Divendres, 12 d'agost de 2022 - Edició 1478
La República

Els Països Catalans són vius malgrat els intents espanyols de destruir-los

En definitiva, ens odien. Se’n diu catalanofòbia, se’n diu supremacisme, se’n diu ser espanyol amb tots els ets i uts

Albert Donaire i Malagelada 25/06/2022

Acabem de viure la revetlla de Sant Joan. Aquesta és sense cap dubte la festa que uneix els Països Catalans i que mostra que hem estat i continuem sent una realitat comuna malgrat els intents de Castella de trencar la nostra unitat nacional.

Des de les colonitzacions massives de gent de parla castellana al País Valencià o a Eivissa, a les que es van formar a Catalunya durant els anys seixanta. Però ei, l’arribada de nouvinguts a un país no és un problema. El problema ve quan la gent que arriba gira l’esquena a la llengua i a la cultura del territori que els ha acollit. I la realitat és que arreu dels Països Catalans es van formar un seguit de guetos de persones que van decidir arribar, i no tan sols trepitjar la nostra llengua i cultura, sinó que també van decidir crear unes diferències imaginàries entre catalans, valencians, mallorquins, eivissencs…

Segurament fa vuitanta anys, al País Valencià no hi havia ningú (o eren quatre il·luminats) que afirmessin que el català i el valencià són dues llengües diferents. Però els espanyols, que sempre han volgut crear una Espanya a imatge de Castella, van començar a escampar la tesi que el valencià i el català no eren la mateixa llengua, que eren d’orígens diferents. Sí, els que ens volen fer creure que des d’Ushuaia fins a Santander, passant per Tijuana es parla la mateixa llengua, han volgut fer-nos creure que entre la gent d’Alcanar i la de Vinaròs, hi ha dues llengües diferents.

La realitat és que temien una unitat nacional dels Països Catalans i per això van optar per allò de dividir per vèncer. De fet, no fa gaire a la ciutat d’Alacant, el Partit Popular juntament amb Vox, van presentar una moció per segregar la ciutat i l’Alacantí de la zona catalanoparlant. Aquesta és la seva estratègia. Però el millor de tot és que els que volen empetitir el domini lingüístic del català, són els mateixos que et diuen que parlem llengües diferents.

Aquesta realitat també la volen estendre a les Illes Balears, i sobretot és un procés molt avançat a Eivissa.

Tanmateix, en realitat aquesta gent que diu que parla “es balear” o “valencià”, i que afirma que no és català, no han mogut mai ni un dit per reivindicar aquestes suposades realitats nacionals diferenciades. Solen ser persones que tenen problemes d’expressió en la nostra llengua (si la parlen) o directament no en tenen cap coneixement. Són, de fet, els mateixos que si els permetem fer creure al món les seves mentides, ens diran d’aquí a cinquanta anys que un lleidatà no parla la mateixa llengua que un garrotxí.

La idea de l’estat espanyol plurinacional és utòpica, perquè ja des del Compromís de Casp amb l’arribada dels Trastàmara, els castellans van iniciar un genocidi cultural premeditat, a poc a poc, però que arriba fins als nostres dies. Des dels diferents Decrets de Nova Planta, les prohibicions per parlar en català al carrer o per telèfon, a les imposicions d’un percentatge de castellà a les nostres aules. Aquesta Espanya tan plurinacional que ens volen vendre, són incapaços d’aplicar-se-la. A veure quin és el dia que es fan ni que siguin dues hores de català, gallec o èuscar a Valladolid! Això no els interessa, perquè ells parlen “en cristiano”. Un “cristiano” que s’ha de parlar sí o sí al Congreso de los Diputados. Sembla que la nostra llengua i cultura no hi tenen cabuda en un país que diu ser plurinacional i plurilingüe però, en canvi, sí que hi té cabuda l’espoli fiscal dels Països Catalans.

Un supremacisme de Castella vers els altres pobles de la península que l’apliquen fins i tot als territoris aliens. No tenen cap inconvenient ni els tremolarà el pols si han d’anar a Andorra a enfonsar un banc per obtenir informació dels catalans. No tenen cap problema en inventar-se un seguit d’informacions per desprestigiar a polítics i activistes que no són de la seva corda. Podeu parlar amb portuguesos i veureu que simpàtics que els semblen els espanyols que van al seu país i els tracten com si fossin una expansió del seu.

Espanya és això: menyspreu a tots els que no són com ells. Ens han intentat dividir, ens han intentat exterminar, ens roben, ens menyspreen, ens envien la seva policia a apallissar-nos, ens jutgen per tot allò que s’inventen. En definitiva, ens odien. Se’n diu catalanofòbia, se’n diu supremacisme, se’n diu ser espanyol amb tots els ets i uts.

Malgrat això, els festius i els símbols ens recorden sempre que som i serem la mateixa unitat nacional, encara que canviïn les nostres senyeres i hi posin simbologia. Encara que existeixin els blavers, que existeixin els gonellistes.

Els calendaris continuen recordant-nos i recordant-los, que diades nacionals com la de Sant Joan se celebren arreu dels Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l’Alguer.