d’origen de pagèsTira més un pèl de cony que una mula o la seva hipèrbole Tira més un pèl de dona que cent mules. Jo em quedo amb la meva que malgrat el castellanisme barco, em pesa més l’homenatge als camins de sirga de l’admirat Jesús Moncada.

 

Sor Lucía Caram diu que el bisbe de Solsona no té salut mental ni equilibri emocional. No m’estranyen les contradiccions d’en senyor bisbe emèrit, persona de sòlida formació intel·lectual. El cristianisme ja va començar malament i les històries es repeteixen. Diuen els estudiosos que el jueu fariseu Sant Pau -el tretzè dels apòstols que contribuí a l’assassinat del Sant Esteve-, a més d’erudit, impotent, masoquista, neuròtic, fal·lòcrata, sexista i homofòbic- després de caure del cavall o de patir un atac d’epilèpsia (no són fenòmens incompatibles), es converteix de perseguidor de cristians a repressor dels jueus i predicador de la nova religió per tota la Mediterrània.

 

La impressió general dins l’església catalana és que el bisbe està desequilibrat. L’obsessió per les teràpies per curar l’homosexualitat i que hagi trobat parella psicòloga, escriptora de temes eròtics i satànics donen, a parer meu, un gir coherent i consistent a l’hora de pensar que el senyor bisbe està com un llum (registre col·loquial). Si jo fos algú que pogués donar un consell al pastor solsoní no seria altre que el que (diuen, diuen) li ha donat el mateix Papa Francesc: que s’exorcitzi per treure’s de sobre el dimoni que porta dins. Que vigili, que el dimoni se les sap molt llargues i adopta moltes formes; de dona és el més clàssic des d’Eva, però Satanàs es pot disfressar davall de la capa de la fe. 

 

Sincerament, que demani tanda o hora (ara es diu cita prèvia) al psiquiatre de l’ICS, Institut Català de la Salut. Com es veu que fa més mal que bé, que deixi de sermonejar els bons cristians i que pasturi sol o en la millor companyia que se l’estimi i se’l catxe bé (lo lleidatà és fàcil). Tot desitjant-li una ràpida curació, es pot postular com a convidat de la propera Marató que dedicaran a la salut mental i deixar de banda la llei del silenci que li ha imposat (diuen, diuen, diuen) el Papa mitjançant el cardenal Omella. Quina colla.