Dissabte, 6 de març de 2021 - Edició 954
La República

Dels drets als deures

L’1-O i el que representa és irrenunciable perquè col·lectivament, ciutadania i institucions, ens vam guanyar el dret a constituir-nos com a estat independent

Gerard Gort
Gerard Gort 23/02/2021

Tot i que la gent, segurament, no s’expressa sempre sàviament a les urnes, allò que dictaminen va a missa, agradi més o menys, ens sembli més o menys encertat. La falta d’una estratègia compartida per part de l’independentisme ha estat un dels principals mals dels últims tres anys i el resultat del 14-F podria haver servit per dilucidar quin camí seguir a partir d’ara. Però no ha estat així. No hi ha un mandat clar sobre què cal fer per avançar cap a l’estat català. Però sí que hi ha un mandat nítid, més explícit que mai, com ho demostra que s’ha superat i bé el 50% dels vots, sobre la voluntat d’independència nacional. Així les coses, s’imposa el realisme polític, que obliga a acords entre els tres actors de l’independentisme parlamentari, que hauran de marcar el rumb per materialitzar allò que la majoria del país vol. L’estratègia no pot quedar únicament en mans dels partits i de les institucions però en són part fonamental.

 

Dels resultats del 14-F se’n deriven possibilitats aritmètiques ben diverses però d’escenaris viables políticament, ben poquets. Alguns posen sobre la taula fórmules que poden respondre a una certa lògica però que es desfaran per inconsistents i no quedarà altra opció que una entesa entre ERC, Junts i la CUP. Ja sigui governant plegats, cosa que veig poc probable; ja sigui amb la CUP fiscalitzant des de fora i els actuals socis reeditant Govern però ara amb els papers intercanviats i necessàriament sobre unes noves bases que garanteixin un millor funcionament intern. Alguns experts apunten que ara que les dues parts saben prou bé què ha grinyolat, ha de ser relativament senzill protocol·litzar com evitar disfuncions i acabar amb la imatge de desgavell que ha acompanyat l’executiu.

 

Més enllà dels repartiments de poder en els diferents nivells de l’administració és clau reconstruir les cadenes de confiança personal que són el principi de la lleialtat mútua. I assumir que un govern, més encara si és de coalició, no pot i ni ha de ser un regne de taifes en el que cadascú es responsabilitzi de la seva parcel·la de poder i es desentengui de la resta. L’executiu, si vol funcionar, s’ha de regir amb una absoluta corresponsabilitat en el conjunt de l’acció de govern. No és fàcil però és imprescindible.

 

També fóra bo que el president, que tot apunta que serà Pere Aragonès, sense deixar d’atendre els jocs d’interessos dels partits, disposi de marge suficient per elegir, en la mesura del possible, els consellers. Podria recórrer, en alguns casos, a figures independents de perfil més tècnic que ajudin a elevar el prestigi i la reputació del govern, fent-lo transcendir més enllà dels partits que l’integren. S’hauria de buscar un just equilibri entre consellers de perfil més polític i altres de perfil més tècnic.

 

A aquestes altures, que l’autogovern és de cartró pedra i té unes limitacions molt clares, ja ho sap tothom. Però precisament aquesta escassetat de poder encara obliga a gestionar millor els recursos que sí depenen de tu, per minsos que siguin. I tenint en compte que amb els nefastos efectes sanitaris, socials i econòmics de la pandèmia caldrà donar resposta a reptes de molta envergadura, cal excel·lir encara més especialment en la gestió del dia a dia: en allò relacionat amb les tres emes, que són el centre de l’acció pública: metges, mestres i mossos. A més a més l’arribada dels fons europeus Next Generation EU, fonamentals per transformar i modernitzar radicalment el país, exigeix també afinar molt bé com s’orienten, on van a parar i quin ús se’n fa, malgrat el nou joc brut de l’Estat espanyol centralitzant-ne la gestió. El bon govern és imperatiu. Cal enviar a la societat un missatge molt clar: si amb els recursos actuals som capaços de fer això imagineu què podem arribar a fer amb els recursos d’un estat propi. On no s’arribi amb diners cal arribar-hi amb audàcia, imaginació i inventiva, ideant fórmules trencadores i efectives, buscant la corresponsabilitat de la ciutadania i de totes les entitats i agents amb polítiques de concertació en una mateixa direcció. I és que cal anar superant també aquella perversa idea que l’administració ha de resoldre-ho tot. Ni pot ni ha de ser així. I una altra missió: fer pedagogia per fer entendre que sense els recursos econòmics que generes i sense poder fer lleis pròpies perquè constantment són laminades pel Constitucional espanyol, és inviable oferir respostes a l’altura de les necessitats d’una societat cada cop més complexa.

 

Si això s’assoleix, l’aval del bon del govern permetrà fer coses de més transcendència. Com, per exemple, anar consolidant les estructures d’estat. En paral·lel, el Govern, haurà de coordinar-se amb la societat civil, la ciutadania, i altres institucions, com per exemple el Consell per la República, per tal que vagin assumint aquelles funcions que la Generalitat pròpiament no pugui, alliberant-la de riscos innecessaris. Cal una acció intel·ligent, ben dissenyada, i persistent per anar bastint les bases de l’estat català. Per fer-ho, a més de governar bé, cal actuar amb mentalitat d’estat. És una obvietat, però sense sentit d’estat, i fins ara no n’hem demostrat gaire, és complicat arribar a tenir-ne un. Així mateix, tant en les relacions amb Espanya com amb la resta de països del món, cal superar d’una vegada la visió naïf de la qual sovint s’ha pecat per passar a actuar amb més maduresa i més seriositat. Per jugar a la lliga dels estats cal actuar com ho fan els estats. És imprescindible assumir tot el que comporta ser un estat, amb totes les conseqüències, per incòmodes que resultin per a determinats sectors excessivament carregats de prejudicis.

 

En definitiva, el bon govern, el bon servei públic, ha de ser la divisa a partir de la qual desplegar, amb la màxima ambició, els grans objectius de país. D’aquí que Josep-Lluís Carod-Rovira sentenciés fa uns dies: «que la prudència no ens faci traïdors però compte amb la incompetència, que ens pot fer inútils». I a partir d’aquest principi toca reorientar l’acció de més abast, i que el Govern ja mai farà en solitari, i és bo que així sigui. Amb tot ben endreçat serà més fàcil sobreposar-se a una espiral repressiva que no s’atura, acumular forces i disposar-se a encarar la victòria definitiva. I per guanyar cal aprendre de les conteses anteriors, això és indiscutible, però sense passar mai pàgina de l’1 d’octubre, el dia fundacional d’una nova era com a nació. Aquell dia va canviar-ho tot. L’1-O i el que representa és irrenunciable perquè col·lectivament, ciutadania i institucions, ens vam guanyar el dret a constituir-nos com a estat independent. Aquell octubre vam vèncer contra un estat molt poderós. Després han vingut errors propis i errors forçats però cap derrota. De fet, per això la repressió persisteix. I tanmateix han arribat noves i contundents victòries electorals tot i tenir-ho pràcticament tot en contra. Per més que el poder espanyol hi esmerça tots els esforços no ens pot tòrcer, no aconsegueix sotmetre’ns, al contrari. I si tot això ho hem aconseguit enarborant tan sols la bandera dels drets, quan prenguem consciència que la construcció de l’estat català no és un dret sinó un deure, esdevindrem imparables. I d’això es tracta. Perquè abusar dels drets sovint ens fa negligir els deures.