Dilluns, 20 de març de 2023 - Edició 1698
La República

El català, dotzena llengua més influent

Si es tractés d’una cursa, podríem dir que la resta de competidors van dopats fins les celles

Andreu Pujol Mas 01/03/2023

Fa pocs dies tots plegats ens congratulàvem de la publicació d’un estudi que situava el català com a la dotzena llengua més influent del món: una notícia que sorprèn enmig de tantes impressions negatives sobre la salut de la llengua. Els factors que s’han tingut en compte per elaborar-lo són diversos i complexos: es té en compte la seva presència a les xarxes, a la Viquipèdia, a les universitats, el seu estatus de reconeixement polític, la reproducció social… No estem per tirar coets en tots els àmbits tractats, és clar.

El que sí que és destacable és que, dels vint primers que apareixen al llistat, el català és l’únic que no compta amb el paraigües de ser la llengua oficial d’un estat, deixant de banda el seu reconeixement andorrà. En el mateix sentit, també és l’únic que ha de sobreviure en una situació de minorització.

Ironies de la vida, qui ha publicat el rànquing és el Ministeri de Cultura francès, un estat ben actiu en la persecució de la llengua catalana. L’any 1700 el rei Lluís XIV de França publicava el decret de prohibició oficial de la llengua catalana: “l’ús del català repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa”, deixaria escrit el Rei Sol. 94 anys després, la Convenció Nacional Francesa obligaria a fer l’ensenyament exclusivament en francès, una llengua parlada aleshores només per un 10% de la població d’aquell estat. No cal anar tan enllà: encara en ple segle XX, a les escoles de la Catalunya Nord s’hi podia llegir la vomitiva frase de “sigueu nets, parleu francès”. L’èxit d’aquesta política lingüicida és ben conegut i no cal recrear-s’hi. A l’altra banda dels Pirineus, la voluntat ha estat exactament la mateixa, per bé que l’aplicació ha estat molt menys eficaç per pura incompetència.

El català, doncs, arriba a aquesta posició arrossegant un llast molt pesat. Si es tractés d’una cursa, podríem dir que la resta de competidors van dopats fins les celles, mentre que el nostre corredor porta una motxilla plena de rocs i ha d’anar esquivant travetes. Tota una gesta heroica que ens ha d’esperonar a perseverar en la defensa i promoció de la llengua catalana i a no deixar-nos arrossegar pel pessimisme.