Divendres, 3 d'Abril de 2020 - Edició 617
La República

El govern de coalició PSOE-Podemos (I): la distribució de carteres

Poques hores després de saber els resultats definitius de les passades eleccions generals del 10N, Pedro Sánchez es va afanyar a anunciar la intenció dels socialistes de fer, aquest cop […]

Jordi Matas
Jordi Matas Dalmases 20/01/2020

Poques hores després de saber els resultats definitius de les passades eleccions generals del 10N, Pedro Sánchez es va afanyar a anunciar la intenció dels socialistes de fer, aquest cop sí, un govern de coalició amb Unidas Podemos. Tots els recels cap a la formació morada i totes les declaracions contràries a la lògica de funcionament del pluralisme polític en els sistemes parlamentaris van quedar enrere. El PSOE va arraconar el maniqueisme i l’estretor de mires, va oblidar les nits d’insomni i la hostilitat de les línies vermelles i va decidir trencar la inèrcia d’una cultura política espanyola contrària al pacte i a l’acord. Es va optar per seguir la via europea i experimentar un govern de coalició d’àmbit estatal per primera vegada des del franquisme. D’aquell absurd i inútil concepte de “govern de cooperació”, que pretenia evitar l’entrada de Podemos al govern a canvi “donar-los” alguns alts càrrecs de l’Administració, han passat a formalitzar un govern de coalició amb tots els ets i uts.

 

Des de l’Observatori dels Governs de Coalició de la Universitat de Barcelona hem iniciat una anàlisi precisa i rigorosa sobre la formalització de l’acord de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos. Malgrat que encara és aviat per presentar conclusions, podem constatar que s’han seguit bona part de les pautes que se solen recomanar per consolidar un bon acord de govern compartit. No obstant això, també s’han comès alguns errors de principiants.

 

Un dels aspectes més visibles de l’acord de coalició és la distribució del poder i, sobretot, de les vicepresidències i dels ministeris. En la distribució quantitativa d’aquestes parcel·les de poder s’ha seguit, com es fa arreu, l’anomenada “Llei de Gamson”, és a dir, s’ha agafat com a referència el percentatge d’escons que cada partit coalitzat aporta a la coalició. En aquest cas, el PSOE aporta el 77% dels escons –amb 120 diputats- i Unidas Podemos el 23% restant –amb 35 diputats-), i aquesta és, amb la màxima fidelitat possible, la quota de referència que s’ha utilitzat en la distribució de les vicepresidències (75% pel PSOE –tres- i el 25% per Podemos –una-) i dels ministeris (78% pel PSOE –catorze- i el 22% per Podemos –quatre-). I si comptabilitzem les vicepresidències com a ministeris, la quota s’ajusta perfectament: el 77% pel PSOE –disset- i el 23% per Podemos –cinc-.

 

En la negociació d’aquesta distribució quantitativa del poder, i probablement amb la voluntat de ser fidels als percentatges que marca la llei de Gamson, s’ha caigut en el parany de fer una inflació artificial del nombre de vicepresidències i de ministeris. Efectivament, aquest primer govern de coalició té el rècord de vicepresidències i de ministeris dels darrers quaranta anys, com a conseqüència de l’afany dels partits de la coalició per controlar àmbits rellevants de poder amb persones de la seva confiança i no seguint criteris de racionalitat administrativa. Un error.

 

Pel que fa a la distribució qualitativa del poder i, més concretament, a quines vicepresidències i ministeris dirigirà cada partit de la coalició, també s’han reproduït les maneres de procedir d’aquelles primerenques coalicions de govern basades en el recel entre els partits coalitzats: un control per part del partit líder de la coalició (el PSOE, que en aquest cas és també el més experimentat en l’activitat governamental) d’aquelles vicepresidències i ministeris més rellevants. Efectivament, si observem quins ministeris s’ha quedat el PSOE i quins Unidas Podemos, la conclusió és molt clara: el PSOE dirigirà els ministeris més rellevants (com ara Economia, Hisenda, Afers Exteriors, Defensa o Interior) i Unidas Podemos s’ha quedat amb ministeris de perfil baix (amb l’excepció, potser, del ministeri de Treball) o que tenen certa subordinació política a altres que dirigeix el PSOE. Cal dir, però, que la valoració dels ministeris no només es pot fer atenent a criteris objectius basats en la repercussió social de les polítiques que impulsen, sinó que també hi poden intervenir consideracions subjectives com ara la ideologia dels partits o la percepció del context polític, entre moltes d’altres.

 

Finalment, hi ha un altre aspecte de la distribució del poder que encara no sabem com s’acabarà de concretar: els càrrecs de confiança política dels ministeris. No obstant això, ja es poden fer tres afirmacions. La primera és que el criteri de distribució d’aquest sottogoverno serà bàsicament vertical, és a dir, que les persones que ocuparan aquests càrrecs seran de la confiança del partit que dirigeix el ministeri. En segon lloc, tot sembla indicar que també cauran en el parany d’incrementar innecessàriament aquesta mena de càrrecs. De moment, ja sabem que el nombre dels segons nivells ministerials, les secretaries d’estat, és superior al que hi havia fins ara, i encara falten per conèixer moltes reestructuracions internes on hi trobarem tota mena de càrrecs de nomenament discrecional. Finalment, en el disseny de l’estructura dels càrrecs de confiança política ministerials Unidas Podemos també en pot sortir una mica mal parada, perquè ja podem constatar que el 85% de les secretaries d’estat estaran controlades pel PSOE i només el 15% per Podemos.

 

Caldrà estar molt atents al desenvolupament d’aquest primer govern de coalició que, sens dubte, ajudarà a canviar la manera de percebre l’acció de govern dels partits polítics espanyols, l’activitat parlamentària al Congrés dels Diputats i, sobretot, la cultura política espanyola.

Jordi Matas Dalmases

Catedràtic de Ciència Política de la UB

Relacionats