Diumenge, 12 de juliol de 2020 - Edició 717
La República

Crida per refundar Esquerra

En l’afany per substituir el PSC i Iniciativa per Catalunya, Esquerra perd la seva essència, ser la defensora de les classes populars catalanes.

Jordi Galves
Jordi Galves 10/03/2020

Ara en són fora, però així en deien el 1987, Josep-Lluís Carod-Rovira i Àngel Colom quan van encapçalar la famosa Crida Nacional a Esquerra Republicana. I és que ara passa tres quarts del mateix. S’acosta el moment, l’esperat moment, en què caldrà rejovenir i dinamitzar el venerable partit, convocant les noves generacions d’independentistes a sumar-s’hi. En els nostres dies són uns independentistes que no només se senten traïts per la decebedora Transició espanyola, sinó més directament per l’enèsima aventura federalista, per la frustrant col·laboració entre el separatisme i l’esquerra retòrica de Podem i del PSOE. Quan l’estratègia d’Oriol Junqueras dugui Esquerra Republicana a l’inevitable desastre electoral, tornant a errar el càlcul, com quan ja va errar el càlcul en lliurar-se a la policia espanyola, caldrà salvar immediatament els mobles. Caldrà tornar a convocar els independentistes perquè no deixin morir el partit republicà i progressista, d’esquerra liberal, més identificat amb l’anarquisme i el llibertarisme que no pas amb les cadenes totalitàries del marxisme ultra. El partit de Macià i Companys hauria de poder sobreviure al junquerisme, que en realitat no és amor sinó por. O hipocresia, que ve a ser el mateix. Avui fa una mica de pena veure com tots els dirigents d’Esquerra, un dels partits històrics més importants del Sud d’Europa, subordinant qualsevol iniciativa política a aconseguir la llibertat de moviments del president del partit i màrtir in pectore. Que no s’hagués lliurat a la policia i tot això que ens hauríem estalviat, pensem uns quants. Perquè o bé va fer bé Marta Rovira o va fer bé Oriol Junqueras, però les dues coses alhora no poden pas ser.

L’estratègia populista dissenyada per Joan Manuel Tresserras i Eduard Voltas és tan mimètica de la de Pablo Iglesias, tan de gastat manual universitari del Maig del 68, com insostenible al llarg del temps, avui, en el món contemporani, tan divers, complex, escàpol i contradictori. La gran qüestió és la identitat, la personal, la nacional, i no pas la confrontació entre dreta i esquerra, sobretot avui, en el marc d’una Unió Europea, en la qual, després de les àcides confrontacions electorals, tots els partits siguin quines siguin les seves proclames polítiques, acaben fent la mateixa política al final. Sempre. Afavorint les mateixes receptes econòmiques, consolidant les mateixes desigualtats, fent els mateixos errors. Tanta dicotomia entre dreta i esquerra per acabar tots fent sempre el mateix. La gran qüestió que fa palpitar la gent és consolidar la identitat personal, sexual, emocional, ecològica i, també, específicament, la cultural i nacional. No fer més experiments amb l’economia.

Continuen essent vàlides les paraules de Carod-Rovira quan afirmava en un seu famós article a favor de la refundació d’Esquerra que cal anar sempre amb compte amb els arribistes polítics: “…amb els vots ja és sabut que ve el poder. I els càrrecs. El carnet del partit és avui l’arma que legitima mediocres, esquerranitza franquismes, catalanitza oportunistes. És la clau que obre tots els panys.” I ser conscient que la tossuda divisió entre dreta i esquerra pot ser només una excusa per fer bullir l’olla de la gestoria d’interessos personals, de l’agència de col·locació en la que s’han convertit els partits: “Ser d’una banda, deia Carod-Rovira, és fonamentalment anar contra l’altra banda”. Una dinàmica molt poc patriota, que afebleix el conjunt de la nació. I és que l’Esquerra que propugnava el vell dirigent continua essent vàlida. Continuo citant-lo: “Un partit amb política pròpia —que vol dir alternativa—, independent dels partits espanyols i dels que no ho semblen, que modernitzés i actualitzés el pensament nacionalista de manera que un dia fos assumit per la majoria de la societat catalana”. En l’afany per substituir el PSC i Iniciativa per Catalunya, Esquerra perd la seva essència, ser la defensora de les classes populars catalanes. No les dels colons que ens volen esborrar del mapa. Dit així perquè s’entengui.

 

 

 

Relacionats