Dimecres, 4 d'agost de 2021 - Edició 1104
La República

Els catalans no tenim rei

Si vol respecte, que ens respecti. A nosaltres i al nostre dret a l’autodeterminació. Entretant, no cal que posi els seus peus a Catalunya.  

Xavier Martinez
Xavier Martinez 19/06/2021
12/08/2020 El Rey Felipe VI y Pedro Sánchez POLITICA EUROPA ESPAÑA SOCIEDAD MONCLOA

El 1714 va comportar, entre altres coses, que els Borbons sotmetessin a sang i foc els catalans sota el domini castellà. A partir d’aquí res no ens ha de sorprendre de la relació de Catalunya amb els hereus dinàstics d’aquesta família de monarques castellans.

Podem saltar en el temps sense perdre comba de les astracanades borbòniques i situar-nos directament al 14 d’abril de 1931. Amb la proclamació de la segona República espanyola el besavi de l’actual Rei va haver de fugir, després d’haver donat suport a la dictadura de Primo de Rivera. Posteriorment, al 1936 Alfons XIII no va dubtar en donar suport al cop d’estat franquista contra la República pensant que així podria recuperar el tro. Però que Franco fos antirepublicà no volia dir que fos monàrquic: ell era més de dictadures. De manera que ni Alfons XIII, ni el seu fill Joan de Borbó, pare de l’emèrit, van arribar mai a recuperar la corona. Van haver d’esperar la mort del dictador, per a què deixés “atado y bien atado” el seu règim per impedir el retorn de la República, de manera que va nomenar a dit el seu successor en la figura del rei emèrit que, seguint el costum borbònic, ha acabat exiliat.

A dia d’avui, Felip VI, successor numèric del Felip que va assaltar Barcelona, va abdicar “de facto” a Catalunya quan el dia 3 d’octubre de 2017 va entonar el seu discurs del “a por ellos”. Mentre deia solemnement que “hay que cumplir la ley” el seu pare es dedicava, entre altres coses, a “distreure” diners de la Hisenda espanyola i nomenava al seu fill beneficiari d’una de les seves opaques fundacions. Lo típic. Encara no sabem en quin moment acabarà exiliat l’actual Borbó, però podeu estar segurs que no fallarà a tots els seus antecessors en aquesta tradició familiar. Ara, el veiem remenant la cua pel territori català. Cada cop que ve a casa nostra ha de blindar més espai al seu voltant, cosa que indica el creixent grau de rebuig popular. Nogensmenys, té la missió encomanada pels poder econòmics (i pels poders de l’Estat espanyol hereus del franquisme) de fer veure que a Catalunya tot s’ha normalitzat, que ha baixat el “suflé”, que les relacions entre Catalunya i Espanya ja estan estabilitzades. Per això aquest interès en fer-se la foto amb el MHP de la Generalitat i d’anar venint per aquí, per tal de marcar territori i vendre a l’exterior que ho té tot controlat. L’acte del Liceu perpetrat per Pedro Sánchez parteix també d’aquesta concepció. Cometen l’error, però, de pensar que els 300 llepaculs que portaran al Liceu per fer-li la claca són representatius de la població de Catalunya. Però ni tan sols alguns dels autoqualitficats com a empresaris catalans que hi assistiran es poden considerar catalans, ja que van traslladar les seves seus fora de Catalunya per ordre, precisament, de la Corona. Els indults formen part de la mateixa escenificació. Ells creuen (o volen fer creure) que amb l’indult de 9 persones ja s’ha acabat el conflicte polític a Catalunya. Res més lluny. La utilització de la llibertat d’aquests presos polític només servirà per agreujar el conflicte, ja que ni exiliats ni la resta de 3.000 represaliats es veuran afavorits. És més, estem veient cada dia com la llista d’encausats augmenta exponencialment.

De cap de les maneres pot pretendre venir a Catalunya l’últim dels Borbons i esperar ser benvingut. Si vol respecte, que ens respecti. A nosaltres i al nostre dret a l’autodeterminació. Entretant, no cal que posi els seus peus a Catalunya.