Dijous, 22 d'abril de 2021 - Edició 1001
La República

De Perpinyà ‘la rayonnante’ a Valencia del Cid

L’alcalde Aliot en podria prendre nota. Del ben segur que resplendiria, més que les flames que van cremar Xàtiva.

Francesc Viadel
Francesc Viadel 04/04/2021

La Catalunya Nord, resistent tossuda a la francesització des que va ser entregada a traïdoria pels espanyols al rei de França el 1659, ha patit des de sempre com cap altre territori dels Països Catalans els intents d’assimilació per part d’un Estat.

Durant la revolució francesa, l’abat Grégoire  obsedit amb la eliminació de totes les llengües que no foren el francès va haver de rendir-se a l’evidència que seria més probable que desaparegueren els astres del cel abans que els catalans deixaren de parlar la seua llengua.

A la Gran Guerra, els nordcatalans, com els corsos, els bascos o els bretons, van ser massacrats en ser enviats a la primera línia de les principals batalles. La Catalunya Nord va tenir fins a un 30 % de víctimes, una xifra per damunt de la mitjana de França. Vala dir, que en bona part la llengua bretona va morir a les trinxeres i no sé si es podria dir el mateix del català.

Com siga, el sentiment nacional va calar profundament en la societat i el territori, a més, es va convertir en terra d’acollida de francesos arribats de tot arreu. Amb els anys, ha estat també el paradís dels jubilats de bona part de l’hexàgon, estranys a qualsevol reivindicació identitària.

Ja fa molt de temps que la Catalunya Nord és un país tan barat i benigne com aïllat del seu centre polític. Un país oblidat per l’implacable jacobinisme de París, laboratori econòmic i social de la recessió francesa segons el sociòleg de la Universitat de Perpinyà, Dominique Sistach.

Amb tot i això, durant les darrers dècades, la saga política dels Alduy va saber remenar en les cendres de la catalanitat amb la intenció de revifar un sentiment regionalista capaç de donar fruits electorals i, alhora, doncs, de mitigar el menysteniment històric a que estat sotmès el país pel centralisme parisenc.

Paul Alduy va governar la ciutat des de 1959 fins 1993 i el seu fill, Jean-Paul, fins el 2009. Van defensar el català tot i no discutir-ne la seua subsidiarietat en relació al francès i ho van fer, també, malgrat les escomeses permanents de prefectes catalanòfobs entestats en esborrar tota presència pública del català als carrers de la ciutat. Els Alduy sobretot van aconseguir que Perpinyà es mantinguera tan catalana com sempre o més ni encara que fos tan sols com una marca que a França ha funcionat.

L’actual alcalde d’extrema dreta Louis Aliot, fill de pied-noires i per part de mare descendent d’El Verger, a La Marina Alta, ha decidit però que Perpinyà ara serà més ‘rayonnante’ que catalana perquè sobre la seua condició de ciutat assolellada -i no pas sobre cap altre element- es fonamenta principalment l’ésser identitari de la ciutat.

La maniobra és tan cínica com antiga. El sol, ja ho sabem, no sol tocar la porta dels tribunals per tal de reclamar els seus drets lingüístics, culturals o nacionals. El sol tampoc no té ni pàtria ni màtria. Si et dius sol o resplendent i vius sota l’autoritat d’un Estat anomenat França, no pots ser cap més cosa que francès.

El general D’Asfeld al servei de Felip V va arrasar Xàtiva i va deportar a La Manxa als seus habitants a excepció de 55 lleials al borbó. Després, el rei li va canviar el nom per ciutat de Sant Felipe o Nueva Colonia de San Felipe amb un resultat, cal dir, innocu. Avui en dia, el retrat del sanguinari avantpassat de l’actual Felip, es pot contemplar penjat cap per avall al Museu de l’Almodí de la capital de La Costera. Els xativins, els valencians, no han oblidat aquells fets. Xàtiva és Xàtiva i punt.

A l’espanyolisme rampant tampoc no li agrada que València siga València, la ciutat conquerida per Jaume I el 1238 i, inicialment, repoblada per barcelonins que va tenir Sant Jordi i la Mercè per patrons durant molt de temps.

El cas és que en la fantasia de la dreta espanyolista, València hauria de ser rebatejada com a Valencia del Cid. El mercenari medieval, convertit en un dels símbols del nacionalisme franquista, va sotmetre brutalment la ciutat el juny de 1094 on va morir cinc anys després. El castellà va establir una mena de reialme recolzat per Ramon Berenguer III comte de Barcelona que només va durar, governat per la seua esposa Jimena Díaz, fins l’any 1102.  La gesta campeadora valenciana va ser, doncs, efímera i sinistra. Avui a la ciutat, en la plaça d’Espanya, on si no, s’aixeca una estàtua del guerrer obra de l’escultor catòlic elogiat per Franco, Juan de Ávalos y Taborda. Una estàtua cagada pels coloms en una rotonda des d’on s’accedeix a un dels túnels més lletjos de la ciutat.

El plorat Francesc de Paula Burguera en un article publicat el 2005 mentre el PP de Francisco Camps perpetrava a les fosques una estrambòtica Llei de Símbols valenciana, es mofava de com els hauria agradat rebatejar la ciutat amb el nom del cèlebre castellà, espíritu de España segons el dictador. Burguera, amb un arravatament de sarcasme valencià, suggeria als del PP un altre nom per a la capital del País Valencià: “Ciudad de los Protésicos Dentales”.  Vet ací, una marca, la de les que masteguen amb dentadures postisses, que sense desmerèixer Dalí que va nomenar als anys seixanta Perpinyà com el centre del món, no restaria desapercebuda en cap indret del món. L’alcalde Aliot en podria prendre nota. Del ben segur que resplendiria, més que les flames que van cremar Xàtiva.

Francesc Viadel