Dilluns, 20 de setembre de 2021 - Edició 1152
La República

Emprendre està sobrevalorat

Catalunya, tot i l’expoli fiscal espanyol que tant ens merma per poder fer més costat, entre d’altres, a la iniciativa empresarial, seguirà formant part dels països capdavanters al món en emprenedoria

Salvador Vergés i Tejero
Salvador Vergés i Tejero 28/08/2020

D’acord, ho reconec: El títol de l’article està pensat perquè et mosquegi una miqueta i el segueixis llegint. Hagués estat més fàcil estirar de tòpic i titular-lo quelcom així com: “El valor de l’emprenedoria” o “Catalunya, terra emprenedora”. Però és que resulta que el que em ve de gust escriure és la visió que en tinc des de l’altre costat de la barra, el costat del qui ha emprès amb algun èxit però també amb alguns fracassos.

 

‘Jove amb estudis universitaris s’associa amb uns amics i emprèn una start-up tecnològica en una acceleradora cowòrking de la ciutat amb el finançament d’uns business angels’. Disculpeu-me la simplificació (i l’abús d’argot), doncs potser no serà tecnològica sinó agroalimentària, o no la fundaran uns joves sinó unes àvies reinventades, o bé el finançament serà de la pròpia butxaca i no pas de capital extern, és igual; però estarem d’acord que aquest és més o menys el model estereotipat que probablement ens ve al cap quan parlem d’emprenedoria empresarial. I això, que per a molts fa flaire d’èxit assegurat, i que és veritat que ha generat empreses de gran projecció al nostre país, és alhora també molt complexe i arriscat.

 

I és que ser capaç de superar tots els entrebancs per constituir i fer operativa la nostra pròpia empresa, per complicat que això resulti, no deixa de ser una simple condició necessària però en cap cas suficient. La clau de l’èxit o el fracàs seguirà recaient sempre en la solidesa de la idea de negoci que hi hagi al darrere de cadascuna d’aquestes iniciatives. Si el projecte no és capaç de respondre taxativament i amb fonament quin problema soluciona a qui, mala peça al teler. I alerta amb les suposades oportunitats de mercat basades en la simple no existència d’aquell producte o solució; a vegades les coses no existeixen simplement perquè no hi ha cap motiu per a la seva existència. A mi m’ha passat.

 

Per tant, emprendre és lloable i imprescindible per al progrés d’una societat? I tant, però sempre i quan juguin alhora i a favor idea, tècnica i capacitat de treball, i sabent en tot moment retroalimentar entre elles l’emoció i la raó. Enamorar-se d’una idea, d’un projecte empresarial, pot dur-nos fàcilment a evitar fer-nos les preguntes necessàries, a obviar qüestionar-lo fins a les darreres conseqüències com si pretenguéssim demostrar-nos que no funcionarà, a prescindir, en definitiva, d’acompanyar-lo d’un bon pla de negoci i d’un millor estudi de mercat. Només així podrem autovalidar-nos adequadament la viabilitat d’allò que ens hem ensumat. Hi ha qui, per contra, emprèn per moda, o per provar què passa; de fet, en algunes ocasions hi ha qui quasi diríem que emprèn el pèl. Potser per això l’estadística a Catalunya és tan contundent: tan sols quatre de cada deu empreses que es creen segueixen actives al cap de cinc anys.

 

Emprendre, o mamprendre com en diuen els valencians (i m’abstindré de fer la brometa alcohòlica que se’n deriva), significa no només crear una empresa sinó fer-ho innovant. I això tan sols és factible si hom ho aplica en un camp professional que mínimament conegui i domini, i en el qual s’alimenti constantment de la il·lusió de seguir aprenent, doncs allí sí que disposarà de la formació i l’expertesa necessàries per poder aportar evolució real al sector. De fet, m’atreviria a dir que pretendre emprendre en camp aliè pot resultar fins i tot poc ètic. En aquest mateix sentit, penso que cal tenir molt de respecte per aquells professionals, sovint discrets autònoms, que, lluny d’etiquetes d’emprenedoria cool i grandiloqüent, “simplement” es guanyen la vida perquè saben fer bé la seva feina, perquè s’han guanyat a pols la tècnica i l’expertesa d’un ofici o una professió. La flequera, la cosidora, el sabater, el músic, el fuster. Personatges que sembla que transitin aliens als dogmes de les totpoderoses escoles de negocis. Ai les escoles de negocis i els seus màsters i programes de desenvolupament… Tot un projecte d’emprenedoria en si mateix! I ben exitós, almenys fins ara: “Vostè necessita formar-se urgentment en gestió empresarial perquè havia estudiat per a una altra cosa però la vida l’ha dut cap aquí? I a sobre em diu que no té temps? I que, a més, vol que el nou títol llueixi ben prestigiat en el seu currículum? No es preocupi! Vostè pagui la matrícula i el peatge hora punta amb confiança i valentia i nosaltres ens cuidem de tot!”. De nou, a mi m’ha passat.

 

Així doncs, què? A pastar fang amb l’emprenedoria? No pas! Però cal fer-ho ben fet, amb el cap a més del cor. Després el projecte sortirà bé o sortirà malament (molts factors resulten massa imprevisibles o, almenys, difícilment parametritzables), però respectem-hi sempre aquella màxima que diu que una feina ben començada és una feina mig feta. I siguem camaleònics i creatius, observem amb ull de peix, analitzem out of the box però sortim sobretot també dels armaris que ens hem creat:

 

Emprendre no ha de ser per força un concepte exclusivament empresarial sinó que pot ser també una iniciativa social o personal. Emprendre pot prendre la forma d’intraemprendre, és a dir, aportant millores o innovacions des de dins mateix de l’empresa, administració o institució en la qual un treballi, sense haver d’esdevenir, per tant, empresari. Emprendre no té perquè distanciar-nos necessàriament de les grans companyies ja establertes; ben al contrari, creieu-me que ells també ens necessiten, i que podem establir-hi intel·ligentment simbiòtics vincles que ens permetin sumar sense perill d’abraçada de lleó (hi ha, per exemple, excel·lents casos d’èxit sorgits de comparar en paral·lel les versions artesanal i industrial de diferents productes agroalimentaris, cosmètics, etc., i innovar a partir de quedar-se només amb els punts forts de cada model). Emprendre pot ser, per què no, la innovació basada en l’actitud retroprogressiva tal com la va definir Salvador Pàniker: retornar a l’origen com a actitud de progrés, havent après de tot el que ha passat però buscant una essència primigènia que passa per la recerca d’una senzillesa original (o el que un anglès -que no devia ni saber de l’existència del nostre estimat filòsof- vaig escoltar un dia que pregonava encertadament com “a fresh approach to old time values”). O pot ser també la innovació a partir del biomimetisme, és a dir, inspirar-se i traslladar al terreny humà les solucions que ha desenvolupat per a si mateixa la pròpia natura. I òbviament, emprendre és també, i d’una manera molt important, aplicar les tecnologies més avançades als camps científic, mèdic o digital.

 

En fi, n’he apuntat només uns quants però són múltiples i diversos els mètodes de generació d’innovació així com els canals i formats per a la materialització d’aquestes idees. Espero haver-hi animat algú! En qualsevol cas, estic convençut que en els propers anys Catalunya, tot i l’expoli fiscal espanyol que tant ens merma per poder fer més costat, entre d’altres, a la iniciativa empresarial, seguirà formant part dels països capdavanters al món en emprenedoria, i que serem capaços de seguir fent emergir l’evident talent latent que posseïm. Ah! I emprendre pot passar també per posar-se a escriure. A mi m’ha passat.

Salvador Vergés i Tejero, 27/08/2020