Divendres, 17 de Gener de 2020 - Edició 540
La República

Els objectius reals d’Esquerra

Durant els darrers dos anys s’han proposat dos plantejaments quant a l’estratègia a seguir per assolir la independència. Per una banda, alguns sectors –especialment el president Carles Puigdemont, els CDR […]

Miquel Gil
Miquel Gil 30/12/2019

Durant els darrers dos anys s’han proposat dos plantejaments quant a l’estratègia a seguir per assolir la independència. Per una banda, alguns sectors –especialment el president Carles Puigdemont, els CDR i part de la CUP i JxC– han plantejat que la independència passa per aguditzar les contradiccions del nacionalisme espanyol, mantenir i incrementar la inestabilitat del Règim i, en definitiva, deslegitimar-lo internament i fer-lo esdevenir un problema internacional. Per altra banda, Esquerra Republicana de Catalunya defensa que la solució passa per donar estabilitat a un govern espanyol progressista, que partits nominalment independentistes governin la Generalitat i que, de mica en mica, creixi el suport social a la independència.

La primera visió planteja el Primer d’Octubre i els mesos que el van seguir no com una derrota sinó com les primeres grans victòries en la tasca d’afeblir el Règim espanyol. Les imatges de la policia i els paramilitars de la Guàrdia Civil agredint els civils catalans que volien votar en un referèndum d’autodeterminació, les presons arbitràries d’activistes i polítics, l’exacerbació nacionalista i l’auge dels partits antisistema VOX i Podemos, les humiliacions de la justícia europea a l’orgull espanyol, l’aparició d’un jovent independentista no coartat per les pors dels seus pares, són tots elements que contribueixen a una crisi de final de règim i, per tant, augmenten l’atracció de l’independentisme com a solució i li donen leverage en possibles futures negociacions, no només amb els representants del nacionalisme espanyol sinó també amb estats tercers. Aquest plantejament entén que la lluita per a l’alliberament nacional és, per definició, una insurgència, una guerra de guerrilles, un conflicte basat en el desgast i la moral de combat. Un dels principals objectius d’aquest plantejament és que els tentacles de la repressió siguin cada cop més febles, per la seva poca legitimitat interna (a Catalunya, s’entén) i per causa del desgast dels agents del règim, conscients del cost incorregut i, per tant, dividits i barallats. Un segon objectiu és que la inestabilitat política i l’autoritarisme creixent del règim, que ha de suplir la manca de suport de la població amb cada cop més repressió i violència, així com la inestabilitat econòmica –que cal fomentar afeblint els pilars econòmics del Règim, les grans empreses oligàrquiques de l’IBEX 35– li creïn problemes internacionals: aïllament, premsa adversa, manca d’inversions, idealment boicots. Aquest plantejament assumeix que l’autodeterminació catalana només es podrà produir si el Règim és feble o s’ha ensorrat, de tal manera que hagi de cedir a pressions internes o externes o, simplement, que no pugui aturar-la per la força per manca de control efectiu del territori.

El plantejament defensat per Esquerra Republicana és l’antítesi absoluta del primer. La interpretació que fa ERC del Primer d’Octubre i els mesos posteriors no és que siguin fites importants en una lluita continuada sinó que expressa obertament que tot plegat es tracta d’una derrota que tanca un cicle. En aquest sentit, els opinadors i ideòlegs de l’òrbita d’Esquerra difonen el missatge que els catalans han d’assumir la dolorosa realitat que han estat derrotats i propugnen un replegament en l’autonomia a l’espera d’un temps millor. Aquest temps millor arribarà, expliquen, quan s’hagi «ampliat la base», l’expressió amb què defineixen un eventual increment del suport a la independència que situï l’independentisme en el 60-70-80% dels vots (la xifra a què s’apel·la varia). De quina manera «s’amplia la base» no s’ha concretat mai gaire, si bé insisteixen que no es fa per la via que proposa l’altre camp, que proposa la lluita com a aglutinador i com a creadora de noves aliances. Es podria dir, potser, que l’ampliació de la base passaria per «governar bé» o «fer polítiques progressistes». Mentre la base no s’amplia, ERC propugna facilitar l’estabilitat espanyola, governar la Generalitat (prioritàriament amb el PSOE i els Comuns) i centrar els esforços en alliberar els presos polítics i, especialment, el seu líder, Oriol Junqueras.

Si la primera de les dues visions té una coherència interna, estableix una sèrie de relacions causals que tenen trellat i assumeix que un Estat espanyol fort no tolerarà mai de grat l’autodeterminació –la història i les característiques del nacionalisme espanyol i de l’Estat que sustenta ho fan impossible–, la visió d’Esquerra Republicana no té ni la coherència ni la concreció suficients per aparèixer com a sincera. Per una banda, Esquerra no explica per què l’independentisme català hauria de tenir poder negociador en un marc en què promogui activament l’estabilitat espanyola com un bé en si mateix. Si la investidura de Pedro Sánchez és bona en si mateixa (perquè no governi la dreta espanyola, perquè no s’ataqui tant la Generalitat, perquè Oriol Junqueras surti de la presó), quina força té per fer-li reclamacions quant a l’autodeterminació, quan és en aquesta qüestió que el nacionalisme espanyol és més intransigent? Si el govern espanyol i els fonaments econòmics del Règim no entren en crisi, quin interès poden tenir els creditors internacionals que se solucioni el problema de la intransigència espanyolista? Si la repressió no és necessària perquè els catalans ja no cerquen l’autodeterminació directament, o és exercida de manera interposada per la Generalitat per salvaguardar l’autonomia, o si és prou de baixa intensitat, quines contradiccions pot tenir el Règim en el marc europeu?

Per altra banda, Esquerra tampoc no explica per què un augment del vot nominalment independentista hauria de canviar la relació de forces amb l’Estat espanyol si es renuncia explícitament a confrontar-s’hi. No hi ha cap motiu per pensar que el nacionalisme espanyol serà menys intransigent quan el vot independentista sigui d’un 60% en comptes d’un 51% o un 55%. El nacionalisme espanyol s’ha construït històricament sobre el supremacisme castellà i la negació de la resta de nacions de la península ibèrica (amb l’excepció de Portugal, que s’ignora). El nacionalisme espanyol obvia de manera conscient les diferències etnoculturals i la consciència de nació dels altres grups nacionals i tracta els catalans com si fossin l’equivalent de la població d’un barri, una comarca o un consell insular. Res no fa pensar que cap percentatge li faci replantejar aquesta ficció.

Per últim, Esquerra Republicana tampoc no dona cap raó per pensar que el creixement numèric de l’independentisme vindrà del replegament autonòmic i la col·laboració amb el Règim, així com de l’èmfasi en l’alliberament dels presos polítics de la manera que sigui. Per què l’acceptació del marc autonòmic i l’estabilitat espanyola hauria d’acostar els ambigus a posicions rupturistes? Si el Règim tanca les seves contradiccions, quina necessitat de canvi percebran els perfils de frontera? Si es fan passar els sectors més possibilistes del Règim per aliats i la repressió es fa innecessària per mantenir l’Estat unit, per què hauran d’abandonar l’ambigüitat els equidistants? És cert que Esquerra ha augmentat en vots en les darreres eleccions, però ho ha fet incorporant votants que es declaren unionistes, i això es deu al fet que Esquerra es percep com un partit menys centrat en la independència.

Quan una proposta política planteja tantes preguntes i ofereix tan poques respostes, és raonable de pensar que no és sincera. Quan, sistemàticament, les accions d’un partit semblen no tenir relació amb els objectius que declara que té, és lícit de pensar que els objectius reals són uns altres. Aquestes darreres hores de 2019 sembla que Esquerra Republicana és a punt de facilitar la investidura de Pedro Sánchez com a primer ministre d’Espanya. El PSOE i Pedro Sánchez han reiterat recentment que no tenen cap intenció de permetre l’autodeterminació catalana. L’única concessió que han fet és que els advocats de l’Estat al seu servei demanin a la judicatura de Règim que acati una sentència europea que fa que la condemna de Junqueras sigui nul·la de ple dret, pel fet que el líder d’ERC gaudeix d’immunitat com a parlamentari europeu. Tot i que això no és cap contrapartida real –els mateixos advocats de l’Estat defensen que la Junta Electora espanyola podria inhabilitar Junqueras sense suplicatori; la sentència europea s’hauria de complir al marge de les negociacions polítiques; si no es complís, el problema seria de l’Estat espanyol; la fiscalia, també a les ordres del govern del PSOE, demana que s’ignori; la judicatura espanyola té una agència pròpia que no sempre coincideix amb la del PSOE; l’alliberament de Junqueras no suposa cap reconeixement del dret d’autodeterminació–, tot sembla indicar que portarà al suport d’Esquerra al PSOE, a la investidura de Pedro Sánchez i al tancament d’una etapa d’inestabilitat electoral a l’Estat. Qualsevol observador escèptic arribarà a la conclusió que els objectius reals d’Esquerra eren de bon començament aquesta estabilitat i l’alliberament del líder.

Relacionats