Divendres, 9 de desembre de 2022 - Edició 1597
La República

Conservadorisme o feixisme, Sr. Tajani?

Al descobert les mancances democràtiques dels líders de la UE

Toni Strubell Núria Bassa 28/10/2022

La líder de Germans d’Itàlia i guanyadora de les eleccions del 25 de setembre, Giorgia Meloni, ha jurat el càrrec de primera ministra i ha fet pública la llista d’integrants del seu  nou govern d’extrema dreta. Un dels nomenats és el del seu viceprimer ministre, Antonio Tajani, periodista, monàrquic, oficial de l’exèrcit de l’aire, conservador, berlusconià de pedra picada -però compte!- un dels líders amb més recorregut per al front de la Unió Europea. Tajani ara liderarà el Ministeri d’Exteriors, cosa que diuen que li permetrà matisar les sortides de to i embolics diplomàtics del seu cap de partit i fer d’escuder d’una primera ministra que ha col·locat molts feixistes confessos al seu govern (a Agricultura, Cultura etc.), això sí, presentant-los com a demòcrates de tota la vida. Però a qui pot haver enganyat això? No s’ha preguntat ningú a Brussel·les què fa un expresident del Parlament Europeu, que tantes proclames ha fet pels “valors democràtics”, acceptant de formar part d’un govern filofeixista que els nega?

Començarem per preguntar-nos com pot ser vista la presència de Tajani al govern Meloni  com una garantia que li rentarà la cara, com han opinat alguns observadors? De cap de les maneres. Fins i tot ocupant el càrrec de president del Parlament Europeu, ell mateix va fer declaracions que ratllaven el filofeixisme i que van desencadenar fortes crítiques i reaccions dins i fora del seu país. Sense anar més lluny, l’any 2019 va afirmar en una entrevista radiofònica que Mussolini havia realitzat “algunes coses bones” per al país: “si cal ser honestos,” va dir “va fer carreteres, ponts, edificis, centres esportius, va rehabilitar part de la nostra Itàlia”. I és clar, parlar d’un dictador i assassí com a “rehabilitador” no és gens acceptable en boca d’un alt mandatari europeu. Efectivament, després d’una allau de crítiques, Tajani va haver de matisar les seves paraules dient que ell no era feixista. Ara, havent entrat a formar part d’un govern farcit de feixistes confessos, pot dir el mateix?

Des de Catalunya, el paper jugat per Tajani a la UE en favor de l’autoritarisme d’estat, és recordat amb especial despit. Mentre va ocupar la presidència del Parlament Europeu (2017-2019) va posar tota la maquinària europea en dansa per justificar l’atac al procés democràtic que va desembocar en el Referèndum acordat per majoria absoluta pel Parlament català l’1 d’octubre de 2017. Actuant descaradament al servei de l’Estat espanyol  -no pas en concordança amb els principis democràtics exemplificats en documents de l’ONU i el Consell d’Europa- va deixar clar que no cediria ni un pam als interessos de l’independentisme majoritari ni a les seves aspiracions polítiques i jurídiques. Ho va deixar clar des dels primers dies de mandat quan va intentar de contraprogramar (sense èxit, però) una conferència del president Puigdemont i els eurodiputats catalans Junqueras i Romeva amb una reunió improvisada dels ambaixadors davant la UE, que havia de començar en una sala adjacent del Parlament i a la mateixa hora. Un mes i mig després, va decidir de vetar una conferència dels presidents Torra i Puigdemont, alhora que hi permetia un acte del partit d’extrema dreta Vox. On era aleshores la famosa “línia vermella” a què tants cops s’havia al·ludit com a fórmula per posar fre al feixisme? Tant Puigdemont com el grup dels Verds/ALE titllaren aquella decisió d’il·legal. Mesos més tard, a finals del 2019, Tajani es va negar a reconèixer a Carles Puigdemont i Toni Comín com a eurodiputats electes, i no els va deixar accedir a l’Eurocambra impedint la seva presa de possessió i alineant-se així amb les autoritats espanyoles que sostenien que no podien ser proclamats eurodiputats perquè –essent a l’exili– no podien anar a Madrid a jurar la constitució espanyola. Tota una demostració de falta de respecte als legítims drets dels eurodiputats electes.

Aquesta fèrria defensa de la integritat territorial del Regne d’Espanya li ha valgut el reconeixement de nombroses institucions oficials espanyoles i col·lectius vinculats a l’espanyolisme més ranci, cosa que no sembla haver aixecat gaires condemnes entre els grups de l’eurocambra malgrat la flagrant mala praxi que representava. Així, el 2013, va obtenir la distinció de Cavaller de la Gran Creu de l’Orde del Mèrit Civil. Més tard, el 2017, va acceptar sense parpellejar el premi Princesa d’Astúries com a representant de les institucions europees. Encara va aprofitar el seu inacabable discurs per elogiar la “magnífica” qualitat de la democràcia espanyola (sic). Finalment, l’any 2018, va rebre el Premi Europeu Carlos VI de mans de Felipe VI, que li va agrair –tu diràs– la “defensa de l’estat de dret” espanyol i l’anomenà “gran amic d’Espanya”. La resposta de Tajani no podia ser més rància: “Hem de reafirmar-nos davant dels egoismes nacionalistes (sic) i els que volen aixecar fronteres i destruir la nostra convivència.” I parla un home que forma part d’un govern que avui no fa més que amenaçar amb l’aixecament de fronteres contra els més dèbils, un govern que segurament treballarà en favor del despòtic sotmetiment dels pobles als poders autoritaris dels estats i als dictats opressors del capital internacional. Certament, el pas de Tajani al govern Meloni significa una rotunda caiguda d’una màscara de pretesa exigència democràtica entre els líders europeus. La UE ha quedat ben retratada respecte al tipus de lideratge filofeixista que ha patit en el passat i que malauradament continuarà patint en el futur si els principis democràtics i els drets dels pobles no aconsegueixen d’imposar-se de nou com a paràmetres ideològics indispensables per a una UE democràtica.